La sarbatana

La sarbatana – Isabel-Clara Simó 

Una curiosa presentació dels personatges i de l'evolució dels seus pensaments. Els coneixem com a ell i ella. Tot i que sabem que ella es diu Olga i ell Ilya

Segons "ell", la seva dona:
Es diu Olga. És la dona més atractiva que he conegut mai. (...) Jo soc enginyer, i tinc una bona feina a la universitat, però als seixanta-cinc tinc dret a la jubilació.

(...)

No sols és guapa, sinó llesta. 

I què en pensa "ella"?:

El meu home és un pedant. Sí que és culte, però està massa autosatisfet. 

(...)

A l’Ilya sempre l’he de frenar: té idees idiotes i vol que jo m’hi entusiasmi. I un rave, desgraciat. 

La història comença quan ell, professor universitari, està negociant la seva jubilació, i a ella, que també treballa, encara li falta un temps. I sorgeixen els primers (suposadament)  problemes perquè ell fa temps que vol que es mudin a viure a un lloc tranquil i còmode, però força apartat. Amb la primera tria ja queda clar que serà ella qui decidirà el lloc que li sembli més convenient:

Vaig anar a visitar la casa que volia comprar l’Olga (...) He de reconèixer que la situació de la casa, i la bellesa que conté, no sols a dins sinó amb un paisatge d’aquells que enamoren, és evident que és millor que la meva. 
(...)

Si vol viure en soledat, si es pensa que així em posseirà una mica, està ben boig. Jo, com sempre, faré la meva vida, i a ell li faré poc cas.

Es fan obres, es posa tot al gust d'ella i entren a viure amb encara alguns detalls per acabar d'enllestir. Però a la casa més propera hi ha arribat un nou veí, un jove que ha quedat vidu fa poc i que a ella li desperta una tendresa molt particular que acaba anat-hi molt més lluny:

Em va commoure. I vaig intentar una aproximació. Vull ajudar-lo, vull donar-li tendresa, vull fer-li més suportable la seva vida aïllada i compungida
(...)

Les setmanes passaven i l’Olga, sense descurar casa nostra, dedicava un nombre enorme d’hores a la casa del veí. Era un xicot jove, de quaranta a cinquanta anys. 

I aviat comença a planificar la seva venjança, que no és altra que matar el seu adversari. Ell planeja, i ella sospita:

Cada dia, havent esmorzat, agafava una motxilla, feia un petó a l’Olga i deia que me n’anava a caminar.
(...)
Un dia em vaig decidir a seguir l’Ilya. Amb cautela, sense que se n’adonés. M’amagava rere els arbres.

Si us decidiu a llegir-la no espereu res de massa transcendent, en el meu cas, ha estat una lectura lleugera per ajudar a passar els dies de confinament forçós i que no m'ha desagradat ni m'ha aportat res de nou.

També en parla: Fragments Personals 

Ignot

El primer que haig de confessar d'"Ignot"de'n Manuel Baixauli, és que no he acabat d'entrar. Ja sabem que hi ha llibres o relats que sense cap motiu aparent se'ns resisteixen i crec que aquest ha estat el cas.

Abans de parlar dels personatges, comentar que he tractat de cercar en quin d'ells podia identificar l'autor: El cert és que aquest afany és força habitual en mi, només com una manera més d'implicar-me en la història. El més segur és que potser mai no encerti la veritable intenció dels autors, però jo em faig la meva composició. Doncs, bé, val a dir que aquest cop no he trobat on encabir-lo, o potser millor encara, penso que hi ha bocinets de la seva personalitat en més d'un dels protagonistes que ara presentaré breument:

El Mestre: M'ha semblat un personatge pedant, molt pagat d'ell mateix, que creu, o potser li fan creure els altres, que els seus comentaris són definitoris:

Si el Mestre apostava per un pintor o per un escriptor, aquest s’obria camí. Triomfava, com se sol dir. El Mestre, que no havia tingut talent per a exercir cap mena d’art, tenia olfacte per a detectar-lo. Un olfacte únic.

