Guerres

Restes del Camp de Concentració de Rivesaltes

Mai no havia llegit res relacionat amb la que es coneix com Primera Guerra Mundial o com l'anomenaven a casa "La Gran Guerra". Recordo que  aleshores jo pensava innocentment que potser  n'hi havien de petites, i feia temps que era un tema que tenia pendent.

Com ja he comentat en altres ocasions, vaig néixer en plena postguerra, en el sí d'una família dels derrotats republicans i algun cop a casa n'havia sentit parlar de les dures condicions de la guerra tant a les trinxeres com a la vida civil.

Al llarg dels segles, han canviat els mètodes, possiblement no les raons, però en llegir alguns comentaris dels obligats protagonistes de qualsevol batalla tots tenen els mateixos trets en comú: la por, la crueltat, la misèria, el dolor...

Es van arreplegar molt a poc a poc, patint, carregant-se a coll els ferits, enfrontant-se amb noves pèrdues pel camí. 
(...)
En general tothom es descuidava que aquells soldats eren marits, pares o fills, només s’hi veia la massa anònima.

(...)
Però què en trauràs, de resar? Si hi hagués alguna veritat a la religió, ¿hi hauria guerra, la permetria Déu?

Sovint també m'ha cridat l'atenció la diguem-ne l'absurda lògica militar, amb instruccions i moviments de tropes que no semblen conduir a res o que potser pretenen servir per mantenir la tropa ocupada i sempre alerta:

Ara bé, ¿quina és exactament la feina dels de l’estat major?. No pensen ni en tu ni en mi, en ningú en concret, ni tan sols en cap batalló o divisió particular. Per a un d’aquests, els soldats són una part del material amb què treballen; i se veiés les coses com tu o com jo, no podria fer la feina. 

(...)

A l’exèrcit, si hi ha manera de fer el que sigui a l’inrevés, així es fa. És la tradició. 

El protagonista d'aquest llibre de'n Frederic Manning és en Bourne, que segons alguns estudiosos és una mena d'alter ego del mateix autor que va viure en primera persona totes les vicissituds que relata,

L’abisme que s’obre entre els qui tornen del combat i els qui no s’hi ha acostat mai es tan gran com el que hi ha entre la sobrietat i la borratxera. 
(...)
L’home oblida, però tornarà a recordar més tard, ni que sigui en el son. 

Imatge manllevada de:
primera-guerra-mundial-generalidades-propaganda

www.guerraycombate.com

Són els homes qui fan les guerres, no pas els animals, ni els déus. Es tracta d’una activitat peculiarment humana. 

Això deia l'autor el 1929. Cal recordar que al 2015 res no ha canviat, res no ha evolucionat més que la manera de matar a més quantitat de persones i amb menys temps?

I també:

Justificada o no, però, la idea d’estar a la mercè d’algun poder inescrutable, que els utilitzava per als seus propis objectius i no els tenia gens en compte com a individus, potser era l’element més tràgic de la situació que vivien en aquells moments els soldats. No pagava la pena d’explicar-los que la guerra no era res més que el problema definitiu de tota la vida humana, que exigia una solució immediata.