El desertor

Walter Proska, el protagonista d'aquesta novel·la de'n Siegfried Lenz passa per diferents estadis: de soldat a desertor, de partisà a fugitiu.

Ens trobem en el darrer estiu de la Segona Guerra Mundial el tren on viatjava  el jove soldat Walter, en passar per Polònia, pateix un dels nombrosos atemptats que s'esdevenen pràcticament a diari: tot i que no resulta ferit, acaba sent reclutat per un petit grup de resistència del Tercer Reich formada per set soldats alemanys que en aparença defensen una posició suposadament estratègica  des de Waldesruth, una fortificació que protegeix el ferrocarril dels freqüents atacs dels partisans polonesos.

La fortificació es dreçava en un petit turó des del qual es veia, a mà esquerra, un prat pantanós. (...) A poques passes de l’entrada hi havia un canal de dos metres d’amplada ple d’aigua podrida.

(...)
La fortificació tenia una única finestra, un ull immòbil a cinquanta centímetres d’alçada a la paret de davant. 

Tota aquesta etapa de la seva experiència està marcada per una atmosfera asfixiant, calor, mosquits, humitat i la guerra dominant-ho tot:

La guerra sempre és estranya -va dir el llargarut

(...)

¿Et penses que sortirem d’aquí? En un moment o altre se’ns aniran carregant, a un li faran un foradet al cap, a l’altre al pit, i així fins al final. Morirem tots.
(...)
A la guerra, un home ha de vigilar; ha de matar o fer-se matar, i si no pot fer-ho, se n’ha d’anar cap a casa. Així són les coses.
(...)
Sempre hem estat acabats. Mentre ens quedem voltant per aquest pantà, estem acabats.

Arriba el punt en què són capturats per la guerrilla partisana, és aleshores que cal prendre una decisió: o bé acceptar ser afusellat, o unir-se al grup polonès. En Walter no ho dubta i comença la seva nova etapa com a desertor:

¿Què és Alemanya, qui és? (...) Alemanya no és una cosa intangible com el fun d’encens, sinó que es pot sentir, assaborir, tallar. Puc dur la meva pàtria sota la camisa, i si em disparen al cap i em prenen la vida, llavors s’haurà acabat Alemanya per a mi. (...) L’estimo perquè en conec tots els camins i els racons, perquè porto aquest país guardat dins del meu cor. Però no em deixaria matar per cap d’aquests camins i racons, com el meu pare. 

La guerra acaba, i el nostre protagonista, pel fet d'haver-se passat de bàndol, gairebé a desgrat i amb remordiments, pot gaudir d'un cert benestar mentre els perdedors, antics companys, pateixen la derrota i tot el que comporta. Amenaçat, sabent-se en perill, un cop més canvia el curs de la seva vida i acaba convertint-se en un fugitiu.

Havia arribat el final que Proska havia esperat cada cop amb més avidesa. (...) El mur d’acer i de foc s’havia ensorrat, i entre els supervivents s’escampava una estranya malaltia: el dolor de la culpa. 
(...)

No hi ha cap profunditat que sigui prou profunda que el temps no pugui treure a flotació... Seure i respirar i esperar...