Em sembla que ja ho he dit altres cops per aquest mateix mitjà. Vaig néixer i viure a Barcelona, fins els 25 anys. 21 dels quals al Carrer del Carme.
Era una època (també em repeteixo) grisa, trista, amb moltes pors i més desconfiances. Pocs cotxes, no massa gent, molts esguerrats, alguns pidolaires, orfes, viudes... carrers bruts amb llambordes, façanes esfondrades que deixaven veure impúdicament les seves interioritats, i moltes esglésies i també bars.
I a què ve a tomb tot això? Doncs a que malgrat tots els malgrat que hi volgueu posar, pels carrers del centre sempre havia gent voltant amunt i avall, atrafegats, caps cots, però en moviment, amb vida.
Aquesta setmana he estat voltant pel centre d'aquesta Barcelona que conec tant bé, però ara sense l'allau del turisme i m'he sorprès de veure-la tant buida, tant callada com mai no l'havia vista, fins i tot, potser una mica trista?.
Jutgeu vosaltres mateixos:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada