Milions d'ampolles buides

Diu Jaume Cabré en el Pròleg:

Opino que va escriure massa; no li calia. Però escrivia com qui respira i aquest impuls pot ser tan poderós que ja li pots fer sermons des de la trona. 

Barcelona, finals dels seixanta; una reunió clandestina d'un grup format per uns vuit homes, amb tendència anarquista, que a proposta d'un dels seus membres contemplen la possibilitat d'armar-se.

Tot i que la proposta és desestimada, l'impulsor de la idea segueix fermament decidit a dur-la endavant, però hi ha un inconvenient: calen diners per poder comprar les armes. Amb tot hi ha una possibilitat, que no és altra que donar un cop arriscat, com ara organitzar un atracament.:

Què us penseu que ens portaran, a casa? Res de res. Ens ho hem de prendre tot. Hem de tenir la iniciativa. (...) Amb guants blancs no s’arriba enlloc.

Gairebé aquest és l'inici del relat en què un cop més, Manuel de Pedrolo ens endinsa en el sentir d'un grup clandestí i revolucionari i en el que estableix  una curiosa connexió amb un altre dels seus relats, quan fa menció d'un suposat acte de violència.

Pràcticament només començar ja coneixem que l'aventura no reeixirà ja que el protagonista principal, que és qui ens narra com es forja i s'executa el pla,  no arribarà a veure el final:

Per què?

Des de que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia?

(...)

No cal dir que he pres les meves precaucions. 

El relat avança i coneixem més i més detalls del pla. Sembla possible tot i que arriscat que es pugui dur a terme. Tot està planificat amb cura. I arriba el gran dia i es du a terme el cop, entre quatre companys i l'ajuda imprescindible de la Marina, germana d'un d'ells, que coneixedora del pla s'hi presta de manera voluntària a prendre-hi part. Actuarà com a secretària, però serà ella qui s'arriscarà a custodiar i treure de les oficines els diners de l'atracament que més tard bescanviaran per armes:

La Marina  va néixer a Sant Feliu, on el seu pare feia de jornaler de pagès, però quan tenia dos anys, poc abans de la guerra, doncs, van traslladar-se a Barcelona. (...) Als onze anys ja havia plegat del col·legi.
(...)

A casa seva, un cop acabada la guerra i quan el seu pare va haver sortit de la presó, o sigui quan ella ja era grandeta, de política no se’n parlava gairebé gens. 

D'entrada tot sembla sortir segons el planificat: Tenen els diners per poder comprar les armes que els facilitarà a un alt preu un personatge marginal, han trobat un local on amagar-les..., però, sempre aquests però que acaben esgarriant-ho tot i que en aquest cas, malgrat aconseguir l'objectiu, la víctima serà el gairebé anònim organitzador:

Ningú no sabrà res, o gairebé res, dels homes que van donar-los la vida, perquè encara que el partit triomfi, potser sota una altra denominació a l’atzar d’aliances i canvis d’orientació, ells ja seran uns altres. 

(...)

La instauració d’un ordre nou, revolucionari, sempre exigeix sacrificis, i un d’ells pot ser aquest: matar i morir. 
(...)

A tots ens sap greu que ens treguin del nostre magre confort, de les nostres habituds, per llençar-nos a una situació en la qual potser ens odiarem. A mi, l’odi no m’agrada, però encara m’agrada menys els menyspreu. 

En resum, una altra gran història de'n Pedrolo, que no va veure publicada fins molts anys després de ser escrita perquè com de costum, la censura li ho va impedir un cop i un altre i en el que reivindica el paper de la dona en la lluita revolucionària.

Pensem una cosa: les primeres que se’ns uneixin potser seran unes ignorants, però el simple fet d’interessar-se pel nostre moviment fins a l’extrem de voler integrar-s’hi serà una indicació prou clara que de consciència social no els en falta.

Edgar

L'Edgar té dotze anys, malaltís i fràgil, encara convalescent de la seva darrera malaltia passa l'estiu al Balneari, l'acompanya encara que a desgrat, la seva mare. 

No té amics i és evident que les seves relacions amb els adults són escasses i sempre condicionades pel control de la mare.

La vida al Balneari és monòtona i avorrida encara més per un nen d'aquesta edat i sense cap altre estímul que passejar (molt poc), menjar i descansar.

La mare, tampoc no gaudeix gaire de l'estada, sembla avorrida lluny de qualsevol relació més mundana i de les seves amistats, mentre el marit resta a casa pendent dels negocis, ella s'ha de fer càrrec del fill:

Ella vivia aquells anys decisius en els quals una dona comença a penedir-se d’haver estat fidel a un marit que no ha estimat mai de debò.

A l'establiment arriba un jove baró amb la intenció d'aprofitar la seva estada per tenir alguna aventura amorosa que li facin més agradable els darrers dies de l'estiu:

Un dels nouvinguts, jove, que resultava atractiu pel seu bon gust en el vestit i per la natural elasticitat del seu pas. 
(...)
No es podia dir que el baró fos un home guapo. Era jove, això sí, amb una mirada molt viril, i tenia una cara, morena i enèrgica que li quedava ben emmarcada pels cabells curts

(...)

Quan es fa un judici precipitat d’aquesta mena d’homes i se’ls titlla de “caçadors de dones” no s’és conscient de quanta veritat objectiva contenen aquestes paraules. (...) Són constants en l’espera, sempre a punt i decidits a seguir fins al fons el rastre d’una aventura. 

Aviat es fixa amb la mare de l'Edgar, hi veu una possible víctima que li faci suportable aquests dies i comença a confegir un pla per acostar-s'hi i per fer-ho no dubta a utilitzar el noi, mentre que ella se sent afalagada:

El baró es va presentar i va tenir la impressió que el seu llinatge, de certa anomenada, afalagava la vanitat de la dona.

(...)

Tota la passió immadura dels seus anys anteriors abraçava la imatge d’aquell home, del qual no feia ni dues hores que en sabia el nom. 

(...)

Al migdia, el baró va acceptar la invitació de la mare d’Edgar, que cada vegada es mostrava més amable, i va asseure’s a la taula amb tots dos

Però l'Edgar hi ha posat tot el seu afecte i admiració en el que ell considera un amic, el millor que ha conegut mai, l'únic que li fa cas en aquell ambient de gent adulta i poc afectuosa:

De fet, des del dia que aquell foraster seductor havia entrat a la seva petita vida innocent, el noi es passava el dia sencer tens, agitat i confús

Però ja sabem que les intencions del baró no tenen res a veure amb acompanyar, ni tan sols escoltar el noi i l'Edgar pateix, se sent menyspreat, enganyat i traït i això fa que la seva part més íntima es rebel·li i es mostri totalment hostil:

¿Havia de veure com la seva mare li prenia l’amic, l’únic home que ell estimava, sense poder fer res més que callar? 

(...)

Ara ell també tenia un secret. Es deia odi, un odi sense límits contra tots dos. 

(...)

Des que estava sol i sense ajuda, tot semblava diferent: més advers, més hostil.

Vist des dels seus ulls, en només un parell de dies ha passat de sentir-se ja gairebé amb consideració d'adult respectat, inclòs en les converses dels "grans" a tornar a ser relegat, apartat, en definitiva tractat com un nen petit, com un destorb i no només pel qui ell considerava un amic, sinó també per la seva pròpia mare: 

És terrible ser un nen ple de curiositat i no poder preguntar a ningú, fer sempre el ridícul davant dels grans, com si fóssim ximples i inútils. 
(...)

Ell, que només feia una hora es pensava que ho sabia tot, s’adonava ara que havia passat distretament pel costat de milers de secrets i misteris. 

Bé, aquest no és el final, el noi adoptarà una actitud totalment insòlita i tot prendrà un gir inesperat, però jo ho deixo aquí. Ha estat una lectura entretinguda.

Odis i Venjances

A "CONTINENTE SALVAJE",  Keith Lowe ens ofereix la visió d'una Europa sumida en la destrucció i els recels al llarg dels cinc anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.

En 1944 y 1945, grandes fragmentos de Europa se quedaron en el caos, a la vez, durante meses. (…) Los alemanes llaman a los meses posteriores a la guerra “Stunde null” (Hora cero) lo que supone que fue un periodo en el que se hizo borrón y cuenta nueva, y se dejó que la historia comenzara de nuevo. 

(...)

El libro abarca, grosso modo, los años 1944 a 1949. 

