diumenge, 8 d’abril de 2018

Vermell de sang



Els protagonistes de LA SORRA VERMELLA, impactant títol, que és refereix a la sorra xopa de sang després dels ajusticiaments, de J.N. Santaeulàlia, gairebé per ordre d'aparició, són:

Pedro i Quilis  anarquistes exiliats
La Núria, companya de Pedro, amb el que ha tingut una filla, la Clara,  que li han arrabassat i està en parador desconegut. Condemnada a mort i executada.
La Berta Grau tieta de la petita Clara
Margaret, infermera
El frare caputxí

En Quilis i en Pedro, des de l'exili, s'assabenten que han afusellat la Núria, companya de Pedro i que la filla d'aquest de només tres anys, com en altres casos i malgrat que tenia una tieta, la Berta, en un principi va estar reclosa en un hospici per lliurar-la a una família benestant dels vencedors que no tenen fills propis.
Disposat a recuperar-la, en Pedro comença a elaborar un arriscat i agosarat pla que ha de culminar en el segrest de la petita per portar-la a viure a França amb ell.

En Quilis que en un principi no està massa convençut que puguin tenir cap èxit, acaba participant tant per l'amistat que l'uneix amb el seu company, com per la injustícia que la nena creixi ignorant de la seva família i procedència.

Quilis:
Va venir-me a la memòria el dia que en Pedro i jo vam conèixer la Núria a Sarinyena: els ulls negres i vius, els cabells curts amb serrell al front, uniformada i amb una pistoleta a la cintura, alegre i confiada com si anés a guanyar la guerra tota sola. (...) Si en Pedro s’entestava a passar la frontera, no ens aniria malament que algú pogués ajudar-nos. (...) Sols, no teníem cap possibilitat d’esquivar les patrulles de la guàrdia civil: ens enxamparien i ens farcirien de plom molt abans d’arribar a Barcelona.

La Berta Grau és una mestra depurada, que viu amb un sentiment entre rebel·lia i impotència la mort de la seva neboda i la desaparició de la petita. El seu paper en tota la història serà fonamentalment de suport:

Era un temps terrible, més i tot que el d’ara: denúncies i delacions, escorcolls i arrestos eren el pa de cada dia. 
(...)
Jo era mestra, Quilis, fins que els nacionals em van fer plegar. Ara faig de cosidora per guanyar-me la vida. 

En la seva recerca de la Clara, els dos amics arriben a entrevistar-se amb Enrique Planadevall, el secretari de la Maternitat on en un principi havia estat internada. Més que una entrevista, ens trobem amb un monòleg, una d'aquelles lliçons buides de contingut, però apreses i repetides molt pròpies de l'època i la situació:

A nuestra institución se le encomienda la regeneración humana y patriòtica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino, de crecer como crecieron sus pedres, alimentándose de rancor y de quimeres ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertirse en Buenos cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una família que les de amor y Buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea. 

Serà un frare caputxí, testimoni forçat de les execucions, qui els informarà de la nova situació i del domicili dels qui ara consten com a pares i aleshores els esdeveniments s'aniran complicant fins a aconseguir el propòsit de rescatar la Clara. El preu, però serà en part alt i dolorós, però això ja correspon al desenllaç de la història que m'estimo més no desvetllar.

I vull acabar amb el record a la impotència dels vençuts i llur lluita callada:

Nosaltres, els vençuts, no en podem esperar res, d’aquesta gent. Ja és molt que no ens engarjolin a tots.
(...)
Em va venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals, munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc com un gran escarabat de potes enlaire.
(...)
Una pel·lícula de guerra només li pot agradar a algú que no en sap res, de la guerra. La guerra és avorrida. Està plena de polls i fa pudor de merda.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada