El gran salt

El dotze d'octubre del 1984 va tenir lloc per part de l'IRA, un atemptat a Brighton, en concret al Grand Hotel on la primera ministra anglesa Margaret Thatcher i el seu gabinet s'allotjaven per celebrar una conferència del Partit Conservador. La primera ministra va sortir il·lesa, però es va produir un elevat nombre de víctimes. 

En una nota, l'autor del llibre en deixa constància:

Cinc persones van perdre la vida de resultes de la bomba del Grand Hotel. Molts més van patir ferides greus. Uns quants dels supervivents van quedar incapacitats de manera permanent per l’explosió.

En aquesta història, fictícia, però basada en aquells fets, l'autor, Jonathan Lee, es centra en la vida de'n Dan, un dels suposats autors dels fets i les de l'encarregat de l'hotel, en Moose, un ex atleta olímpic i la seva filla Freya.

Segons Matthew Tree, que escriu el pròleg:

A l’autor no li interessa novel·lar un succés històric, sinó escriure una novel·la autèntica ubicada a l’espai i el temps en què aquell succés va tenir lloc. 

Comencem pel Dan:

La primera operació d’en Dan per als Provisionals es va produir en la foscor, en un carreró que donava a Falls Road, un lustre abans que en Dawson li demanés que es convertís en en Roy Walsh.

(...)

 En Dan es va assabentar de l’operació del Grand Hotel el març del 84, la setmana que feia vint-i-quatre anys.

(...)

Què has de fer, si als que fan les normes no els interessa la justícia? Quan decideixen a qui han de protegir en funció de la religió, la raça, la història? 

(...)

Les operacions secretes engrescaven, i en conseqüència també et desgastaven. Els idiomes obrien portes. 

(...)

La veritat és que durant les operacions et senties com si no tinguessis ni culpa ni voluntat. El que t’embrutia era la vida quotidiana a Belfast. 

(...)

Al cap de sis hores sabria del cert si havia connectat bé el temporitzador. Al cap de vint-i-quatre tindria tota la informació sobre qui havia allà dins en el moment de l’explosió. Al cap de quaranta-vuit, un primer indici de si s’hauria d’amagar, si aniria als blocs H o si es passaria la vida escrivint a la paret amb el dit sucat de merda i rebent pallisses dels vigilants. Una idea de les noves follies que el seu acte podia desencadenar

En Moose:

Tota la vida s’havia concentrat a fer exercici. Després de la mort del pare, aquella manera d’obsessionar-se per ell mateix -la disciplina fanàtica- li va semblar, per primer cop a la vida, una forma d’egoisme.

(...)

De mica en mica la mare s’havia anat allunyant de la dona que havia sigut, i ara estava profundament immersa en un altre territori, nedava en aigües il·lògiques, lluny de l’abast de la raó.

Just uns dies abans de la estada de la Primera ministra, pateix un infart que el fa restar ingressat un temps fins que pot tornar a la seva habitació i posteriorment a l'hotel just abans de l'explosió:

En Moose era al llit de l’habitació de casa (...) L’habitació li pertanyia. La sensació de les cortines i les mantes de debò. 

(...)

En Moose era al seu despatx quan el sostre es va ensorrar. Mentre queia a terra es va veure en un cotxe, a la carretera, amb les rodes girant al carril del mig sense anar enlloc, amb vehicles rugint a esquerra i dreta: una cursa, un somni. I en acabar se li va obrir els ulls enganxifosos i es va adonar que l’habitació s’havia convertit en un núvol, que l’aire tenia una espessor de malària.

I la Freya que treballa de manera esporàdica a l'hotel:

Estar sempre guapa era molt complicat, perquè la definició de guapa canviava constantment. 

(...)
Per algun motiu estava estesa a la carretera, de panxa a terra, a la carretera. Tenia les mans aspres, li picaven. Estava de panxa a terra. 

En definitiva:

Cadàvers aquí, cadàvers allà, grans funerals de la hòstia i nens que creixen sense pares, paios que entren a la garjola quan en fan divuit.

(...)

Costa, implicar la gent. (...) A tothom li interessa fer sentir la seva veu, però al final estan massa enfeinats mirant la tele o fent-se les ungles o follant com bojos o el que sigui.