He volgut qualificar aquesta entrada com a "Odis i Venjances" i és que aquesta ha estat la dolorosa impressió que he tingut després de la lectura d'aquest exhaustiu repàs al que va ser aquell període:

Es difícil transmitir en términos elocuentes la magnitud de la ruina que causó la Segunda Guerra Mundial. 

(...)

Desde la distancia del siglo XXI, solemos rememorar el fin de la guerra como un momento de celebraciones (…) Sin embargo, por mucha celebración que tuviera lugar al final de la guerra, en realidad Europa estaba de luto.
(...)
Uno hubiera esperado que la situación alimentaria en Europa se calmara en cuanto se acabara la guerra, pero en muchos lugares en realidad empeoró.

No em detindré a enumerar les diferents formes en què i contra qui aquests esclats de violència i revenja van manifestar-s'hi, gairebé es podria resumir en un tots contra tots i en certa mesura i des de la distància, després de l'infern que havien passat, ho puc arribar a entendre mínimament, tot i que no ho puc disculpar. 

La Segunda Guerra Mundial no fue solo un conflicto sobre el territorio. También fue una guerra racial y étnica.

(...)
Según un estudio, en el conjunto de Europa más de 40 millones de personas fueron desplazadas a la fuerza durante períodos de mayor o menor duración en el transcurso de la guerra.
(...)

Los grupos neofascistas de toda Europa siempre han justificado sus acciones durante la guerra afirmando que sólo luchaban contra “el mal mayor” del comunismo internacional

(...)

Dirigentes y propagandistas de todos los bandos habían pasado seis largos años fomentando el odio como arma esencial en la búsqueda de la victoria.

(…)

La enorme cantidad de agravios que se dieron en 1945 no sólo demuestra el carácter universal de la guerra, sino también lo inadecuada que resulta nuestra manera tradicional de entenderla.

(...)

El terror era un método habitual de control que impusieron los nazis sobre gran parte de la Europa ocupada.

(...)

La cantidad de gente que murió como consecuencia directa de la Segunda Guerra Mundial en Europa es verdaderamente impresionante: entre 35 y 40 millones de personas en total

Molts infants de pare alemany van néixer fruit de les relacions més o menys consentides i de les múltiples violacions. El seu destí va ser convuls i cruel; rebutjats per la pròpia família, assenyalats pels veïns, sovint marginats pels mateixos companys.

Cometer violación en tiempo de guerra tipifica el abuso del poder militar i el uso gratuito de la violencia contra los ciudadanos indefensos. 

(...)

Las crónicas de violaciones de 1945 llegan a ser verdaderamente repugnantes, al igual que las de otras atrocidades durante la guerra, debido a su gran número

(...)

Se desconoce el número total de niños engendrados por soldados alemanes en la Europa ocupada, pero las estimaciones varían entre uno y dos millones.

Podria trobar molts més fragments per compartir, però m'estimo més deixar-ho aquí. Sens dubte ha estat una lectura escruixidora, però al menys en el que a mi respecta, necessària, que no puc per menys que recomanar:

Lo que para un hombre es venganza, para otro es justicia.
(...)

Por toda Europa, los grupos nacionales antagónicos ensalzan sus propias estadísticas y denigran las de sus rivales sin apenas respeto por la posible realidad. 
(...)

Es nuestra memoria del pasado lo que nos hace ser quienes somos, no sólo a nivel nacional, sino también a uno intensamente personal.

Aquellos que deseen aprovecharse del odio y el rencor en beneficio propio, siempre trataran de reformar el debido equilibrio entre una versión de la historia y otra. 

Terra negra

A raó del bon sabor que em va deixa la lectura de La sorra vermella del que ja he comentat, em vaig decidir a llegir-ne aquesta nova història del mateix autor.

En aquest cas, el relat ens porta a temps remots, durant les guerres carlines i ens la conta en Fèlix, un jove ex seminarista que acaba combatent al costat del Coix, un personatge un tant excèntric que sembla més mogut per l'afany de recaptar diners en el seu propi benefici, si bé tampoc no abandona la lluita:

Fèlix va comprendre ben aviat que la  missió del Cargolí, més que combatre contra soldats i milicians, era recaptar diners on fos, per masos, veïnats i pobles

La localització ens situa a Quor, un lloc inexistent si bé podem considerar per diferents referències que es troba ubicada als boscos i la zona volcànica de la Garrotxa.

En Fèlix, inexpert en principi, és el retrat d'antiheroi, temorenc, que no afronta les situacions de perill, per anar evolucionant fins a convertir-se, gairebé a desgrat seu en un líder de les guerrilles:

L’estrèpit era infernal. Cada tret ressonava i es multiplicava entre les timbes, i la boirada de la pólvora era tan espessa que el fondal semblava una olla bullent. 

(...)

Fèlix, arrauxat, presa d’una estranya excitació, com embriagat, es va posar a primera línia, desoint els crits del general. 

En definitiva considero que té tots els ingredients d'un relat d'aventures: L'antiheroi que es redimeix a mesura que avança la història i que és greument ferit a traïció pels malfactors, la noia, gentil, compromesa amb un xicot de la seva categoria social i esquerpa amb el protagonista tot i que atreta per la seva senzillesa, els dolents, molt dolents, la traïció, l'ajuda un tant màgica, les lluites... També s'esbossa una història d'amor, complicat, com totes les bones històries novel·lesques, que aquest cop, i per mi això li dona més interès, no acaba d'arribar a bon port, o si més no, l'autor ens deixa en la incertesa.

I tot i que El Coix:

No disparava mai que no veiés el tret segur, i tenia l’ull més fi que l’Hysern: ni que fos a cent passes, els conills i les perdius feien sempre el capgirell. Com a pescador, tenia una paciència desesperant, s’estava minuts i minuts immòbil, com una pedra, els ulls fits en el  tap, i no aixecava la canya sense tenir un peix a l’ham.

Finalment ha d'abandonar Quor, totalment vençut i només amb l'ajuda de Fèlix cap un destí un tant incert:

Van passar per carrers estrets i solitaris i van abandonar Quor quasi furtivament, per un portaló de tramuntana. Això era tot el que quedava de l’exèrcit del Coix, pensava, un grapat d’homes que fugien.

Vermell de sang

Els protagonistes de LA SORRA VERMELLA, impactant títol, que és refereix a la sorra xopa de sang després dels ajusticiaments, de J.N. Santaeulàlia, gairebé per ordre d'aparició, són:

Pedro i Quilis  anarquistes exiliats

La Núria, companya de Pedro, amb el que ha tingut una filla, la Clara,  que li han arrabassat i està en parador desconegut. Condemnada a mort i executada.

La Berta Grau tieta de la petita Clara

Margaret, infermera
El frare caputxí

En Quilis i en Pedro, des de l'exili, s'assabenten que han afusellat la Núria, companya de Pedro i que la filla d'aquest de només tres anys, com en altres casos i malgrat que tenia una tieta, la Berta, en un principi va estar reclosa en un hospici per lliurar-la a una família benestant dels vencedors que no tenen fills propis.
Disposat a recuperar-la, en Pedro comença a elaborar un arriscat i agosarat pla que ha de culminar en el segrest de la petita per portar-la a viure a França amb ell.

En Quilis que en un principi no està massa convençut que puguin tenir cap èxit, acaba participant tant per l'amistat que l'uneix amb el seu company, com per la injustícia que la nena creixi ignorant de la seva família i procedència.

Quilis:

Va venir-me a la memòria el dia que en Pedro i jo vam conèixer la Núria a Sarinyena: els ulls negres i vius, els cabells curts amb serrell al front, uniformada i amb una pistoleta a la cintura, alegre i confiada com si anés a guanyar la guerra tota sola. (...) Si en Pedro s’entestava a passar la frontera, no ens aniria malament que algú pogués ajudar-nos. (...) Sols, no teníem cap possibilitat d’esquivar les patrulles de la guàrdia civil: ens enxamparien i ens farcirien de plom molt abans d’arribar a Barcelona.

La Berta Grau és una mestra depurada, que viu amb un sentiment entre rebel·lia i impotència la mort de la seva neboda i la desaparició de la petita. El seu paper en tota la història serà fonamentalment de suport:

Era un temps terrible, més i tot que el d’ara: denúncies i delacions, escorcolls i arrestos eren el pa de cada dia. 

(...)

Jo era mestra, Quilis, fins que els nacionals em van fer plegar. Ara faig de cosidora per guanyar-me la vida. 