(...)

Estic jubilat, però mantinc la curiositat intacta. (...) El Mestre explicà on vivia: un casalot enmig dels horts, a mitja hora en cotxe del poble de Mateu.

En Mateu: Pintor que passa per una època d'escassa creativitat, el qual podem considerar que és qui porta el fil conductor del relat, des del moment que el contracta en Crisòstom, l'escriptor, per tal que il·lustri els seus relats. Més endavant es relacionarà amb l'Edmund, el fill de l'Artur: La figura llargaruda, silenciosa, d’Edmund apareixia i desapareixia de tant en tant. No parlàvem. La relació s'inicia quan, a raó de rebre una beca, realitza el seu projecte de pintar frases que treu dels escrits de'n Crisòstom, en les façanes d'algunes de les propietats que l'Artur ha heretat del seu pare i que ell, que mai no s'hi ha instal·lat a viure, s'ha dedicat a decorar amb imatges de vulves: Les parets de l’habitatge, totes, fins i tot a les golfes i al magatzem, estaven plenes de dibuixos; no dibuixos de paper clavats o adherits al mur: dibuixos fets sobre el mur.  (...) plenes de vulves dibuixades amb grafit.
(...)
Ignores qui s’ha interessat pels teus quadres, ignores on seran penjats i contemplats. (...) És per a això, que pinte? Tanta solitud, tanta reflexió, tanta autoexigència per a això? Per diners? A penes recull una misèria.

(...)

Durant més d’un any no vaig tractar amb Crisòstom. Seguia il·lustrant-li els articles, dos o tres al mes, però li vaig fer cas i ja no em desplaçava a Palmeres per a mostrar-li els dibuixos.

C és el mateix Crisòstom, del quals es diu que: No tenia pinta d’escriptor. Quina pinta tenen, els escriptors? :i que ell ha convertit en personatge de la seva novel·la:
(...)

Hi havia més individus amb que C no havia tingut tracte personal i que, tanmateix, li eren íntims: personatges dels seus textos, o d’invencions no escrites, caràcters que li havien poblat la ment durant llargues caminades en què havia ordit, lliure, ficcions. 

Artur Bosch:

Havia de fet temps mentre l’empresa de mudances buidava la casa amb jardí que havia comprat a la Selva Negra. (...) Artur recordà com de venturós havia sigut en aquell mateix lloc sense saber que ho era, com havia experimentat una joia aleshores cega, inconscient, remarcada ara per la solitud.
(...)

... es matà un matí assolellat de primavera del 1968 amb el seu Dodge quan conduïa per una carretera secundària i, en fer una cabotada, després de tres hores de conducció ininterrompuda, se’n va eixir de l’asfalt i s’estampà contra el tronc d’un plàtan. 

Edmund Bosch (fill d’Artur) que, com he dit, ara decora les parets de les seves cases amb pintures de vulves, també recull dades per publicar un estrany diccionari:

A voltes, Edmund Bosch es distreia  examinant els plànols de l’hotel que el seu pare, Artur, no havia construït a la mina del Molar. Passadissos inacabables sota terra, escales pertot, laberint envitricollat d’estances de molt diferents formats... 

(...)

No publicaré el “Diccionari” en vida, perquè entre els catalogats n’hi ha de vius, i no vull que el meu treball els afecte. 

Tot plegat entenc que és una reflexió respecte el procés de creació, un tema que ja altres cops ja ha ocupat l'autor. Poca cosa puc afegir, més que les relacions entre els diferents protagonistes són confuses i, pel que a mi respecta, no m'han ajudar gens a crear-me cap opinió que pugui compartir o que m'aclareixi res. Potser, i només potser, l'autor en deixa una clau en aquest paràgraf:

Quanta gent passa la vida escrivint, convençuda que té talent, escalfant el cul d’una cadira hores, dies, setmanes, mesos, anys, enllestint i publicant llibres que passen sense pena ni glòria, que envelleixen al cap de quatre dies d’haver aparegut, que ningú llegirà en el futur! 

