El testament

En Xavier Benguerel ha confegit un plantejament totalment original per relatar-nos aquesta dramàtica història:

El cap de família acaba de morir, ja s'ha fet l'enterrament, auster i concorregut com correspon a l'amo de la fàbrica. Ara, tornant del cementiri, la família s'han d'enfrontar a la lectura del testament, però no serà una lectura habitual i tots ho saben i es remouen nerviosos perquè el difunt ha deixat una llarga carta per ser llegida en aquest moment en què es troben tots reunits.

Aquest serà el seu autèntic testament, en el que farà un llarg recorregut pel que ha estat la seva vida des de que va conèixer i enamorar-se de la Mònica i en desvetllarà el secret més punyent que ha marcat les seves vides.

Fa poc que han tornat del cementiri. Seuen tots al voltant de la taula, llevat d’ell. No, no és en Cosme qui parlava, però l’accent, en el fons, és el mateix... 

(...)

Segons el llarg escrit deixat pel difunt, en Cosme: Mònica (la mare, la viuda): Et vas convertir en la dona de l’hereu de la fàbrica, no pas en la meva dona.

La Mònica, que vivia amb alguna escassetat amb la seva mare viuda, tenia un pretendent i estaven enamorats; eren molt joves, però preveien casar-se i confiaven en poder viure feliços. Va ser aleshores que la mare li va confessar que estaven arruïnades, que en Cosme, l'amo de la fàbrica, s'havia fixat en ella, que pensava demanar-la en matrimoni, i que aquesta era l'única salvació "honorable" per elles dues,

No és d'estranyar, tenint en compte l'època, que la Mònica hi accedís:

Tenia divuit anys i sortia de l’església mentre l’orgue proclamava que m’havia convertit en la dona de l’hereu Aguilera...

Els primers temps, es podria dir que el nou matrimoni s'hi avenia; ella, submisa, acceptava el seu sacrifici sens posar-hi el cor, però respectant la fidelitat al seu espòs amb el que van tenir dos fills.

El temps va anar passant, la vida de la Mònica era trista i monòtona, sense més perspectiva que restar apartada del món i sempre amb la fàbrica present fins i tot físicament davant els seus ulls, però un dia tot canvia quan rep una visita del passat que no és altra que el seu antic promès, que a raó del seu forçós trencament havia marxat a terres llunyanes, i entre mentides i neguits inicia una relació amb ell, que el marit acaba per descobrir. En aquella moment, ella acaba de saber que està embarassada.

I aquí començarà el calvari de la Mònica, car l'espòs, a canvi de respectar-li la vida, decideix que es quedarà a viure reclosa sempre al seu costat i al mateix recinte de la fàbrica, que donarà a llum i ell constarà com a pare d'aquest fill. I ho relata amb aquestes paraules:

Vaig arribar a parlar-me tot sol, en veu alta, com si es tractés de treure’m de dins les immundícies que hi anàveu abocant a mans plenes.
(...)

Matar-te, em deia, fóra una còmoda venjança. No, t’obligaria a viure al meu costat, sense deixar-te sortir de la fàbrica. Et convertiria en la meva presonera.
(...)

Cada dia feia el mateix itinerari, revivia les mateixes escenes, em repetia les mateixes paraules.
(...)
He estat un home malcarat, sense alegria, que et tractava amb desdeny i un rigor per a ells (els seus fills) incomprensible. 

La Mònica, escolta tot el relat que ha deixat escrit el seu marit i que ara ha llegit el seu fill gran, l'hereu. S'ho imposa malgrat que els fills han tractat més d'un cop d'evitar-li aquesta humiliació. Ella creu que és el preu que ha de pagar per la seva culpa, mentre que en Pep, el fill il·legítim, que ja sospitava alguna cosa semblant, se sent assenyalat, dolgut i enfurismat.

I l'autor també ens vol deixar constància dels sentiments de la Mònica al llarg de tota la seva dissortada vida: 

Desitjava la mort amb vehemència. En Cosme l’inspirava terror.
(...)

Cada nova resposta d’en Cosme l’enfonsava una mica més, l’empenyia cap al desesper.
(...)

Els diàlegs amb en Josep eren difícils. No en treia res de repetir-li amb persuasiva dolcesa una mateixa cosa: contestava amb esguards inexpressius o arronsaments d’espatlles. 

I acabo amb una encertada reflexió de la néta a mode de resum:

Ara tots diuen que l’avi és al cel. I l’avi blasfemava com un carreter. I bevia.