Tríptic de la terra

Camps conreats a punt de collir
 Can Déu, Sabadell

Començo amb unes paraules de la mateixa autora que ens situa en el relat. És una citació llarga, però he cregut que valia molt més que qualsevol comentari que pogués aportar jo:

Aquest llibre va néixer així, a l’autovia, passada la Panadella.

De primer el vaig anar fent amb records personals i la memòria dels meus. Després vaig necessitar enraonar amb més gent. Vaig retrobar velles amistats. Recordant i retrobant amics he anat escrivint, per conèixer una mica millor Saidí. I a mi mateixa.

(...)

No tenia previst escriure de mi i dels meus als trenta-vuit anys, m’he sentit cridada.

(...)

He escrit sobre els meus records de menuda i de xica de com després em vaig retrobar en el paisatge, de la vida als carrers i les cases al llarg d’un quart de segle. 

Al títol ja queda clar que es tracta de tres relats, situats en diverses èpoques. Val a dir que a mi m'ha atrapat molt el primer, l'he sentit molt proper, el segon m'ha semblat massa artificial i el tercer, molt gràfic aporta fotografies i comentaris interessants: 

En el primer dels relats es refereix a "La terra retirada", un terme que per mi era desconegut:

El govern paga per aconseguir que el pagès deixi la terra sense treballar, i com que no pot pagar per les terres ermes -a tot Espanya hauria de pagar massa, sobretot als terratinents del sud-, els polítics s’han inventat aquesta modalitat de la terra retirada. No és terra deixada en saó per recuperar minerals i força per a la nova sembra. És la terra retirada. 

(...)

Per poder treballar la terra literària tota la vida, tant com puguis, et cal sobretot el clima necessari, un clima que no s’ha de forçar com per desgràcia els empresaris agrícoles s’han vist obligats a fer amb els productes químics que han enverinat la terra i els rius.

I comença parlant d'ella, la seva vida, que no serà la mateixa que la dels seus pares ni el seu germà:

Era el 1968 i jo tenia catorze anys, l’edat ritual que al poble volia dir començar a treballar al terme. Així havia estat per als meus pares i per al meu germà. Però jo anava cap a Lleida i després, quan acabés el batxillerat, i el preuniversitari, aniria cap a Barcelona.

(...)

Aquell 1968 que el cotxe de línia em va portar a Lleida a estudiar, a casa ja no hi havia gats ni mules i no vivíem al carrer Major.

(...)

Escriuré en la llengua que enraonem, ho vaig saber a Lleida i res no me’n va fer desdir quan vaig arribar a Barcelona, al contrari.

En el punt següent m'ha recordat la meva infantesa quan, d'amagat, llegia les novel·les de l'FBI del meu germà gran i és que els tebeos adreçats a les nenes eren molt carrinclons i no m'agradaven gens:

També llegia les novel·les rosa de la iaia i les de l’Oest i gàngsters de mon germà, i potser me’n recordo una mica més, però no gaire més. Tenia pocs tebeos meus.

Tot i que ella, com hem vist, la família ha decidit que estudiï fora del poble, la vida allà seguia el seu curs: 

La primera cosa que es veu en una casa de pagès és que la dona jove segueix treballant molt. Pareixia que les màquines la retornarien a casa, però no. Arribaven tractors i segadores, també sistemes mecànics per alimentar i criar animals a centenars.

(...)

Els homes van dir a les dones que no calien al terme : les màquines ho farien tot. Fou una veritat curta. 

Segueix el llibre amb "La palmera de blat", de que ja he comentat més amunt que no m'ha semblat gaire interessant, i conclou amb "Labor inacabada" en què segons la mateixa autora comenta. ha volgut tancar aquesta etapa, aportant-hi fotografies i records, en forma de comentaris que complementen la història. 

M'ha semblat molt proper, senzill i emotiu:

Dec molt a la terra, i no parlo de diners. Li dec la casa de la meva vellesa i el fet mateix d’escriure. 

(...)

Així era la vida domèstica de la infància l l’adolescència que deixava enrere: les màquines només servien per netejar les cortines de l’ànima, cortines que ocultaven i oculten les imatges fundacionals de tot plegat, que a mi em semblava que eren les de la guerra i el franquisme. I encara m’ho semblen.  

(...)

La tia es va morir d’un càncer llampegant i al cap de poc li va arribar la pensió de viudetat. Ell (l'oncle) va udolar, amunt i avall del passadís.

 

Els camps conreats comencen a créixer
 Can Déu, Sabadell

La terra es deixava en guaret fins a la saó, renovada, a mi em passa el mateix amb els llibres, a l’hora d’escriure un llibre. Quan el camp es va maquinitzar ja no hi era,  només ho observava quan tornava a casa. És ben curiós, perquè la maquinització de l’escriptura -els ordinadors, internet, el correu electrònic, els diaris digitals, l’aula global a la universitat -ha estat decisiva per mi. 

Tríptic de la terra

Mercè Ibarz

324 pàgines