 |
| Aïnsa, Febrer 2024 |
Un llarg i meticulós escrit que narra l'epopeia viscuda per un grup de jueus que fugen dels nazis creuant els Pirineus.
El títol, en to de queixa o potser millor lament, al meu entendre és prou significatiu i per descomptat encertat.
El protagonista és en Samuel Silverstein. Ell havia treballat com a transportista i ara, un cop perduda la feina, la família, i fins i tot l'esperança, decideix dedicar tot el seu temps i esforç a salvar infants jueus.
Aquest és el principi:
El setè any del mandat d’Adolf
Hitler, canceller dels alemanys, va esclatar damunt d’Europa la tempesta que el
mateix governant havia anat congriant (...) La ciutat de Lilla, capital del
departament del Nord, fou una de les primeres que va rebre l’envestida dels
alemanys.
(...)
Els Silverstein van abandonar
la seva ciutat ignorant quin era el destí de l’escapada.
Aviat sabrem que el destí de la família serà funest, mentre en Samuel ha abandonat momentàniament el vehicle que els transportava, una bomba esclata i tota els membres moriran.
Entre les restes del camió, un infant sol i desvalgut, en Philippe, que s'hi ha aixoplugat cercant quelcom per sobreviure, serà rescatat pel desolat Samuel qui se'n farà responsable. Entre ells s'estableix una relació gairebé de mutu suport emocional.
Ara el retrobem, passat un temps i amb un propòsit ferm:
¿Com podia continuar viu
sabent que els seus estimats s’havien convertit en fum, en cendra i quatre
ossos colgats vora la carretera?
(...)
Haus aquí com al cap d’una
setmana, Samuel disposava d’una carta d’identitat a nom de Christophe Leroy,
nascut l’any 1890 a Watten.
En Philippe, tot i l'estimació i l'agraïment que sent per en Samuel, rebutja qualsevol intent de ser adoptat: He pensat una cosa, Philippe. He pensat que et podria inscriure amb el meu cognom.
(...)
T’he dit que no! -va xisclar el nen.
És així que cal internar-lo en una residència mentre en Samuel segueix amb la seva tasca de salvament:
Els seixanta-vuit interns de
la colònia suïssa de l’Artiga es distribueixen per raons d’edat en aquests tres
nivells: infants, minyons i nois.
(...)
Dintre de l’aula fa el mateix
fred que fora.
(...)
L’home confiava que a partir
de llavors, sense la servitud que la presència del xiquet li comportava,
tindria llibertat de moviments per tirar endavant la missió de salvar criatures
que la Main Forte li havia encarregat.
Trobem en Philippe en el seu primer dia al seu no destí:
Les novetats han començat a
mig matí. Quan han arribat a la colònia, la directora li ha fet deixar
l’equipatge a l’habitació i l’ha conduit directament a la classe dels grans,
dels “nois”, com en diuen ells.
En Samuel segueix amb la seva tasca:
La seva missió consistia en
allotjar a pagès i en famílies de confiança les criatures rescatades dels camps
de concentració.
(...)
L’arribada imminent de Nadal,
que s’anunciava a les botigues i al mercat setmanal, va despertar en l’ànim de
Samuel els records alegres de la seva vida anterior. (...) aquell Nadal de 1942
l’hauria de passar ben sol al pis com un corc al seu forat.
Les seves constants peripècies acaben duent-lo a una situació delicada i complicada amb les autoritats:
Jo treballo de venedor
ambulant pels magatzems Sentenac. Sóc un empleat de la casa. He de parlar amb
l’amo, ha de saber la situació en què em trobo.
(...)
El calabós era una cambra
rònega coberta amb volta de maons de l’antic celler de la mansió.
(...)
Després de tantes mentides,
disculpes i justificacions davant dels poderosos (...) l’home tenia ganes
d’arribar al seu refugi de la Petite Rue de Burg.
Gairebé a mode de resum de la seva lluita i compromís:
Durant el mesos d’estiu i de
tardor del 43, entre tots dos van allotjar a la colònia suïssa la quantitat de
vint-i-un infants.
(...)
El dia 15 d’agost, les forces
aliades van desembarcar a la Provença.
(...)
La nit del 23 d’octubre de
1944 una expedició formada per més de tres-cents jueus refugiats a Barcelona va
abandonar la ciutat en vagons de tercera classe d’un tren especial en
destinació a Cadis. (...) Van arribar a la ciutat de l’extrem sud d’Espanya
baldats de cansament.
He resumit al màxim tota la complicada trama dels passadors de fugitius i les respectives reflexions, fins i tot d'alguns soldats alemanys.
Només vull concloure amb unes reflexions amb les que hi estic absolutament d'acord i és que no ens podem oblidar d'una antiga dita que alerta de que "la violència genera violència":
Tot jueu és lliure de pensar el que vulgui o d’escollir un ofici. Fins i tot de creure o no en els preceptes de la Torà. (...) Això d’estimar és un sentiment complicat. Jo crec que es pot estimar una persona, però res més. (...) A mi em fa il·lusió que els jueus puguem tenir un dia un país amb un estat propi. Tanta il·lusió com li’n pot fer a vostè. Però jo continuaré vivint fora de la terra promesa. I em nego a obligar algú que se n’hi vagi.
(...)
La majoria de joves i no tan
joves del quibuts eren una colla d’exaltats, amb presses per empunyar les armes
contra els colonialistes opressors.
Una interessant entrevista amb l'autor la podeu recuperar clicant aquí.
La llarga migdiada
de Déu
Pep Coll
631 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada