Algú com tu

Què pot passar-nos pel cap, si un cop morts els pares, o potser encara que sembli masclista, més concretament la mare, descobrim que no era el què ens pensàvem, que no la coneixíem? Amb quin dret podem furgar en la seva història més íntima? Jo en sabia moltes coses íntimes de la vida de la meva mare, algunes totalment desconegudes per la resta de la família, en especial del meu germà, ara ja recentment mort. Coses que naturalment mai contaré i que segons com i per qui, podrien resultar "escandaloses", però tot i això, ens podem atorgar el dret a jutjar-la? a censurar-la? I em responc a aquestes preguntes clarament retòriques, de manera senzilla i rotunda: Evidentment no hi tenim cap dret.

En certa manera, tot i salvant les enormes distàncies, "Algú com tu" de'n Xavier Bosch, m'ha recordat a "Los Puentes de Madisson" i m'explico: 

Gina. Als nou anys es mor la seva mare i la van a buscar a l’escola. Nou anys més tard reflexionarà respecte aquest fet:

No s’havia plantejat, ni per un instant, què van dir d’ella a partir del moment en què, sense saber-ho, es va convertir en el centre d’atenció.

La retrobem 20 anys més tard en un d'aquells normalment avorrits sopars d'exalumnes:

Han passat 20 anys: Sopar d’exalumnes. Primer fa mandra. Després, també. Quan hi ets, però la nyonya tendeix a evaporar-se. 

I encara un temps més tard:

La Gina, als trenta-vuit anys, s’assemblava molt a les fotos que havia vist de la seva mare a la seva edat. 

Però, torno a l'inici de les meves reflexions, en el moment en què a raó d'una trobada casual (sempre les casualitats) amb un jove que a Barcelona sembla cercar la seva mare, la Gina comença a pensar en refer el què va ser la vida de la Paulina, la mare:

Estic intentant refer la vida de la meva mare. Episodis concrets. Moments vitals.
(...)

Així que la Gina va posar un peu a la terminal de l’aeroport, a les nou tocades del matí, va sentir una estranya fiblada. La seva mare havia arribat la primavera del 1981, carregada amb dues maletes, per al casament de la seva cosina. Ella hi feia cap a la tardor, trenta anys després, amb una maleta de rodetes que no havia hagut de facturar i una bandolera creuada que pesava com un mort. 

I tot seguint el relat, fem un pas enrere i ens trobem la Paulina, mare de la Gina que s'ha desplaçat a París al casament d'una cosina amb qui la lliga un afecte especial i que pensa passar-hi tot el cap de setmana. El marit no l'ha volgut acompanyar, a ell aquestes celebracions l'atabalen. Al convit, d'una manera casual, com normalment solen començar moltes històries, la Paulina coneix en Jean Pierre, propietari d'una petita i exclusiva galeria d'art:

L’endemà el Jean Pierre... A la Paulina li feia l’efecte que havien tornat alguns capítols enrere, on ho havien deixat la nit abans, i ara no sabia en quin episodi es trobaven. En Jean Pierre l’havia rebut amb dos petons, freds, fraternals -a la galta-.
(...)

Si la Paulina hagués pogut fer fotos d’aquells dies, d’aquells carrers, d’aquelles passejades i d’aquell home tan especial... 
(...)

Tant dissabte com diumenge s’havien retrobat, d’entrada, amb educada prudència, amb tacte respectuós, gairebé amb refinament aristocràtic.

És fàcil de refer la història de la Paulina en aquell temps; l'una mica esbojarrada, i pot ser fins i tot una mica inversemblant història d'amor que va viure, i també l'astorament de la Gina, la seva filla, tant semblant físicament a la seva mare, quan descobreix els breus dies d'amor apassionat que va viure.
En definitiva, una lectura que sense massa pretensions, resulta interessant.

I per si voleu conèixer una mica més l'autor, seguint l'enllaç hi trobareu una entrevista.