Omar El Akkad, l'autor que avui m'ocupa, va néixer a Egipte, va créixer a Qatar i més tard, a raó de la feina del pare, va viure al Canadà.
Amb aquest llibre, es proposa fer entendre d'alguna manera, als lectors, el conflicte i el genocidi tractat com a un fenomen global.
La lectura, en el que personalment respecta, m'ha semblat dura, conscient i força aclaridora en quan ajuda i, potser, provoca la reflexió.
Ja, no em resta més per comentar, que animar-vos a llegir-lo i cedir la paraula al contingut:
Vivim als boscos d’Oregon. Zona de vinyes i
avellaners en algun punt d’aquest estrany espai intermedi
(...)
Aquesta és la
setzena o dissetena casa en què he viscut, no n’estic del tot segur.
(...)
El conflicte, que amb el temps es coneixeria com
la guerra del Golf, i posteriorment, com la primera guerra del Golf, va passar
ràpidament de ser un fet del qual no parlava ningú a una mecànica normal de la
vida quotidiana. (...) Durant la primera
guerra del Golf van arribar els americans. Abans ja hi havia abundància
d'estatunidencs.
I a raó d'una confusió mai resolta, arriben les complicacions personals:
Era tard, el meu pare havia acabat la jornada
laboral. (...) Els soldats de la cantonada no ho sabien. (...) Un d’ells va
aturar el meu pare.
(...)
Se l’emporten per a un escorcoll exhaustiu. L’edat del meu pare descarta que sigui l’home cercat, però de totes maneres li neguen l’entrada a Líbia.
(...)
Al cap d’uns mesos de recerca, el
meu pare va trobar una feina a l’estranger.
Però deixant de banda la duresa de l'inici d'aquesta història, avancem cap al coneixement de les idees:
Tots estem governats per l’atzar. Tots som
subjectes de la distància.
(...)
En l’any i escaig que haurà transcorregut entre el
moment d’escriure aquestes paraules i el de publicar-les, potser hauran mort
tants innocents, s’hauran descobert tantes foses comunes, que no serà tan
controvertit afirmar sense embuts el que se sap del cert.
(...)
Aquest no és un relat d’aquesta carnisseria,
encara que a la seva manera s’hi hagi de referir. (...) És el relat d’una
fractura, de la refutació de la idea que l’occidental liberal i educat hagi
representat mai res.
A continuació, el mateix autor fa referència a la seva situació personal:
Érem a mitjan 2007, poc abans de la primera temporada breu en què vaig cobrir la invasió de l’Afganistan per a l’OTAN. Treballava de periodista.
(...)
La majoria de les grans agències de noticies no
envien cap periodista a zones de guerra ni a altres llocs desestabilitzats del
món sense aquesta mena d’entrenament, les companyies d’assegurances s’hi
oposarien.
(...)
Al cap de poques setmanes dels atacs de 11S, em
vaig incorporar a la plantilla de la revista universitària. No tenia la més
petita idea del funcionament d’una publicació periòdica.
Una breu, però interessant referència a l'ofici de reporter de guerra:
Tant els pitjors reporters de guerra com els més
exitosos que conec estan molt segurs d’ells mateixos.
(...)
Hi ha víctimes i víctimes de l’imperi, i és molt
possible que existeixin dos llenguatges completament diferents per descriure la
violència contra les unes i la violència contra les altres. Unes víctimes de
l’imperi, les que encaixen, aquelles per les quals plorem, són assassinades,
sotmeses a l’horror, els seus assassins són carnissers, terroristes i
salvatges.
(...)
Un dia del 2008, mentre informava des del tribunal
militar de la badia de Guantánamo, a altres periodistes ens van entregar còpies d’una petició
presentada per la defensa d’un sospitós de terrorisme.
Parlem, de Guantánamo. Una referència necessaria a un problema no sempre explicat:
Un tribunal militar a la badia de Guantànamo és un
lloc asèptic.
(...)
