Mr. Vertigo

Mr. Vertigo és una història no sé si qualificar-la de curiosa, estranya o senzillament diferent, que ens planteja Paul Auster

Ja de bon començament ens podem fer una idea de l'insòlit del relat:

Tenia dotze anys  la primera vegada que vaig caminar per damunt de l’aigua. (...) El mestre Yehudi em va trobar quan tenia nou anys, un orfe que pidolava centaus als carrers de Saint Louis, i va treballar tres anys amb mi, sense parar.

El cert és que Paul Auster és un dels autors dels quals he llegit, no diré que tota la seva obra, però segur que una part important i mai no m'ha decebut. En aquesta ocasió tampoc no ho ha fet, tot i que val a dir, que és la història més insòlita de les que he llegit.

Coneixem el protagonista quan encara és un nen i el "descobreix" un estrany preceptor, "El mestre Yehudi" que li proposa treballar amb ell fins que assoleixi el gran repte que no és altre que el de volar, o més específicament levitar i amb aquesta destresa o habilitat guanyar uns bons diners com a "Noi Meravella":

L’oncle Slim i la tia Peg no eren gran cosa, però jo vivia a casa seva, i saber que no em volien em va glaçar la sang.
(...)

L’art de la levitació  havia estat contaminat per estafadors i xarlatans. 

El noi marxa a viure amb aquest personatge i una petita "troupe" composta per la mare del mestre i un altre noi, l'Êsop, que pateix una greu discapacitat física, tot i que una ment prodigiosa. Aquesta "família" l'acull gairebé de manera amorosa i en té cura d'ell al llarg dels anys de les diferents i cada cop més dures fases del seu aprenentatge:

Vaig aprendre les lletres i els números amb l’ajuda de l’Èsop.
(...)
Havia suportat les etapes més esgarrifoses de la meva iniciació, i el que ara m’esperava eren les diferents fases de lluita mental, l’enfrontament de mi mateix amb mi mateix.
(...)

Jo havia après a volar tot sol, o si més no a fer una cosa que s’assemblava a volar, i vaig suposar que això volia dir que era el meu propi amo, ara, i que no li devia explicacions a ningú, tret de mi mateix. Al final, va resultar que només havia arribat fins a la següent fase del meu desenvolupament
(...)
Havia estat dos anys sense pensar gaire en ningú, tret de mi mateix, i havia acceptat la gent que tenia al voltant més o menys tal com rajava, tal com els veia.

M'estalvio relatar totes les etapes de l'aprenentatge i també de les peripècies personals quan el que va ser el seu oncle que ni tan sols s'ocupava d'ell, en veure que pot treure'n algun benefici, tracta de recuperar-lo amb males arts i amenaces arribant al segrest:

Vet aquí les jugades de la fortuna. El segrest va ser la pitjor cosa que m’havia passat mai, i va acabar per convertir-se en el meu trampolí, en l’impuls que finalment em va posar en òrbita.

Ja tenim al jove noi triomfant en actuacions per diferents fires, però de la mateixa manera sobtada que havia aconseguit elevar-se, li apareixen unes insuportables migranyes que l'obliguen a deixar l'espectacle, convertint-se a les hores en Mr. Vertigo que és el que dona títol al relat:

El mal de cap  em va durar quaranta-vuit hores. (...) Llavors es va enfonsar la Borsa de Nova York i això em va fer fora de la primera pàgina.
(...)

Havia lluitat tant de temps per arribar a l’èxit, i ara, justament quan estava a punt de convertir-me en un dels immortals de la història, havia de girar cua i anar-me’n.

També en parla Fragments Personals