També en parla: Fragments Personals

Cendra per Martina

He llegit diversos relats de'n Manuel de Pedrolo, un autor prolífic. Com és de suposar no tot el que he llegit d'ell m'ha agradat, però tampoc a mesura que l'he anat coneixent, literàriament parlant, arribo a entendre com pot ser que fonamentalment se'l recordi o se'l reconegui pel "Mecanoscrit del segon orígen". Per mi, de tot el que conec, el millor amb diferència ha estat "La Terra Prohibida"

Avui parlaré de "Cendra per Martina", una història narrada des dels tres punts de vista dels seus protagonistes: l'Adrià, la Júlia i és clar, la Martina.

El cert és que el fons de la història és la que és i no difereix massa sigui qui sigui el narrador, però el que sí que es matisa és el com s'hi arriba i la reacció posterior:

L'Adrià:

Havia festejat amb la Júlia fins que l'esclat de la guerra i la seva mobilització ho va esguerrar tot i en van perdre el contacte:  Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa. Ara, havia retornat i de manera casual, en un bar, ha coincidit amb la Martina, germana petita de la Júlia, i que en un primer moment l'havia confós amb ella: Acabava de comprendre que aquella noia no era la Júlia. (...) Jo sóc la Martina -digué aleshores. (...) Havien passat onze anys i, és clar, la Martina ja no era aquella noieta de trenes que jo havia conegut, la més petita de les germanes. Ara devia tenir vins anys. Potser vint-i-un. I d'aquest encontre casual neix un amor insospitat, espontani i  sincer.

(...)

L’endemà, després d’onze anys de separació, vaig tornar a veure la Júlia. (...) I es feu el silenci entre nosaltres. Potser tractàvem de retrobar-nos, de reconèixer-nos en els éssers que, després de tant de temps, havíem esdevingut. 

(...)

Després, moltes vegades he pensat que vaig estimar-la des del primer instant. Però ni ara no n’estic segur. 

La Júlia:

Ja he dit que l'esclat de la guerra l'havia separat de l'Adrià i és més, després d'un episodi fatídic d'un bombardeig: L’explosió havia estat tan violenta, que, de molts cossos, només en trobaren alguns membres. queda sola amb el seu pare i els germans petits i han de reorganitzar la seva vida. 

Deixen d'arribar-li notícies de l'Adrià, li retornen les seves cartes... tot sembla indicar que és mort. La sorpresa de saber-lo viu quan ella ja ha refet la seva vida i s'ha casat li causa una exaltació que no pot controlar: L’Adrià vivia! (...) De sobte la casa em queia al damunt, em pesaven els lligams contrets, la meva existència diària. Adrià! 

(...)

L’Adrià era, és encara, un dels homes més eixerits que he conegut. Una bellesa baronívola, però amable. 

La Martina:

A partir del moment de la primera trobada, tot i que ella festeja amb un jove de bona família, se sent atreta per l'Adrià. De fet, com ja queda dit, tots dos se senten atrets: Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida.

Aviat trenca les relacions amb el promès, s'enfronta a la família que li ho retreu i s'entrega totalment a aquest amor que s'endevina abrusador:

Cap home no havia encara vingut a torbar la pau del meu cos amb les seves carícies o els seus besos, mai no havia viscut cap aventura, ningú no havia fet apressar el torrent de la meva sang amb una mirada. 

Però la història lluny de conduir-se amb placidesa es veu envoltada de rancúnies i mesquinesa. 

