dijous, 26 de març de 2015

MALTRACTADORS


















Massa sovint ens arriben notícies d'episodis de violència i maltractaments que més d'un cop tenen com a resultat víctimes innocents.

No necessàriament els maltractaments tenen un component físic: els insults, el dolor, la por, el rebuig... també pot ser psíquic i no per això menys lesiu.

De tots els maltractaments i les pors, sens dubte el més colpidor és el que s'esdevé en el sí de la pròpia família, en la privacitat de la llar i qui no ho ha patit d'una o altra manera és molt difícil que pugui arribar a comprendre el que pot suposar.

Potser arribats a aquest punt, n'hi haurà que es preguntarà, amb certa raó, per què es tolera, com no es denuncia o es pren la decisió d'abandonar aquesta persona que està causant el sofriment, però caldria analitzar cada un dels casos per poder formar-nos una opinió al respecte.

Possiblement hi ha una manera un tant arriscada i fins i tot remota d'afrontar aquesta difícil situació i és plantant cara. Sovint les persones mal-tractadores són covardes i no hi compten que les víctimes se'ls puguin rebel·lar, però com he dit, aquesta opció no tothom és capaç de prendre-la. D'això se'n valen, de la submissió, de la consciència equivocada que prenen les víctimes que potser són les responsables de les respostes irades dels seus botxins.

D'una forma casual he llegit gairebé al mateix temps dos llibres que d'una o altra manera tracten el tema que ara m'ocupa i m'ha semblat oportú recollir en un mateix escrit algunes de les reflexions que hi he recollit.

En primer lloc un relat escruixidor d'un pare que mata els seus dos fills davant la mare estesa a terra per una pallissa, per acabar després amb ella. I si comento el final, cosa que no acostumo a fer, és perquè tot just és així com comença el llibre.
Us en deixo un tast:

M – Lolita Bosch

Sens dubte un llibre pensat per ser llegit i comentat en els Instituts, però segons la meva opinió caldrà ser molt curosos a l'hora de conduir els comentaris amb el que es pot desfermar entre els alumnes, ja sigui real o imaginari, no sigui que ells hi hagi algun M o alguna ELLA.

El jove M, un adolescent conscient de tot el què està passant a casa seva, mai no ho ha comentat amb ningú; ell viu el seu dolor  en silenci perquè tampoc no sap a qui o com o quan adreçar-se:

Tot i que mentre se l’escolta, [Està parlant amb un bon amic] M pensa en el que de veritat voldria és interrompre el seu amic i dir- li:“J, tinc por, tinc ràbia, estic trist. Trist de veritat”
   Però no diu res.
   No explica al seu amic què és la impotència.
   (...)
   I demà la professora (...) pensarà que no es pot ajudar algú que  no demana ajut. 

  Entre les diferents pors que assalten a M, el nostre protagonista, hi ha la molt comprensible d'heretar d'alguna manera els gens del pare quan en una classe se'n parla del tema:

  -No es pot evitar l'herència genètica –està dient el professor-. Perquè l’ADN és com una cadena  d'informació que fa que, en part, siguem una reproducció exacte dels nostres pares. I que hàgim  rebut la mateixa informació genètica que ells, els nostres avis, els nostres besavis, i els besavis dels   nostres pares. I fins i tot de molt, molt temps enrere.
  I M es mareja una mica. 

I també ELLA, la germana petita, d'una manera un tant inconscient també sap que hi ha determinades coses  que és millor no fer-les ni dir-les davant de l'irascible pare:

[Ella juga a famílies]:
Parla xiuxiuejant, per no molestar el pare, però alça una mica la veu quan el pare ninot renya la nina petita [Avui el pare, una mica fora del seu costum l'ha renyada sense gaire motiu] Mai no ho fa: quan el pare és al davant, sempre juga a firetes i coses així. Però avui el pare ninot alça una mica la veu... 

Un cop ha passat tot, acabat l'estiu, se’n parla a l’institut, tracten de fer alguna mena de teràpia. Les següents reflexions són sens dubte molt significatives:

Alguns en parlaran amb els seus pares i els explicaran què ha passat sense entendre-ho del tot. Altres, no.
Altres tindran por. 


TOT EL QUE ET VULL DIR – Emili Bayo

En aquest cas es tracta de diversos relats amb un punt comú: Dir quelcom que fa temps que portem a dins.

I entre les diferents qüestions que es tracten: Diversos punts de vista, embolicades històries d'infidelitats, egos desmesurats que acaben quedant en evidència, secrets íntims d'una mort propera... n'hi ha una que és la que m'ha dut a establir un cert lligam amb la història anterior, on en una vetlla al tanatori, una filla es nega a considerar el seu pare com un exemple a seguir davant del deixeble fascinat per la figura del mestre desaparegut:

UN BARRET PER AL MORT Punts de vista en un enterrament: El difunt era un geni o una persona molt generosa amb els amics i deixebles, però un tirà i garrepa a casa. 
(...)
Creu-me, el meu va ser una merda de pare i com a tal no tenia dret a quasi res.

Si tornem a fer una ullada a la història precedent, no trobeu que és molt lícita la postura de la filla?Que el més segur és que sigui durament criticada, però no tots els difunts, pel sol fet de ser-ho mereixen que s'oblidi tot el mal que han pogut fer.

Fins i tot hi podem afegir uns breus fragments que d'alguna manera els hi podem trobar relació amb el tema que ens ocupa:

ESCORÇ D'HOME AMB BRI D’HERBA ALS PANTALONS
El passat és passat i millor deixar-lo tranquil. Només afirmo que el gust actual està massa refinat com per acceptar altes dosis d’insípida realitat. 

LA POTA DE L’ELEFANT
Històricament, el patiment sempre ha tingut bona premsa. Incomprensible, però cert. En canvi a mi no em mereix cap respecte. Fins i tot em fa fàstic. 

MAPA EMOCIONAL DE CARRETERES I CAMINS.
Feliç? Qui pot ser feliç? Et passes la vida forçant-te per aconseguir aquella cosa abstracta que et van dir que era la felicitat.
(...)
Una persona sàvia no aconsella a partir d’allò que és, sinó a partir del que podria haver sigut. 
(...)
Cal saber d’on venim, però no podem estar contínuament girant el cap per justificar-nos. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada