dilluns, 2 de març de 2015

EN LA ORILLA

Rafael Chirbes ens presenta aquesta història, depriment, fosca i cruel en la qual un fill té cura del seu pare malalt terminal i tossudament tancat en un silenci i una apatia absolutes sense cap motiu físic aparent, i que serveix l'autor per repassar els esdeveniments viscuts personalment des de la participació en la guerra, fins a la situació política del país en els anys de la dictadura i encara més recent en la transició.

Molt tancat en ell mateix, envoltat d'un paisatge aspre, reflexiona profundament i possiblement com a conseqüència de tot plegat, es veu abocat a prendre una decisió difícil i dràstica que m'estimo més no desvetllar.

Però tractaré de destriar-ho tot plegat. En el que es refereix al pare, ens comenta:

No muestra el menor interés en comunicarse. Los médicos le han hecho pruebas, escáneres, y dicen que no tiene el cerebro dañado, no se explican lo que puede ocurrirle. La edad. Los noventa y pico años. 

El protagonista, Esteban, reflexiona, com se sol dir "respecte tot l'humà i el diví"

Val a dir que històries com les que ens presenta l'autor també es poden trobar avui dia, persones que semblen trobar alguna satisfacció en mostrar quan desgraciats que són o el que pateixen, naturalment posant sempre l'accent en què els responsables són els altres (sigui qui siguin aquests).

No me gusta la gente que quiere dar pena. Los mendigos que, en vez de pedir dignamente limosna, se arrodillan y ponen los brazos en cruz a la puerta de la iglesia, y se cuelgan una estampa religiosa y gimotean padrenuestros y jaculatorias. No repugna que sean pobres, sino moralmente indeseables. Farsantes.
(...)
La gente está muy ligera para pedir responsabilidades a los demás, tiene mucha desenvoltura para marcar las obligaciones ajenas y se muestra muy poco dispuesta a asumir las propias.  

Jo vaig néixer en temps difícils, en un barri de gent humil i treballadora. Mai no vaig gaudir de cap luxe i malgrat que mai em va mancar el plat a taula, sempre eren menjars senzills, comprats gràcies al sou del pare i l'esforç de la meva mare que es passava el dia i moltes hores de la nit cosint per senyores que es podien permetre el relatiu luxe d'encarregar-li els vestits fets a mida, i que li pagaven gasivament sempre exigint i regatejant.

Això sí, mai no la vaig sentir queixar-se, ni sortir al carrer de tal manera que pogués despertar commiseració. Ella sabia treure'n profit de qualsevol retall de tela, i també que de res servia lamentar-se. Potser n'hi haurà que creguin que aquesta actitud era només mostra d'un fals orgull, però d'alguna manera el seu lema era tirar endavant amb la major dignitat possible.

Lo que pelearon nuestras madres intentando disimular una miseria que no había manera de ocultar y, por lo demás, todo el mundo conocía. (...) Y ahora es al revés, si no padeces una miseria espantosa, no eres nadie; si no tienes una tragedia en casa, un marido que te pega, un hijo con enfermedad rara, un deshaucio, no eres nadie. Es la única manera que tiene la gente para que alguien se fije en ella.

I no s'hi estalvia les referències a la política tant de l'etapa de la post guerra com de l'anomenada transició:

Cuando capturaban a uno de los evadidos, los guardiacviles exhibían su cadàver paseándolo en carro o en la caja de alguna camioneta por las calles del pueblo. Los vecinos se sentían orgullosos de fotografiarse de pie detrás de los cuerpos putrefactos. 
(...)
Los pecados de los pistoleros –los que llenaron las cunetas de fosas y aclibillaron las tapias de los cementerios, los que nutrieron a los peces mar adentro- los absolvió la Transición, al parecer eran pecados veniales, mientras que los pecados contra el medio ambiente no prescriben, no hay juez que pueda absolverlos. No nos engañemos, un hombre no es gran cosa. De hecho, hay tantos que los gobiernos no saben qué hacer con ellos.  

I amb tot el referit no és ges estrany el menyspreu i la indiferència que mostra davant la mort:

Qué es lo serio en esta vida. ¿Morir es algo serio? Pero si hasta los recién nacidos saben hacerlo. Si mueren los animales más estúpidos. 

En definitiva, la seva percepció de la condició humana no pot ser més amarga:

Los hombres somos animales extraños, pensamos con lógica distinta a como sentimos y demasiadas veces lo que sentimos se opone a lo que necesitamos, el amor, la pasión, ésos son los sentimientos, o, por qué no, el odio, pueden llegar a ser nuestra ruina, y avanzamos hacia ella a sabiendas, pero necesitamos seguir haciéndolo, y nadie sabe explicar por qué eso es así. 
(..)
El hombre, digan lo que digan curas, políticos y filósofos, no es portador de luz, es siniestro reproductor de sombras. Incapaz de dar vida (...) es capaz de matar a destajo. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada