El silenci

Aprecio i defenso aferrissadament el silenci, possiblement el fet de patir d'acúfens me'l fa enyorar encara amb més intensitat. No suporto les persones que de manera irreflexiva poden dir qualsevol bajanada, massa sovint per "trencar el silenci".

Però en el llibre que comento, l'autor va molt més enllà i ens parla del silenci des d'una interessant perspectiva sociològica.

I començo per una afirmació que ens fa l'autor i que podríem considerar com a gairebé contradictòria:

Parlar és precisament el que hauria de fer el silenci. Hauria de parlar i tu hauries de parlar amb ell per aprofitar tot el potencial que amaga.

(...)

L’Antàrtida és el lloc més silenciós on he estat mai. (...) Quan et dirigeixes cap al sud pel continent més fred del món, tot sembla pla i blanc.

(...)

El silenci se’m va ficar a dintre. Sense cap contacte amb el món exterior, aïllat i sol, em vaig veure obligat a seguir rumiant els pensaments que ja tenia.

Però tractarem de conèixer-lo una mica millor, recuperant les seves pròpies paraules:

Per a mi, els breus instants en què contemplo l’horitzó i em captiva l’entorn, en què m’aturo a estudiar una pedra coberta de molsa verda i no en puc apartar els ulls o en què simplement tinc una criatura als braços són els millors.

(...)

Visc per tenir experiències com aquestes. (...) El goig que sento en llegir, en sentir i en reflexionar sobre aquests instants rau en el fet que reflecteixen les experiències que tinc a la natura, al llit i quan llegeixo.

(...)

De tant en tant m’enduc una pedra molsosa de la muntanya i la deixo a la taula de la cuina o a la sala d’estar perquè em faci recordar aquestes experiències. (...) Al despatx sempre en guardo una. 

Però què és el silenci per a ell?:

El silenci és més aviat una idea. Una sensació. Una noció. El silenci que ens envolta pot tenir molt de contingut, però el silenci més interessant és el que tenim a dins nostre.

(...)

El silenci pot ser avorrit. Tothom ha viscut maneres en què pot resultar excloent, incòmode i de vegades fins i tot aterridor. D’altres vegades, és un símptoma de solitud. O de malenconia. 

(...)

En si mateix, el silenci és enriquidor. És una qualitat, quelcom exclusiu i luxós.

(...)

El silenci consisteix a redescobrir, fent una pausa, les coses que ens fan feliços.

Endinsar-se en la lectura, a banda de l'interès que aquesta ens aporti, resulta més gratificant si ens concentrem en ella:

Avui dia, els humans perden la concentració després de vuit segons. El 2000, aquesta marca era de dotze segons.

L'autor, i hi estic totalment d'acord, fa la distinció entre el neguit que suposa viure envoltats de sorolls i el plaer del silenci: 

De vegades resulta sensat complicar-se la vida més del que caldria. (...) El soroll es produeix en forma de sons i d’imatges que ens distreuen, i dels propis pensaments que venen i ban. Pel camí, perdem una part de nosaltres mateixos. (...) El soroll en forma d’expectatives quan som davant d’una pantalla o d’un teclat crea addicció i per això necessitem el silenci.

(...)

D’alguna manera, el silenci és el contrari de tot això. (...) De barrar el pas al món i crear el teu propi silenci quan vas a córrer, quan xerres, quan treballes, quan se t’acut una nova idea, quan llegeixes o quan balles.

I reflexionat i dit tot el que precedeix, no hi podia mancar una reflexió referent al soroll que ens envolta i que, en molts casos s'accepta o, fins i tot es contribueix a ocasionar-lo de manera innecessària:

No ens aturem mai, però ens deixem distreure pel soroll, per les expectatives i per les imatges en comptes de reflexionar sobre allò que fem i sobre què podríem fer d’una altra manera. No vull dir que això hagi de ser fàcil, però pot valer la pena.

(...)

És impossible esperar que s’imposi el silenci. Ni a Nova York ni enlloc. Has de crear-lo tu mateix. (...) No hi ha aire frecs, els colors es limiten a variacions de gris i de marró, no hi ha mai silenci i només veus el que tens just al davant del nas.

I molt relacionat amb el plaer del silenci, unes breus i molt acurades reflexions a l'entorn de l'avorriment:

Tothom s’avorreix de tant en tant. És clar. (...) D’adult és més fàcil trobar coses per fer.

(...)

Com més coses fem per evitar l’avorriment, més ens avorrim.

La rutina és una cosa semblant. (...) Mantenir-se ocupat esdevé un fi en si mateix, en comptes de deixar que aquesta mateixa inquietud et porti més lluny.

I a mode de resum, i valgui la redundància, molt resumides unes idees al voltant del luxe, amb una definició prèvia:

Un luxe és un producte superflu que escasseja. (...) Algunes de les persones més riques del món porten una vida de moderació, materialment parlant, mentre que d’altres opten per envoltar-se de luxes.

(...)

Crec que el silenci és un nou luxe. El silenci és més exclusiu i perdurable que altres luxes. (...) La dopamina que hi ha al cervell dels clients fa que l’anhel sigui insaciable. El silenci, per la seva banda, consisteix a restar.

(...)

Una altra forma de luxe és no estar disponible. Aïllar-se del soroll mundanal és un privilegi. (...) Haver lluitat per una posició en què tant se te’n fum si algú vol posar-se en contacte amb tu.

Podria seguir i seguir recollint els pensaments de l'autor en referència al tema que ens ocupa, però ja ho deixo aquí, només (i no és poc) adjuntant la poesia amb què es tanca el llibre.

Gaudiu-la:

*Poema del día: "El silencio de después", de Rolf Jacobsen (Noruega, 1907-1994)

Trata de acabar ya
con las provocaciones y las estadísticas de ventas,
los desayunos dominicales y los hornos de incineración,
de acabar con los desfiles de modas y los horóscopos,
los desfiles militares, los concursos de arquitectura
y las tres hileras de luces de tráfico.
Déjalo ya y acaba
con los preparativos para la fiesta y las quinielas
de ocho variantes,
familias del índice de consumo y análisis de mercadotecnia
porque es tarde,
es demasiado tarde,
termina ya y vuelve a casa
al silencio de después
que te recibe como una inyección de sangre caliente en la frente
y como los truenos en camino
y como el tañido de potentes campanas
que hacen temblar al tímpano
porque las palabras ya no existen,
ya no hay más palabras,
desde ahora todo hablará
con las voces de piedras y árboles.
El silencio que vive en la hierba
en la parte inferior de cada brizna
y en los espacios azules entre las piedras.
El silencio
que sigue a los disparos y al trino de los pájaros.
El silencio
que cubre al muerto con una manta
y espera en la escalera a que todos se hayan ido.
El silencio
que se posa en tus manos como un pajarillo,
tu único amigo.

 

El silenci en temps de soroll.

L’aventura d’aïllar-se del món

Erling Kagge

Traducció de Laura Segarra Vidal

141 pàgines