Ignot

El primer que haig de confessar d'"Ignot"de'n Manuel Baixauli, és que no he acabat d'entrar. Ja sabem que hi ha llibres o relats que sense cap motiu aparent se'ns resisteixen i crec que aquest ha estat el cas.

Abans de parlar dels personatges, comentar que he tractat de cercar en quin d'ells podia identificar l'autor: El cert és que aquest afany és força habitual en mi, només com una manera més d'implicar-me en la història. El més segur és que potser mai no encerti la veritable intenció dels autors, però jo em faig la meva composició. Doncs, bé, val a dir que aquest cop no he trobat on encabir-lo, o potser millor encara, penso que hi ha bocinets de la seva personalitat en més d'un dels protagonistes que ara presentaré breument:

El Mestre: M'ha semblat un personatge pedant, molt pagat d'ell mateix, que creu, o potser li fan creure els altres, que els seus comentaris són definitoris:

Si el Mestre apostava per un pintor o per un escriptor, aquest s’obria camí. Triomfava, com se sol dir. El Mestre, que no havia tingut talent per a exercir cap mena d’art, tenia olfacte per a detectar-lo. Un olfacte únic.

(...)

Estic jubilat, però mantinc la curiositat intacta. (...) El Mestre explicà on vivia: un casalot enmig dels horts, a mitja hora en cotxe del poble de Mateu.

En Mateu: Pintor que passa per una època d'escassa creativitat, el qual podem considerar que és qui porta el fil conductor del relat, des del moment que el contracta en Crisòstom, l'escriptor, per tal que il·lustri els seus relats. Més endavant es relacionarà amb l'Edmund, el fill de l'Artur: La figura llargaruda, silenciosa, d’Edmund apareixia i desapareixia de tant en tant. No parlàvem. La relació s'inicia quan, a raó de rebre una beca, realitza el seu projecte de pintar frases que treu dels escrits de'n Crisòstom, en les façanes d'algunes de les propietats que l'Artur ha heretat del seu pare i que ell, que mai no s'hi ha instal·lat a viure, s'ha dedicat a decorar amb imatges de vulves: Les parets de l’habitatge, totes, fins i tot a les golfes i al magatzem, estaven plenes de dibuixos; no dibuixos de paper clavats o adherits al mur: dibuixos fets sobre el mur.  (...) plenes de vulves dibuixades amb grafit.
(...)
Ignores qui s’ha interessat pels teus quadres, ignores on seran penjats i contemplats. (...) És per a això, que pinte? Tanta solitud, tanta reflexió, tanta autoexigència per a això? Per diners? A penes recull una misèria.

(...)

Durant més d’un any no vaig tractar amb Crisòstom. Seguia il·lustrant-li els articles, dos o tres al mes, però li vaig fer cas i ja no em desplaçava a Palmeres per a mostrar-li els dibuixos.

C és el mateix Crisòstom, del quals es diu que: No tenia pinta d’escriptor. Quina pinta tenen, els escriptors? :i que ell ha convertit en personatge de la seva novel·la:
(...)

Hi havia més individus amb que C no havia tingut tracte personal i que, tanmateix, li eren íntims: personatges dels seus textos, o d’invencions no escrites, caràcters que li havien poblat la ment durant llargues caminades en què havia ordit, lliure, ficcions. 

Artur Bosch:

Havia de fet temps mentre l’empresa de mudances buidava la casa amb jardí que havia comprat a la Selva Negra. (...) Artur recordà com de venturós havia sigut en aquell mateix lloc sense saber que ho era, com havia experimentat una joia aleshores cega, inconscient, remarcada ara per la solitud.
(...)

... es matà un matí assolellat de primavera del 1968 amb el seu Dodge quan conduïa per una carretera secundària i, en fer una cabotada, després de tres hores de conducció ininterrompuda, se’n va eixir de l’asfalt i s’estampà contra el tronc d’un plàtan. 

Edmund Bosch (fill d’Artur) que, com he dit, ara decora les parets de les seves cases amb pintures de vulves, també recull dades per publicar un estrany diccionari:

A voltes, Edmund Bosch es distreia  examinant els plànols de l’hotel que el seu pare, Artur, no havia construït a la mina del Molar. Passadissos inacabables sota terra, escales pertot, laberint envitricollat d’estances de molt diferents formats... 

(...)

No publicaré el “Diccionari” en vida, perquè entre els catalogats n’hi ha de vius, i no vull que el meu treball els afecte. 

Tot plegat entenc que és una reflexió respecte el procés de creació, un tema que ja altres cops ja ha ocupat l'autor. Poca cosa puc afegir, més que les relacions entre els diferents protagonistes són confuses i, pel que a mi respecta, no m'han ajudar gens a crear-me cap opinió que pugui compartir o que m'aclareixi res. Potser, i només potser, l'autor en deixa una clau en aquest paràgraf:

Quanta gent passa la vida escrivint, convençuda que té talent, escalfant el cul d’una cadira hores, dies, setmanes, mesos, anys, enllestint i publicant llibres que passen sense pena ni glòria, que envelleixen al cap de quatre dies d’haver aparegut, que ningú llegirà en el futur! 

També en parla: Fragments Personals