Un hivern fascinant

D'aquest llibre de poemes de Joan Margarit n'he triat tres, no sé si són les millors o les més significatives. A mi són les que més m'han agradat.

Diu, entre moltes altres coses, el poeta en l'Epíleg:

La poesia s’escriu només des de l’interior del poeta, però no ha fet canviar la meva veu, perquè una sola vida no dona per a més d’una veu.

(...)

Vaig començar a escriure poemes al començament de la segona meitat del segle XX.(...) Els poemes d’aquest llibre estan escrits ja entrat el segle XXI.

(...)

Veig l’escriptura de la poesia d’aquests anys com haver anant obrint un túnel des de 1955 fins avui passant per sota la muntanya de les vides i els esdeveniments, els quals han fet arribar totes les seves repercussions -moviments sísmics, filtracions, ecos, etc.- als poemes, els quals no s’aturen mai sigui el que sigui el que passi a la superfície. (...) Una de les dues forces principals de la poesia és la seva veritat.

(...)

L’altra força important de la poesia és la bellesa

(...)

Sense erudició continuaria havent-hi poesia. Sense veritat, no.

LLUITA LLIURE

De nen, el para m'hi portava.

El quadrilàter fet de lona blanca

amb baranes de cordes, el ring il·luminat.

era en el centre d'una fosca enorme.

Quan els dos lluitadors apareixien,

el que la multitud ja odiava

sabíem que seria el que perdria.

Una vegada, una altra, el vençut queia

damunt la lona, i tornava a alçar-se 

com la gent que ploraven els seus morts

Acabava llençat, per damunt de les cordes,

al país trist del pati de butaques

que havia depurat o afusellat

els seus mestres d'escola.

Hi vaig aprendre més que a classe.

Què significa lluita. Què significa lliure.

Tancaren el local. El tanquen sempre.

Però la multitud ja crida a una altra banda.

CORATGE

La guerra s’ha acabat. La pau no arriba.

Rude i silenciosa cau la tarda.

Tinc quatre anys, miro l’avia com pixa

dreta vora un camí,

obrint les cames sota les faldilles.

Cada vegada que ho recordo, sento

el raig caient amb força contra terra.

Aquella dona és qui va ensenyar-me

que l’amor és duresa i claredat,

i que sense coratge no és possible estimar.

No era literatura: no sabia llegir.

SI LLEGIU AQUEST LLIBRE

D’aquí a uns segles, aquests versos

Us sonaran antics.

És la fugacitat, una paraula

Que implica alhora la delicadesa,

la desolació i la indiferència.

Però no és més que un punt de l’univers

disposant-se a sortir silenciós

a la velocitat de la llum: just això

és la fugacitat.

Dir-ne esperança tranquil·litza.

Un hivern fascinant

Joan Margarit