¿Quin
és el termini de prescripció del ressentiment, la ràbia, la set de venjança?.
(...)
Amb el temps es descobrirà que hi ha hagut
genocidi. Fins i tot s’emetran ordres de detenció. Les estructures del dret
internacional, soscavades a cada pas, intentaran, no obstant això, funcionar
com si la llei s’apliqués de manera equitativa.
(...)
Els homes dels quals descendeixo es moren joves: el meu pare als cinquanta-sis.(...)El dolor es converteix en una escletxa per a les hores, per la qual el temps s’esmuny i s’atura.
De la "feina" d'escriptor i les seves conseqüències:
¿En què consisteix, la feina dels escriptors? No
en l’escriptura, el text que perdura: la feina, el diàleg interior que s’ha de
mantenir una vegada i una altra abans que ni que sigui un bri de sentit arribi
a la pàgina. (...) En veritat no sé en què consisteix, aquesta feina; amb tot,
torno a la pregunta una vegada i una altra.
(...)
Escriure és un ofici precari. La majoria
d’escriptors estem a la ruïna. Fem feines que sovint no ens agraden per pagar
el lloguer.
(...)
Repetir les consignes
adequades és més important que complir realment amb el que aquestes consignes
haurien d’implicar.
I ja que hem comentat alguna cosa respecte a la feina d'escriptor, seria el moment (sempre segons l'autor) de parlar de la por. O potser fora més adient parlar de pors?:
L’aigua de pluja és propietat de l’estat. Certs
camins són per a alguns, però no per a d’altres. Certs autobusos són per a
alguns, però no per a d’altres.... (...) S’assenyala una zona com a segura,
després la bombardegen. (...) Per als uns la vida continua; per a d’altres, no.
(...)
En la meva vida adulta, que va començar cap a
l’època dels atacs de l’11S, a Occident no hi ha hagut cap símbol més gran de
la por que el terrorisme.
(...)
Potser la veritable por rau en el fet que, quan es
comencen a considerar les arrels de la maldat a petita escala, de vegades
fonamentada per l’estat però sovint sense estat, hi ha l’obligació d’aplicar el
mateix rigor a la gran maquinària de la maldat de l’imperi.
(...)
Els immigrants han d’estar agraïts. L’arc narratiu
de la immigració, en què els immigrants fugen de la seva pròpia societat
fallida per anar-se’n a un lloc millor, un país que no tenia cap obligació d’acceptar-los
però ho ha fet, exigeix gratitud perpètua. I aquesta gratitud existeix, però el
relat no dona cabuda a les moltes variants que adopta, a les seves múltiples formes
menys directes.
I arribem al final del relat, i confiem en què potser, i només potser, algun dia tota aquesta por, tot aquest desori, s'acabin? :
A mitjan febrer del 2024, els Estats Units tornen
a vetar una resolució que demana l’alto el foc a Gaza. Gairebé tothom ho veu a
venir.
(...)
En la història de la humanitat, cap societat no ha
aconseguit aturar cap genocidi amb donacions o aplaudiments.
(...)
Algun dia tot això s’acabarà. Amb l’alliberament,
amb la pau o amb una erradicació a una escala tan aclaparadora que
reconfigurarà la història. S’acabarà quan s’acumulin prou sancions, o quan el
cost polític de l’ocupació i l’apartheid resulti debilitant. (...) A la llarga,
és molt important fer el que és correcte.
Quan arribi el moment d’atribuir culpes, la
majoria dels culpables farà molt de temps que hauran desaparegut.
AGUN DIA, quan ja
no sigui perillós, quan dir
les coses pel seu nom ja no
tingui conseqüències, quan
sigui massa tard per exigir
responsabilitats a ningú,
TOTHOM HI HAURÀ
ESTAT SEMPRE
EN CONTRA
Algun dia, tothom
hi haurà estat sempre en contra.
Omar El Akkad
Traducció de Mercè Ubach
207 pàgines
