Terra negra

A raó del bon sabor que em va deixa la lectura de La sorra vermella del que ja he comentat, em vaig decidir a llegir-ne aquesta nova història del mateix autor.

En aquest cas, el relat ens porta a temps remots, durant les guerres carlines i ens la conta en Fèlix, un jove ex seminarista que acaba combatent al costat del Coix, un personatge un tant excèntric que sembla més mogut per l'afany de recaptar diners en el seu propi benefici, si bé tampoc no abandona la lluita:

Fèlix va comprendre ben aviat que la  missió del Cargolí, més que combatre contra soldats i milicians, era recaptar diners on fos, per masos, veïnats i pobles

La localització ens situa a Quor, un lloc inexistent si bé podem considerar per diferents referències que es troba ubicada als boscos i la zona volcànica de la Garrotxa.

En Fèlix, inexpert en principi, és el retrat d'antiheroi, temorenc, que no afronta les situacions de perill, per anar evolucionant fins a convertir-se, gairebé a desgrat seu en un líder de les guerrilles:

L’estrèpit era infernal. Cada tret ressonava i es multiplicava entre les timbes, i la boirada de la pólvora era tan espessa que el fondal semblava una olla bullent. 

(...)

Fèlix, arrauxat, presa d’una estranya excitació, com embriagat, es va posar a primera línia, desoint els crits del general. 

En definitiva considero que té tots els ingredients d'un relat d'aventures: L'antiheroi que es redimeix a mesura que avança la història i que és greument ferit a traïció pels malfactors, la noia, gentil, compromesa amb un xicot de la seva categoria social i esquerpa amb el protagonista tot i que atreta per la seva senzillesa, els dolents, molt dolents, la traïció, l'ajuda un tant màgica, les lluites... També s'esbossa una història d'amor, complicat, com totes les bones històries novel·lesques, que aquest cop, i per mi això li dona més interès, no acaba d'arribar a bon port, o si més no, l'autor ens deixa en la incertesa.

I tot i que El Coix:

No disparava mai que no veiés el tret segur, i tenia l’ull més fi que l’Hysern: ni que fos a cent passes, els conills i les perdius feien sempre el capgirell. Com a pescador, tenia una paciència desesperant, s’estava minuts i minuts immòbil, com una pedra, els ulls fits en el  tap, i no aixecava la canya sense tenir un peix a l’ham.

Finalment ha d'abandonar Quor, totalment vençut i només amb l'ajuda de Fèlix cap un destí un tant incert:

Van passar per carrers estrets i solitaris i van abandonar Quor quasi furtivament, per un portaló de tramuntana. Això era tot el que quedava de l’exèrcit del Coix, pensava, un grapat d’homes que fugien.