Milions d'ampolles buides

Diu Jaume Cabré en el Pròleg:

Opino que va escriure massa; no li calia. Però escrivia com qui respira i aquest impuls pot ser tan poderós que ja li pots fer sermons des de la trona. 

Barcelona, finals dels seixanta; una reunió clandestina d'un grup format per uns vuit homes, amb tendència anarquista, que a proposta d'un dels seus membres contemplen la possibilitat d'armar-se.

Tot i que la proposta és desestimada, l'impulsor de la idea segueix fermament decidit a dur-la endavant, però hi ha un inconvenient: calen diners per poder comprar les armes. Amb tot hi ha una possibilitat, que no és altra que donar un cop arriscat, com ara organitzar un atracament.:

Què us penseu que ens portaran, a casa? Res de res. Ens ho hem de prendre tot. Hem de tenir la iniciativa. (...) Amb guants blancs no s’arriba enlloc.

Gairebé aquest és l'inici del relat en què un cop més, Manuel de Pedrolo ens endinsa en el sentir d'un grup clandestí i revolucionari i en el que estableix  una curiosa connexió amb un altre dels seus relats, quan fa menció d'un suposat acte de violència.

Pràcticament només començar ja coneixem que l'aventura no reeixirà ja que el protagonista principal, que és qui ens narra com es forja i s'executa el pla,  no arribarà a veure el final:

Per què?

Des de que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia?

(...)

No cal dir que he pres les meves precaucions. 

El relat avança i coneixem més i més detalls del pla. Sembla possible tot i que arriscat que es pugui dur a terme. Tot està planificat amb cura. I arriba el gran dia i es du a terme el cop, entre quatre companys i l'ajuda imprescindible de la Marina, germana d'un d'ells, que coneixedora del pla s'hi presta de manera voluntària a prendre-hi part. Actuarà com a secretària, però serà ella qui s'arriscarà a custodiar i treure de les oficines els diners de l'atracament que més tard bescanviaran per armes:

La Marina  va néixer a Sant Feliu, on el seu pare feia de jornaler de pagès, però quan tenia dos anys, poc abans de la guerra, doncs, van traslladar-se a Barcelona. (...) Als onze anys ja havia plegat del col·legi.
(...)

A casa seva, un cop acabada la guerra i quan el seu pare va haver sortit de la presó, o sigui quan ella ja era grandeta, de política no se’n parlava gairebé gens. 

D'entrada tot sembla sortir segons el planificat: Tenen els diners per poder comprar les armes que els facilitarà a un alt preu un personatge marginal, han trobat un local on amagar-les..., però, sempre aquests però que acaben esgarriant-ho tot i que en aquest cas, malgrat aconseguir l'objectiu, la víctima serà el gairebé anònim organitzador:

Ningú no sabrà res, o gairebé res, dels homes que van donar-los la vida, perquè encara que el partit triomfi, potser sota una altra denominació a l’atzar d’aliances i canvis d’orientació, ells ja seran uns altres. 

(...)

La instauració d’un ordre nou, revolucionari, sempre exigeix sacrificis, i un d’ells pot ser aquest: matar i morir. 
(...)

A tots ens sap greu que ens treguin del nostre magre confort, de les nostres habituds, per llençar-nos a una situació en la qual potser ens odiarem. A mi, l’odi no m’agrada, però encara m’agrada menys els menyspreu. 

En resum, una altra gran història de'n Pedrolo, que no va veure publicada fins molts anys després de ser escrita perquè com de costum, la censura li ho va impedir un cop i un altre i en el que reivindica el paper de la dona en la lluita revolucionària.

Pensem una cosa: les primeres que se’ns uneixin potser seran unes ignorants, però el simple fet d’interessar-se pel nostre moviment fins a l’extrem de voler integrar-s’hi serà una indicació prou clara que de consciència social no els en falta.