Jeroni Oleguer

Una ficció amb gairebé un únic protagonista que coneixerem com a Jeroni Oleguer Campdepadrós el què ens relata Maria Aurèlia Capmany en aquest llibre:

L’encís d’una novel·la és precisament això, que sabem que és una ficció; l’encís de la novel·la és que ens permet creure en una translació de la realitat.
(...)

Sé que començo el llibre amb un evident partit pres, disposada a defensar el meu personatge, que estimo i admiro. 

En Jeroni neix el 1789, any de la revolució francesa, en el sí d'una família noble per part de mare: 

Els Campdepadrós eren una d’aquestes famílies rurals pertanyents a una mena de petita noblesa. 

(...)

L’hereu, Jeroni, tenia deu anys quan la seva mare moria i va créixer sota la constant i despòtica tutela del pare. (...) Sentí sens dubte un autèntic entusiasme per la música, i era capaç d’arrencar una melodia, ràpidament apresa de memòria, en el pianoforte que Cinta, la segona muller, tocava passablement. 

La seva curta vida (mor als 32 anys) és marcada per la malaltia i la seva obstinada negació de la mateixa i alhora per la dedicació a la poesia i la música, mentre que cada cop més esdevé un solitari, amb l'única excepció de la fidel dida que és qui sempre ha tingut cura de la seva salut i el seu benestar, un cop i un altre, en les seves constants recaigudes:

Jeroni és un home jove, sense responsabilitats, però és hereu. Jeroni pot representar la família Campdepadrós, sense dret a decidir res.

(...)

La cambra que ocupava Jeroni era la millor de la casa. (...) Aquella havia estat la cambra de l’avi. La dida l’hi havia instal·lat perquè el llit era el més bo i el més ple de matalassos. (...) Jeroni tornava a néixer.
(...)

Mai no s’havia sentit tan enamorat de la solitud com aquell hivern de 1816. 

(...)

Ja no pertanyia a la gent que el voltava. (...) De sobte, es descobria lliure, miraculosament alliberat d’un sense fi de traves, i vagava pels camps, caminava de cara a sol ponent fruint només de moure’s, de reconèixer-se, de retrobar el seu propi cos adormit fins ara.

Malgrat no voler-ho acceptar, la seva salut es va deteriorant més i més fins el punt que ha d'abandonar definitivament la seva vida de certa llibertat i pren la decisió d'iniciar un tortuós viatge per tornar a casa on morirà al cap de molt poc temps:

Jeroni dormia poc, tossia cada cop una mica més i els seus ulls prenien aquella estranya lluïssor humida preludi d’una forta crisi

(...)

A final d’any se sabia realment malalt i no quedava en el seu esperit ni rastre d’aquell poètic amor a mort. Estava sol i malalt. 

(...)

Malalt i vençut va emprendre aquella llarga peregrinació a través de cadires de posta i diligències, empassant-se la pols molta dels camins i morint-se una mica més a cada etapa. 

(...)

Jeroni morí el dia 29 de setembre del 1821

Al llarg de la seva vida rebel i inconformista, va deixat un llegat compost d'alguns poemes i un parell de col·laboracions en una revista literària, no va tenir temps de més, tot i que sembla que alguns projectes en els què treballava, van ser destruïts per la seva primera esposa, poc després de la seva mort.

Tota la vida de Jeroni se’ns ofereix com una monòtona repetició del mateix tema.