Viatge a la desmemoria

Una obreta breu, de 62 pàgines i amb una lletra de bona mida, que es pot llegir en un parell d'hores. Us parlo de De Profundis. Vals lent de'n José Cardoso que ens relata un episodi d'isquèmia cerebral que va patir el 1995 i que li ocasionà greus problemes de memòria, parla i escriptura. Un relat que segur no us deixarà indiferents.

Aquest és el començament senzill i explícit del que va ser tot el procés:

Gener de 1995, dijous. (...) De sobte em giro cap a la meva dona: “Com et dius)”

Pausa. “Jo? Edite”. Una altra pausa. “I tu?”

“Em sembla que és Cardoso Pires”, vaig respondre aleshores.

El primer que va fer l'esposa davant l'evidència que alguna cosa no anava a l'hora, va ser trucar al metge que va recomanar l'ingrés immediat a l'hospital.
És aleshores que José comença a experimentar el que ell defineix com "un altre jo" desconegut que no sap posar les paraules adequades al seu pensament, que no es pot comunicar i que no sap reconèixer ni utilitzar els estris més quotidians:

El meu “jo” va transformar-se llavors “en un altre algú”, en un altre personatge menys immediat i menys concret. (...) Com si acabés de començar un procés de despersonalització, jo m’havia transferit cap a un subjecte en tercera persona.
(...)

Sense memòria s’esvaeix el present que simultàniament ja és passat mort. Es perd la vida anterior. 
(...)

Què devia restar de mi dins l’home que quedava allà estirat a l’espera de res?
(...)

Allò que ell ignora és que ja no identifica els objectes que li mostren: un mocador, un anell, la moneda treta per atzar de la butxaca de la bata, a la pràctica objectes més que simples de circulació comuna.

El diagnòstic no deixa lloc a dubtes:

L’informe neurològic va ser terminant: accident vascular cerebral de gravetat molt accentuada, una gleva de sang que havia pujat (del cor?) fins a la zona noble del cervell, bloquejant durament l’artèria.

I comença l'ingrés hospitalari, un lloc que li és desconegut i que, malgrat les visites i les converses amb l'Editte, no aconsegueix de reconèixer en tota la seva llarga estada, passadís amunt i passadís avall:

Durant la travessia de les tenebres blanques els diàlegs amb l’Edite van ser en gran part una cerca de referències, un interrogatori en total inconsciència en la temptativa de recapitular per tornar a ser individu amb passat.
(...)

Passadís endavant, passadís enrere, l’Altre que s’ha desdoblat de mi es comporta en aquell planeta com un figurant (...) De vegades el trobarem davant d’un televisor on les imatges li apareixen sense connotacions unes amb les altres en un discurs conflictiu.

I de la mateixa manera que li va venir el mal, un bon matí, sense cap motiu aparent (és previsible que els especialistes i el tractament  hi van tenir alguna cosa a veure) recupera el seu jo:

Fins que un cert matí em desperto en claredat oberta.  
(...)

Un tant a l’atzar, vaig avançar cap al lavabo i en acostar-m’hi em vaig reconèixer al mirall: Jo, Jo, sortit de la boira, anant a l’encontre de mi damunt la superfície d’un vidre motllurat i amb la sensació o amb la certesa (ah sí, amb la certesa, la més que certesa) que havia trobat la memòria.
(...)

D’un cop sobtat havia perdut la integritat de la parla, del mateix cop havia perdut els valors de la grafia i havia quedat analfabet de mi i de la vida. Sobtadament també, havia reprès tot això.

Dos anys més tard es va decidir a escriure aquest relat com he dit al principi, tant senzill i tant explícit, que ara goso a recomanar-vos que llegiu:

Dos anys. Ja fa dos anys d’allò i és just avui que dono per tancat per sempre el meu viatge a la desmemoria.