EL SOROLL DEL TEMPS

Tres històries centrades en el compositor Dmitri Xostakòvitx  i llur relació amb el poder soviètic, conformen aquest llibre que sota el títol d' EL SOROLL DEL TEMPS va escriure en Julian Barnes. 

Cada una de les històries correspon a un moment de la seva vida:

U: AL REPLÀ:

Un relat molt colpidor, no em puc arribar a imaginar l'angoixa de qui està esperant que el vinguin a detenir i que amb la maleta preparada amb escasses pertinences, roman a l'escala per tal que no irrompin al domicili.

Allà, el protagonista de 31 anys, tot sol, es passa les nits, fumant i reflexionant vers la situació política i la seva música que ara li han prohibit.

Sempre venien a buscar-te en plena nit. I, per tant, abans que se l’emportessin del pis en pijama, o que l’obliguessin a vestir-se al davant d’un home de l’NKVD desdenyosament impassible, s’estimava més ficar-se al llit completament vestit, estirant-se al damunt de les mantes amb una petita maleta ja preparada a terra, al seu costat. Gairebé no dormia i s’estava allà estirat, imaginant-se les pitjors coses que se li podien acudir. 

(...)

El Poder només entenia de fets, i el seu llenguatge es basava en frases i eufemismes pensats per expressar o ocultar aquests fets. 

(...)

Ell no s’havia afiliat mai al Partit (ni tampoc ho faria mai).

DOS: A L’AVIÓ:

S'ha aixecat la prohibició, però el preu que ha de pagar és dur, ha de participar en un congrés científic i cultural per la pau a Nova York fent un discurs favorable a Stalin i llur règim repressor: 

Si a casa l’espiaven homes que fumaven Belomor, aquí, als Estats Units, t’espiava la premsa. 

(...)

Quan dir la veritat es tornava impossible (perquè comportava la mort immediata), s’havia de disfressar. 

(...)

Per tant, és clar que els tirans odiaven la música, encara que procuressin fer veure que els encantava. 

L’art és de tothom i de ningú. L’art és de totes les èpoques i de cap. L’art és d’aquells que el creen i d’aquells que el gaudeixen. L’art no és més del poble i del Partit que quan era de l’aristocràcia i del mecenes.

(...)

Tots havien volgut sempre més del que ell podia donar. I, tanmateix, l’únic que ell sempre els havia volgut donar era música.

TRES: AL COTXE:

Som al 1960 després de la mort d'Stalin. Una renúncia més, potser la definitiva: Fer-se militant del partit comunista:

Seia al seu cotxe amb xofer mentre el paisatge desfilava ràpidament a sotragades. 

(...)

1936; 1948; 1960. Li havien buscat les pessigolles cada dotze anys. I cadascun havia estat un any de traspàs, és clar. 

(...)

De tota manera, ser un covard no era fàcil. Ser un heroi era molt més fàcil que ser un covard. Per ser un heroi, nomes havies de ser valent un moment (quan treies la pistola, llançaves la bomba, premies el detonador, mataves el tirà, i també a tu mateix). Per contra, ser un covard era embarcar-se en una carrera que durava tota la vida. No et podies relaxar mai. 

En conclusió:

Què es podia esgrimir contra el soroll del temps? Únicament la música que duem a dins (la música del nostre ésser), que alguns transformen en música real