Serem Atlàntida

Serem Atlàntida – Joan Benesiu

Hi ha una complicada i fosca història amb l'avi croat de'n Mirko com a protagonista a Iugoslàvia, que acaba amb la desaparició, primer del nom: Canvia Mirosslav Vodopivec per a Mirko Bevilacqua, i més endavant per l'aspecte més físic, doncs deixa el seu domicili habitual sense cap explicació, en rebre un requeriment per part de la policia.

El narrador, el nom del qual no sabrem, coneix a Mirko a la cafeteria de l'aeroport, en què havia de fer el mateix viatge, però que amb un rampell i deixant-se una part de l'equipatge, surt empaitant una dona desconeguda, que més endavant sabrem que es diu Clara, que també tindrà un paper força rellevant en aquesta història:

Soc un càmera de la televisió i que fa alguns anys que treballe per a TF-1. (...) Al carrer, em trobe desprotegit.

(...)

Mirko i jo hem estat units per la casualitat, la nostra vida continuarà si no ens trobem més, i, si ho fem, aleshores seguirem la conversa.

A partir d'aquesta primera trobada, se'n produiran d'altres, però sempre seran de forma aparentment casual ja que en Mirko, que s'ha presentat succintament, no deixarà mai un telèfon on localitzar-lo ni se sabrà la seva adreça:

Jo he viscut viatjant i fent-me càrrec de les propietats immobiliàries que vaig heretar del meu pare i que estan totes llogades, he viscut com un observador del món, sense participar dels afers dels altres més que quan el treball m’ho exigia per a veure de reparar una finestra, canviar un endoll espatllat, comprar un joc de paelles noves o coordinar la revisió del gas.

(...)

No m’ha deixat acompanyar-lo i he pensat que era perquè no volia que em trobara amb Clara. No he sabut la raó, però he respectat la seua distància.
(...)

Havia passat el temps i les poques certeses que jo tenia sobre Mirko i Clara començaven a dissipar-se lentament en la boira, com si el dies de París volgueren ells mateixos esborrar-se’m com a records i esdevenir records inventats.
(...)

Llevat d’alguns petits detalls, Mirko m’havia parlat sempre del present o del passat més immediat, i no per exemple dels seus orígens.

Com he avançat, també la Clara té la seva part de protagonisme. Ella havia treballat per a una dama amb la qual també sembla que havia mantingut alguna relació lèsbica:

De mica en mica vaig anar reprenent les converses amb Mirko Bevilacqua i també fent coneixença de la seua amiga Clara. 
(...)
Clara havia continuat veient la dama croata. Havia continuat vivint bé com a amant irregular d’aquella dona que la sobrepassava en tants anys, al mateix temps que l’amistat amb Mirko i els lligams d’afecte amb ell s’havien reforçat.
(...)
Clara em va explicar que la vella dama croata i ella eren amants o bé que mantenien una estranya relació laboral que incloïa el sexe. 

En Mirko investiga els seus orígens que a raó del que va descobrint són força confusos:

Mirko perseguia un avi que se li havia manifestat a força de parlar de les possibilitats eslaves de la vida i de l’esdeveniment triestí.
(...)

I així és com em vaig assabentar, ens va contar Mirko, que el meu avi era croat, i no italià, i que en realitat es deia Mirosslav Vodopivec, i no Mirko Bevilacqua, i que després de la desaparició ja ningú mai no havia tornat a saber res d’ell. 

Acabo amb una reflexió del protagonista que comparteixo. En realitat no crec que mai podem arribar a conèixer les raons perquè els altres actuen de determinades maneres. És més, més d'un cop no en coneixem ni les nostres pròpies ja que actuem per instint o per impuls:

Sempre preguntem per les raons dels altres perquè, com en una clàssica maniobra de distracció, almenys els podem donar la culpa per la seua opacitat, pel seu hermetisme, per la seua falta d’obertura, però quan la pregunta es gira cap a nosaltres mateixos no hi ha consol possible davant del silenci obligat.