La Júlia encesa de passió, vol recuperar el seu antic amor i no la deté ni el seu marit, ni la germana, ni el rebuig del mateix Adrià, i traça un pla diabòlic en el què sacrificarà la Martina, i el seu matrimoni i que no és altra que servir en safata la germana al seu propi marit, ja de per sí força donat a aventures fora del matrimoni, lloant-li aspectes físics i propiciant espais i situacions on deixar-los sols.

La Martina acaba intuint-ho, però la seva reacció no és la més raonable, doncs temorenca, calla i amaga el seu patiment a tothom, inclòs el seu promès amb el què preveuen casar-se molt aviat i el qual confon la tristor que la consumeix, amb algun secret inconfessable.

Acaba succeint l'inevitable i el final, que comento breument perquè aviat també s'endevina en el relat, deixa en la desgràcia absoluta als tres protagonistes:

Per l'Adrià:
La Júlia era molt dona, no ho puc negar, però mai no fou amb mi, i em penso que tampoc no ho deu haver estat després amb els altres, una dona dolça i manyaga. (...) La Júlia no ha sabut mai què era estimar, potser perquè mai no ha sentit la necessitat, la urgència, de fondre’s amb la persona, i precisament amb el millor de la persona estimada. 
Però tot i això...: La Martina no era lleial. La Martina no confiava en mi.

Per la Júlia:

Ell i la Martina s’avenien com no ens havíem avingut nosaltres. Es comprenien més profundament. (...)

La Martina em va dir que es casarien a la primavera. (...) L’Adrià es proposava posar espai entre nosaltres. 
(...)

Des de l’endemà el curiós maneig de la Martina i el meu marit recomençaren. Ara veig que es tractava d’un veritable setge. (...) Quan els vaig sorprendre de debò, llur relació ja devia durar des de feia temps. 
(...)

Amb la meva pròpia germana, sota el nostre sostre! Era massa...
(...)

Al carrer, però vaig oblidar-ho tot. (...) Ara només existia l’Adrià. L’Adirà i jo.

I la Martina:

En Conrad: (El marit de la Júlia) A mi em tractava d’una faisó molt fraternal, gairebé protectora i tot. (...) D’altra banda, ell es mirava tothom una mica des de dalt, no ho podia evitar. 
(...)

Però és que aviat vaig remarcar que la mena d’observacions que (La Júlia) deixava anar davant del meu germà no era la mateixa a què es lliurava en presència d’en Conrad. (...) Tot canvi que introduís en el meu vestuari o en la meva persona era comentat favorablement.
(...)

El desig d’en Conrad m’ofenia profundament i, més encara, em repugnava d’una manera indicible.(...)

Era ella qui m’havia llançat el seu marit al darrera; ella qui tenia interès que s’esdevingués aquella monstruositat. Ella, ella...

:::::::::::::::::::

Ester (versió grega) C:30 BCI
"Es va treure els seus vestits esplèndids i se’n va posar uns de dol i de pena. En comptes de perfums exquisits, es cobrí el cap de cendra i d’immundícies."
BCI: Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

També en parla: Fragments Personals

Serem Atlàntida

Serem Atlàntida – Joan Benesiu

Hi ha una complicada i fosca història amb l'avi croat de'n Mirko com a protagonista a Iugoslàvia, que acaba amb la desaparició, primer del nom: Canvia Mirosslav Vodopivec per a Mirko Bevilacqua, i més endavant per l'aspecte més físic, doncs deixa el seu domicili habitual sense cap explicació, en rebre un requeriment per part de la policia.

El narrador, el nom del qual no sabrem, coneix a Mirko a la cafeteria de l'aeroport, en què havia de fer el mateix viatge, però que amb un rampell i deixant-se una part de l'equipatge, surt empaitant una dona desconeguda, que més endavant sabrem que es diu Clara, que també tindrà un paper força rellevant en aquesta història:

Soc un càmera de la televisió i que fa alguns anys que treballe per a TF-1. (...) Al carrer, em trobe desprotegit.

(...)