En la seva recerca de la Clara, els dos amics arriben a entrevistar-se amb Enrique Planadevall, el secretari de la Maternitat on en un principi havia estat internada. Més que una entrevista, ens trobem amb un monòleg, una d'aquelles lliçons buides de contingut, però apreses i repetides molt pròpies de l'època i la situació:

A nuestra institución se le encomienda la regeneración humana y patriòtica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino, de crecer como crecieron sus pedres, alimentándose de rancor y de quimeres ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertirse en Buenos cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una família que les de amor y Buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea. 

Serà un frare caputxí, testimoni forçat de les execucions, qui els informarà de la nova situació i del domicili dels qui ara consten com a pares i aleshores els esdeveniments s'aniran complicant fins a aconseguir el propòsit de rescatar la Clara. El preu, però serà en part alt i dolorós, però això ja correspon al desenllaç de la història que m'estimo més no desvetllar.

I vull acabar amb el record a la impotència dels vençuts i llur lluita callada:

Nosaltres, els vençuts, no en podem esperar res, d’aquesta gent. Ja és molt que no ens engarjolin a tots.
(...)
Em va venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals, munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc com un gran escarabat de potes enlaire.
(...)
Una pel·lícula de guerra només li pot agradar a algú que no en sap res, de la guerra. La guerra és avorrida. Està plena de polls i fa pudor de merda.

Bravura

He llegit més d'un llibre de'n Carrére i en general no m'han decebut. Aquest cop, tot i que tampoc ho ha fet, m'he trobat al davant d'un relat estrany. Escrita al 1984, és una de les seves primeres obres i va triar un tema poc usual com és la reescriptura de Frankenstein per Polidori que s'atribueix la idea primigènia, tal com d'alguna manera va succeir amb "El vampir" que en Lord Byron va publicar quan en realitat era obra de'n Polidori.

Us recomano de manera fervent que seguiu l'enllaç que en aquest cas és força aclaridor.

I parlem de la història:
El principal protagonista és en Polidori. Un home esquiu, drogat, paranoic... que escriu de manera compulsiva i malaltissa la història delirant que ell defensa com a autèntica de'n Frankestein i en la qual les criatures sobrevingudes després de retornar-las de la mort, venen a ser uns éssers gairebé extraterrestres als quals se'ls distingeix pels ulls que esdevenen totalment negres:

Polidori:

No, este hombre no tiene nada que hacer, pero no se pasea. Se esconde.

(...)

Todo le pesa a Polidori, dentro y fuera de sí mismo. Le abruman veinticuatro años de vida muerta (…) Fue una especie de niño prodigio. (…) Hace cuatro años que todo empezó a torcerse. 

(...)
Polidori toma demasiado opio. Contrajo el hábito en la época de su regreso a Inglaterra, de su suicidio fallido. 

En Polidori té una companya ocasional, una prostituta que en té cura d'ell i les seves necessitats de opi i al que ell, tot i necessitar-la, menysprea fins a límits insospitats:

Teresa:

Ejerce la prostitución ocasional que le permite sobrevivir con una especie de donaire infantil (…) Durante las tres semanas que llevan cohabitando en la casa vacía sólo ha hecho el amor una vez con Polidori.

Avançat el relat, quan en Polidori ja té el llibre pràcticament conclòs, ens trobem amb un nou personatge, Ann, una jove que treballa per una editorial que només es dedica a publicar relats menors, però que ell utilitzarà com a transmissora del seu manuscrit, per la qual cosa ella viurà una perillosa i estranya aventura amb segrest inclòs:

Ann:
Desde que vive sola está acostumbrada a llamadas anónimas en mitad de la noche. 

(...)

Vive en un barrio tranquilo, demasiado tranquilo erizado de edificios de construcción reciente. 

(...)

Comprende enseguida que necesitaría conocer ese libro para calibrar en qué el texto del llamado Polidori, ficticiamente atribuido al propio Frankenstein, difiere de la versión oficial. 

(...)

Cuando salga del hotel, si es que sale algún día, estará convencida de que unos extraterrestres han invadido la tierra. 

(...)

Pasa el tiempo. Ann ya ni siquiera tiene miedo, ha superado este límite y sólo se siente desalentada. 

I pràcticament això és tot. La història s'esvaeix en un més que delirant capítol final on tots els personatges que hem conegut es confonen entre ells.