Cendra per Martina

He llegit diversos relats de'n Manuel de Pedrolo, un autor prolífic. Com és de suposar no tot el que he llegit d'ell m'ha agradat, però tampoc a mesura que l'he anat coneixent, literàriament parlant, arribo a entendre com pot ser que fonamentalment se'l recordi o se'l reconegui pel "Mecanoscrit del segon orígen". Per mi, de tot el que conec, el millor amb diferència ha estat "La Terra Prohibida"

Avui parlaré de "Cendra per Martina", una història narrada des dels tres punts de vista dels seus protagonistes: l'Adrià, la Júlia i és clar, la Martina.

El cert és que el fons de la història és la que és i no difereix massa sigui qui sigui el narrador, però el que sí que es matisa és el com s'hi arriba i la reacció posterior:

L'Adrià:

Havia festejat amb la Júlia fins que l'esclat de la guerra i la seva mobilització ho va esguerrar tot i en van perdre el contacte:  Aleshores estava convençut que, amb el temps, la Júlia seria la meva esposa. Ara, havia retornat i de manera casual, en un bar, ha coincidit amb la Martina, germana petita de la Júlia, i que en un primer moment l'havia confós amb ella: Acabava de comprendre que aquella noia no era la Júlia. (...) Jo sóc la Martina -digué aleshores. (...) Havien passat onze anys i, és clar, la Martina ja no era aquella noieta de trenes que jo havia conegut, la més petita de les germanes. Ara devia tenir vins anys. Potser vint-i-un. I d'aquest encontre casual neix un amor insospitat, espontani i  sincer.

(...)

L’endemà, després d’onze anys de separació, vaig tornar a veure la Júlia. (...) I es feu el silenci entre nosaltres. Potser tractàvem de retrobar-nos, de reconèixer-nos en els éssers que, després de tant de temps, havíem esdevingut. 

(...)

Després, moltes vegades he pensat que vaig estimar-la des del primer instant. Però ni ara no n’estic segur. 

La Júlia:

Ja he dit que l'esclat de la guerra l'havia separat de l'Adrià i és més, després d'un episodi fatídic d'un bombardeig: L’explosió havia estat tan violenta, que, de molts cossos, només en trobaren alguns membres. queda sola amb el seu pare i els germans petits i han de reorganitzar la seva vida. 

Deixen d'arribar-li notícies de l'Adrià, li retornen les seves cartes... tot sembla indicar que és mort. La sorpresa de saber-lo viu quan ella ja ha refet la seva vida i s'ha casat li causa una exaltació que no pot controlar: L’Adrià vivia! (...) De sobte la casa em queia al damunt, em pesaven els lligams contrets, la meva existència diària. Adrià! 

(...)

L’Adrià era, és encara, un dels homes més eixerits que he conegut. Una bellesa baronívola, però amable. 

La Martina:

A partir del moment de la primera trobada, tot i que ella festeja amb un jove de bona família, se sent atreta per l'Adrià. De fet, com ja queda dit, tots dos se senten atrets: Tot va anar tan de pressa, que ja no sé si fou aleshores mateix quan vaig sentir que haver-lo retrobat era com començar de nou la vida.

Aviat trenca les relacions amb el promès, s'enfronta a la família que li ho retreu i s'entrega totalment a aquest amor que s'endevina abrusador:

Cap home no havia encara vingut a torbar la pau del meu cos amb les seves carícies o els seus besos, mai no havia viscut cap aventura, ningú no havia fet apressar el torrent de la meva sang amb una mirada. 

Però la història lluny de conduir-se amb placidesa es veu envoltada de rancúnies i mesquinesa. 

La Júlia encesa de passió, vol recuperar el seu antic amor i no la deté ni el seu marit, ni la germana, ni el rebuig del mateix Adrià, i traça un pla diabòlic en el què sacrificarà la Martina, i el seu matrimoni i que no és altra que servir en safata la germana al seu propi marit, ja de per sí força donat a aventures fora del matrimoni, lloant-li aspectes físics i propiciant espais i situacions on deixar-los sols.

La Martina acaba intuint-ho, però la seva reacció no és la més raonable, doncs temorenca, calla i amaga el seu patiment a tothom, inclòs el seu promès amb el què preveuen casar-se molt aviat i el qual confon la tristor que la consumeix, amb algun secret inconfessable.

Acaba succeint l'inevitable i el final, que comento breument perquè aviat també s'endevina en el relat, deixa en la desgràcia absoluta als tres protagonistes:

Per l'Adrià:
La Júlia era molt dona, no ho puc negar, però mai no fou amb mi, i em penso que tampoc no ho deu haver estat després amb els altres, una dona dolça i manyaga. (...) La Júlia no ha sabut mai què era estimar, potser perquè mai no ha sentit la necessitat, la urgència, de fondre’s amb la persona, i precisament amb el millor de la persona estimada. 
Però tot i això...: La Martina no era lleial. La Martina no confiava en mi.

Per la Júlia:

Ell i la Martina s’avenien com no ens havíem avingut nosaltres. Es comprenien més profundament. (...)

La Martina em va dir que es casarien a la primavera. (...) L’Adrià es proposava posar espai entre nosaltres. 
(...)

Des de l’endemà el curiós maneig de la Martina i el meu marit recomençaren. Ara veig que es tractava d’un veritable setge. (...) Quan els vaig sorprendre de debò, llur relació ja devia durar des de feia temps. 
(...)

Amb la meva pròpia germana, sota el nostre sostre! Era massa...
(...)

Al carrer, però vaig oblidar-ho tot. (...) Ara només existia l’Adrià. L’Adirà i jo.

I la Martina:

En Conrad: (El marit de la Júlia) A mi em tractava d’una faisó molt fraternal, gairebé protectora i tot. (...) D’altra banda, ell es mirava tothom una mica des de dalt, no ho podia evitar. 
(...)

Però és que aviat vaig remarcar que la mena d’observacions que (La Júlia) deixava anar davant del meu germà no era la mateixa a què es lliurava en presència d’en Conrad. (...) Tot canvi que introduís en el meu vestuari o en la meva persona era comentat favorablement.
(...)

El desig d’en Conrad m’ofenia profundament i, més encara, em repugnava d’una manera indicible.(...)

Era ella qui m’havia llançat el seu marit al darrera; ella qui tenia interès que s’esdevingués aquella monstruositat. Ella, ella...

:::::::::::::::::::

Ester (versió grega) C:30 BCI
"Es va treure els seus vestits esplèndids i se’n va posar uns de dol i de pena. En comptes de perfums exquisits, es cobrí el cap de cendra i d’immundícies."
BCI: Bíblia Catalana, Traducción Interconfesional

També en parla: Fragments Personals