Mirko i jo hem estat units per la casualitat, la nostra vida continuarà si no ens trobem més, i, si ho fem, aleshores seguirem la conversa.

A partir d'aquesta primera trobada, se'n produiran d'altres, però sempre seran de forma aparentment casual ja que en Mirko, que s'ha presentat succintament, no deixarà mai un telèfon on localitzar-lo ni se sabrà la seva adreça:

Jo he viscut viatjant i fent-me càrrec de les propietats immobiliàries que vaig heretar del meu pare i que estan totes llogades, he viscut com un observador del món, sense participar dels afers dels altres més que quan el treball m’ho exigia per a veure de reparar una finestra, canviar un endoll espatllat, comprar un joc de paelles noves o coordinar la revisió del gas.

(...)

No m’ha deixat acompanyar-lo i he pensat que era perquè no volia que em trobara amb Clara. No he sabut la raó, però he respectat la seua distància.
(...)

Havia passat el temps i les poques certeses que jo tenia sobre Mirko i Clara començaven a dissipar-se lentament en la boira, com si el dies de París volgueren ells mateixos esborrar-se’m com a records i esdevenir records inventats.
(...)

Llevat d’alguns petits detalls, Mirko m’havia parlat sempre del present o del passat més immediat, i no per exemple dels seus orígens.

Com he avançat, també la Clara té la seva part de protagonisme. Ella havia treballat per a una dama amb la qual també sembla que havia mantingut alguna relació lèsbica:

De mica en mica vaig anar reprenent les converses amb Mirko Bevilacqua i també fent coneixença de la seua amiga Clara. 
(...)
Clara havia continuat veient la dama croata. Havia continuat vivint bé com a amant irregular d’aquella dona que la sobrepassava en tants anys, al mateix temps que l’amistat amb Mirko i els lligams d’afecte amb ell s’havien reforçat.
(...)
Clara em va explicar que la vella dama croata i ella eren amants o bé que mantenien una estranya relació laboral que incloïa el sexe. 

En Mirko investiga els seus orígens que a raó del que va descobrint són força confusos:

Mirko perseguia un avi que se li havia manifestat a força de parlar de les possibilitats eslaves de la vida i de l’esdeveniment triestí.
(...)

I així és com em vaig assabentar, ens va contar Mirko, que el meu avi era croat, i no italià, i que en realitat es deia Mirosslav Vodopivec, i no Mirko Bevilacqua, i que després de la desaparició ja ningú mai no havia tornat a saber res d’ell. 

Acabo amb una reflexió del protagonista que comparteixo. En realitat no crec que mai podem arribar a conèixer les raons perquè els altres actuen de determinades maneres. És més, més d'un cop no en coneixem ni les nostres pròpies ja que actuem per instint o per impuls:

Sempre preguntem per les raons dels altres perquè, com en una clàssica maniobra de distracció, almenys els podem donar la culpa per la seua opacitat, pel seu hermetisme, per la seua falta d’obertura, però quan la pregunta es gira cap a nosaltres mateixos no hi ha consol possible davant del silenci obligat.

El testament

En Xavier Benguerel ha confegit un plantejament totalment original per relatar-nos aquesta dramàtica història:

El cap de família acaba de morir, ja s'ha fet l'enterrament, auster i concorregut com correspon a l'amo de la fàbrica. Ara, tornant del cementiri, la família s'han d'enfrontar a la lectura del testament, però no serà una lectura habitual i tots ho saben i es remouen nerviosos perquè el difunt ha deixat una llarga carta per ser llegida en aquest moment en què es troben tots reunits.

Aquest serà el seu autèntic testament, en el que farà un llarg recorregut pel que ha estat la seva vida des de que va conèixer i enamorar-se de la Mònica i en desvetllarà el secret més punyent que ha marcat les seves vides.

Fa poc que han tornat del cementiri. Seuen tots al voltant de la taula, llevat d’ell. No, no és en Cosme qui parlava, però l’accent, en el fons, és el mateix... 

(...)

Segons el llarg escrit deixat pel difunt, en Cosme: Mònica (la mare, la viuda): Et vas convertir en la dona de l’hereu de la fàbrica, no pas en la meva dona.

La Mònica, que vivia amb alguna escassetat amb la seva mare viuda, tenia un pretendent i estaven enamorats; eren molt joves, però preveien casar-se i confiaven en poder viure feliços. Va ser aleshores que la mare li va confessar que estaven arruïnades, que en Cosme, l'amo de la fàbrica, s'havia fixat en ella, que pensava demanar-la en matrimoni, i que aquesta era l'única salvació "honorable" per elles dues,

No és d'estranyar, tenint en compte l'època, que la Mònica hi accedís:

Tenia divuit anys i sortia de l’església mentre l’orgue proclamava que m’havia convertit en la dona de l’hereu Aguilera...

Els primers temps, es podria dir que el nou matrimoni s'hi avenia; ella, submisa, acceptava el seu sacrifici sens posar-hi el cor, però respectant la fidelitat al seu espòs amb el que van tenir dos fills.

El temps va anar passant, la vida de la Mònica era trista i monòtona, sense més perspectiva que restar apartada del món i sempre amb la fàbrica present fins i tot físicament davant els seus ulls, però un dia tot canvia quan rep una visita del passat que no és altra que el seu antic promès, que a raó del seu forçós trencament havia marxat a terres llunyanes, i entre mentides i neguits inicia una relació amb ell, que el marit acaba per descobrir. En aquella moment, ella acaba de saber que està embarassada.

I aquí començarà el calvari de la Mònica, car l'espòs, a canvi de respectar-li la vida, decideix que es quedarà a viure reclosa sempre al seu costat i al mateix recinte de la fàbrica, que donarà a llum i ell constarà com a pare d'aquest fill. I ho relata amb aquestes paraules:

Vaig arribar a parlar-me tot sol, en veu alta, com si es tractés de treure’m de dins les immundícies que hi anàveu abocant a mans plenes.
(...)

Matar-te, em deia, fóra una còmoda venjança. No, t’obligaria a viure al meu costat, sense deixar-te sortir de la fàbrica. Et convertiria en la meva presonera.
(...)

Cada dia feia el mateix itinerari, revivia les mateixes escenes, em repetia les mateixes paraules.
(...)
He estat un home malcarat, sense alegria, que et tractava amb desdeny i un rigor per a ells (els seus fills) incomprensible. 

La Mònica, escolta tot el relat que ha deixat escrit el seu marit i que ara ha llegit el seu fill gran, l'hereu. S'ho imposa malgrat que els fills han tractat més d'un cop d'evitar-li aquesta humiliació. Ella creu que és el preu que ha de pagar per la seva culpa, mentre que en Pep, el fill il·legítim, que ja sospitava alguna cosa semblant, se sent assenyalat, dolgut i enfurismat.

I l'autor també ens vol deixar constància dels sentiments de la Mònica al llarg de tota la seva dissortada vida: 

Desitjava la mort amb vehemència. En Cosme l’inspirava terror.
(...)

Cada nova resposta d’en Cosme l’enfonsava una mica més, l’empenyia cap al desesper.
(...)

Els diàlegs amb en Josep eren difícils. No en treia res de repetir-li amb persuasiva dolcesa una mateixa cosa: contestava amb esguards inexpressius o arronsaments d’espatlles. 

I acabo amb una encertada reflexió de la néta a mode de resum:

Ara tots diuen que l’avi és al cel. I l’avi blasfemava com un carreter. I bevia. 

Viatge a la desmemoria

Una obreta breu, de 62 pàgines i amb una lletra de bona mida, que es pot llegir en un parell d'hores. Us parlo de De Profundis. Vals lent de'n José Cardoso que ens relata un episodi d'isquèmia cerebral que va patir el 1995 i que li ocasionà greus problemes de memòria, parla i escriptura. Un relat que segur no us deixarà indiferents.

