La sarbatana

La sarbatana – Isabel-Clara Simó 

Una curiosa presentació dels personatges i de l'evolució dels seus pensaments. Els coneixem com a ell i ella. Tot i que sabem que ella es diu Olga i ell Ilya

Segons "ell", la seva dona:
Es diu Olga. És la dona més atractiva que he conegut mai. (...) Jo soc enginyer, i tinc una bona feina a la universitat, però als seixanta-cinc tinc dret a la jubilació.

(...)

No sols és guapa, sinó llesta. 

I què en pensa "ella"?:

El meu home és un pedant. Sí que és culte, però està massa autosatisfet. 

(...)

A l’Ilya sempre l’he de frenar: té idees idiotes i vol que jo m’hi entusiasmi. I un rave, desgraciat. 

La història comença quan ell, professor universitari, està negociant la seva jubilació, i a ella, que també treballa, encara li falta un temps. I sorgeixen els primers (suposadament)  problemes perquè ell fa temps que vol que es mudin a viure a un lloc tranquil i còmode, però força apartat. Amb la primera tria ja queda clar que serà ella qui decidirà el lloc que li sembli més convenient:

Vaig anar a visitar la casa que volia comprar l’Olga (...) He de reconèixer que la situació de la casa, i la bellesa que conté, no sols a dins sinó amb un paisatge d’aquells que enamoren, és evident que és millor que la meva. 
(...)

Si vol viure en soledat, si es pensa que així em posseirà una mica, està ben boig. Jo, com sempre, faré la meva vida, i a ell li faré poc cas.

Es fan obres, es posa tot al gust d'ella i entren a viure amb encara alguns detalls per acabar d'enllestir. Però a la casa més propera hi ha arribat un nou veí, un jove que ha quedat vidu fa poc i que a ella li desperta una tendresa molt particular que acaba anat-hi molt més lluny:

Em va commoure. I vaig intentar una aproximació. Vull ajudar-lo, vull donar-li tendresa, vull fer-li més suportable la seva vida aïllada i compungida
(...)

Les setmanes passaven i l’Olga, sense descurar casa nostra, dedicava un nombre enorme d’hores a la casa del veí. Era un xicot jove, de quaranta a cinquanta anys. 

I aviat comença a planificar la seva venjança, que no és altra que matar el seu adversari. Ell planeja, i ella sospita:

Cada dia, havent esmorzat, agafava una motxilla, feia un petó a l’Olga i deia que me n’anava a caminar.
(...)
Un dia em vaig decidir a seguir l’Ilya. Amb cautela, sense que se n’adonés. M’amagava rere els arbres.

Si us decidiu a llegir-la no espereu res de massa transcendent, en el meu cas, ha estat una lectura lleugera per ajudar a passar els dies de confinament forçós i que no m'ha desagradat ni m'ha aportat res de nou.

També en parla: Fragments Personals