Pietat

Sens dubte cal situar aquesta novel·la d'Stefan Zweig en l'època: 1914.

El protagonista, relator de la història, és un jove i inexpert tinent que a causa del que considero un caràcter feble i un tant indecís, es veurà enredat en una teranyina d'afalacs i pietat mal entesa. Però m'explico:

Todo el asunto empezó con una torpeza, una necesidad completamente impremeditada. (…) Yo tenía entonces veinticinco años, y era un activo teniente del regimiento de ulanos de x… 

Per una sèrie de casualitats, és convidat a sopar a casa d'un influent i ric personatge, que aquí s'anomena Kekesfalva. En un ambient que ell considera d'alt nivell aristocràtic, envoltat de convidats notables, coneix la filla de l'amfitrió, una jove adolescent molt prima que sense ser especialment agraciada, té l'encant indubtable de la joventut.

El sopar es rega amb diversos vins i licors exòtics i en acabar, una mica espontàniament, s'organitza un ball en què els joves hi participen amb entusiasme. Tots, excepte la filla de l'amfitrió que resta asseguda en una saleta contigua:

En casa de Kekesfalva se está como en la Corte. Nunca he comido así de bien, nunca había soñado que se pudiera comer tan bien, tan abundantemente.

(...)

Me gusta bailar, incluso bailo bien. 

I gairebé en aquest mateix moment, comença el que serà un veritable Via Crucis pel jove tinent: descobrirà que la noia té un seriós problema de mobilitat, sentirà una barreja de sentiments tant de culpa per no saber com comportar-se ni tan sols com mirar-la, de tendresa davant la desgràcia i de pietat que la malalta mal interpreta, sentint-se perdudament enamorada, fins el punt que exerceix un xantatge vers el jove quan li exposa que està decidida a suïcidar-se si el seu amor no és correspost:

Nunca la relación entre un sano y una enferma, entre un libre y una prisionera, puede mantenerse a la larga en las puras nubes. La desdicha se vuelve vulnerable.

Atrapat en aquesta teranyina, tracta de desfer-se'n i fins i tot sembla que ha trobat la manera demanant el trasllat, quan apareix el Doctor Condor, un personatge un tant peculiar, que és qui el qui se n'ocupa del tractament de la jove, i de sobte les coses canvien:

Segons el Dr. Condor:

Lo malo en nuestro oficio no son los enfermos; al fin y al cabo, uno aprende a tratar correctamente con ellos, se consigue una técnica. (…) Pero nadie nos amarga tanto la vida como los parientes, los allegados que se cuelan sin que nadie los llame entre el médico y el paciente y siempre quieren saber “la verdad”.
(...)

Incurable… eso es sólo un concepto relativo, no absoluto (…) para mí no hay enfermedades incurables, por principio no abandono nada ni a nadie. 
(...)

Sólo cuando se llega hasta el final, hasta el más extremo y amargo final, sólo cuando se tiene la gran paciencia, se puede ayudar a las personas. 

La suposada treva en la decisió d'allunyar-se acabarà d'una manera abrupta, però això ja forma part del final de la història que no desvetllaré:

No tiene salvación quien es amado sin sentir amor, porque la medida y los límites de esa pasión ya no están en él, sino más allá de sus fuerzas, y si otro le quiere a uno queda muerta cualquier voluntad. 

(...)

Nuestras decisiones dependen de la adaptación a las circunstancias y al entorno en mucha mayor medida de lo que estamos dispuestos a admitir.