Aquest és el començament senzill i explícit del que va ser tot el procés:

Gener de 1995, dijous. (...) De sobte em giro cap a la meva dona: “Com et dius)”

Pausa. “Jo? Edite”. Una altra pausa. “I tu?”

“Em sembla que és Cardoso Pires”, vaig respondre aleshores.

El primer que va fer l'esposa davant l'evidència que alguna cosa no anava a l'hora, va ser trucar al metge que va recomanar l'ingrés immediat a l'hospital.
És aleshores que José comença a experimentar el que ell defineix com "un altre jo" desconegut que no sap posar les paraules adequades al seu pensament, que no es pot comunicar i que no sap reconèixer ni utilitzar els estris més quotidians:

El meu “jo” va transformar-se llavors “en un altre algú”, en un altre personatge menys immediat i menys concret. (...) Com si acabés de començar un procés de despersonalització, jo m’havia transferit cap a un subjecte en tercera persona.
(...)

Sense memòria s’esvaeix el present que simultàniament ja és passat mort. Es perd la vida anterior. 
(...)

Què devia restar de mi dins l’home que quedava allà estirat a l’espera de res?
(...)

Allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: un mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna.

El diagnòstic no deixa lloc a dubtes:

L’informe neurològic va ser terminant: accident vascular cerebral de gravetat molt accentuada, una gleva de sang que havia pujat (del cor?) fins a la zona noble del cervell, bloquejant durament l’artèria.

I comença l'ingrés hospitalari, un lloc que li és desconegut i que, malgrat les visites i les converses amb l'Editte, no aconsegueix de reconèixer en tota la seva llarga estada, passadís amunt i passadís avall:

Durant la travessia de les tenebres blanques els diàlegs amb l’Edite van ser en gran part una cerca de referències, un interrogatori en total inconsciència en la temptativa de recapitular per tornar a ser individu amb passat.
(...)

Passadís endavant, passadís enrere, l’Altre que s’ha desdoblat de mi es comporta en aquell planeta com un figurant (...) De vegades el trobarem davant d’un televisor on les imatges li apareixen sense connotacions unes amb les altres en un discurs conflictiu.

I de la mateixa manera que li va venir el mal, un bon matí, sense cap motiu aparent (és previsible que els especialistes i el tractament  hi van tenir alguna cosa a veure) recupera el seu jo:

Fins que un cert matí em desperto en claredat oberta.  
(...)

Un tant a l’atzar, vaig avançar cap al lavabo i en acostar-m’hi em vaig reconèixer al mirall: Jo, Jo, sortit de la boira, anant a l’encontre de mi damunt la superfície d’un vidre motllurat i amb la sensació o amb la certesa (ah sí, amb la certesa, la més que certesa) que havia trobat la memòria.
(...)

D’un cop sobtat havia perdut la integritat de la parla, del mateix cop havia perdut els valors de la grafia i havia quedat analfabet de mi i de la vida. Sobtadament també, havia reprès tot això.

Dos anys més tard es va decidir a escriure aquest relat com he dit al principi, tant senzill i tant explícit, que ara goso a recomanar-vos que llegiu:

Dos anys. Ja fa dos anys d’allò i és just avui que dono per tancat per sempre el meu viatge a la desmemoria. 

Una Barcelona insòlita

Em sembla que ja ho he dit altres cops per aquest mateix mitjà. Vaig néixer i viure a Barcelona, fins els 25 anys. 21 dels quals al Carrer del Carme.

Era una època (també em repeteixo) grisa, trista, amb moltes pors i més desconfiances. Pocs cotxes, no massa gent, molts esguerrats, alguns pidolaires, orfes, viudes... carrers bruts amb llambordes, façanes esfondrades que deixaven veure impúdicament les seves interioritats, i moltes esglésies i també bars.

I a què ve a tomb tot això? Doncs a que malgrat tots els malgrat que hi volgueu posar, pels carrers del centre sempre havia gent voltant amunt i avall, atrafegats, caps cots, però en moviment, amb vida.

Aquesta setmana he estat voltant pel centre d'aquesta Barcelona que conec tant bé, però ara sense l'allau del turisme i m'he sorprès de veure-la tant buida, tant callada com mai no l'havia vista, fins i tot, potser una mica trista?.

Jutgeu vosaltres mateixos:

Jorge Luis Borges

Vaig ser sòcia del Círculo de Lectores durant força anys. Per qui no estigui familiaritzat amb aquest sistema que ara ja ha desaparegut, es tractava d'anar pagant una quantitat mensual a canvi de rebre llibres que es triaven d'unes revistes que et lliuraven a domicili on també recollien les comandes i al cap d'uns dies et portaven el o els llibres que havies triat. Venia a ser com una compra a terminis, només que la selecció que oferien no sempre era la més actual o la que s'ajustava més als propis interessos.

Aquest llarg preàmbul ve a tomb per explicar que més d'un cop el que decidia era demanar alguna col·lecció i així estava una bona temporada que no m'havia de preocupar de triar cap altre exemplar ja que me'ls anaven entregant a raó d'un volum cada mes o cada dos mesos.

És així que l'any 1993 em vaig fer amb els quatre toms que composen les obres complertes de Jorge Luis Borges, que havien restat en diferents estanteries de casa meva fins que en aquests dies de forçada reclusió, m'he decidit a llegir-los.

Havia llegit algun conte o poesia esparsa, però ara m'he proposat seguir gairebé fil per randa, i de manera cronològica la seva obra.

Penso que és molt sabut que l'autor es va quedar cec a causa d'una malaltia congènita, i el poema que podeu llegir a continuació, el va escriure parlant de la seva vivència.

A mi, que el desconeixia, m'ha semblat especialment interessant, vosaltres direu:

Elogio de la Sombra

La vejez (tal es el nombre que los otros le dan)
puede ser el tiempo de nuestra dicha.
El animal ha muerto o casi ha muerto.
Quedan el hombre y su alma.
Vivo entre formas luminosas y vagas
que no son aún la tiniebla.
Buenos Aires,
que antes se desgarraba en arrabales
hacia la llanura incesante,
ha vuelto a ser la Recoleta, el Retiro,
las borrosas calles del Once
y las precarias casas viejas
que aún llamamos el Sur.
Siempre en mi vida fueron demasiadas las cosas;
Demócrito de Abdera se arrancó los ojos para pensar;
el tiempo ha sido mi Demócrito.
Esta penumbra es lenta y no duele;
fluye por un manso declive
y se parece a la eternidad.
Mis amigos no tienen cara,
las mujeres son lo que fueron hace ya tantos años,
las esquinas pueden ser otras,
no hay letras en las páginas de los libros.
Todo esto debería atemorizarme,
pero es una dulzura, un regreso.
De las generaciones de los textos que hay en la tierra
sólo habré leído unos pocos,
los que sigo leyendo en la memoria,
leyendo y transformando.
Del Sur, del Este, del Oeste, del Norte,
convergen los caminos que me han traído
a mi secreto centro.
Esos caminos fueron ecos y pasos,
mujeres, hombres, agonías, resurrecciones,
días y noches,
entresueños y sueños,
cada ínfimo instante del ayer
y de los ayeres del mundo,
la firme espada del danés y la luna del persa,
los actos de los muertos,
el compartido amor, las palabras,
Emerson y la nieve y tantas cosas.
Ahora puedo olvidarlas. Llego a mi centro,
a mi álgebra y mi clave,
a mi espejo.
Pronto sabré quién soy.

              J.L.B 1969