 |
| Al Catllaràs |
Parlaré de mi.
Sóc fastigosament puntual, i reconec que aquest fet pot molestar o incomodar algú. Dit això també afegiré que no tinc pas intenció de canviar, o, potser, és que no en seria pas capaç.
Esperar sense una raó justificada, em molesta molt, a vegades m'amoïna, a vegades m'emprenya...; esperar també pot voler dir incertesa....
Com a conclusió només afirmar que m'hi he sentit identificada en bona part de l'escrit.
Què dir de l'espera!:
Qui sap esperar sap què vol
dir viure en el possible. Però l’espera és negligent si no va més enllà de les
possibilitats.
(...)
En aquest llibre he mirar de
fer eco al ritme de l’espera.
(...)
L’espera de què parlaré
pertany a l’àmbit de la pròpia experiència i no pretén pas explicar la relació
amb la paradoxa més coneguda del nostre present: l’abundància d’un temps escàs.
L’espera és tanmateix un estat
en què el temps conté l’alè per recordar-nos la mort.
I ara analitzem les diferents esperes.
Quan amoïna:
Esperar altera la nostra
temperatura. Ara cremem d’impaciència, adés se’ns glaça el cor.
(...)
El qui espera, doncs, sempre
contempla de manera inconscient la possibilitat d’haver estat abandonat.
El telèfon mòbil no ha fet més que complicar les esperes:
Abans no s’inventés el telèfon
mòbil, esperar una trucada era el símbol de l’amor per antonomàsia... i sovint
de l’amor desairat. (...) Ni tan sols el mòbil no ens ha afranquit de la
impotència de l’espera.
(...)
Ara bé, qui espera una trucada
no es troba només indefens, sinó que oscil·la entre la passivitat i l’acció.
(...)
Què separa l’espera de la
ràbia?
Posant-lo al límit:
L’espera es pot compartir tan
poc com el son, i encara que mirem d’entretenir-nos amb jocs, per exemple, o
xerrant, cadascú haurà de passar individualment l’estona d’espera.
(...)
Fer esperar és privilegi dels
poderosos. (...) Qui fa esperar ens fixa
en un indret. Al Paradís ja era així. (...)
En el context militar en què
l’espera sovint cobra la màxima importància estratègica, l’experiència del
front consisteix sobretot, com se sap, en una espera enervant.
Aquelles sales d'espera al dentista... O quan es tem una notícia negativa... O davant la incertesa d'un diagnòstic...
L’espera ens fastigueja
especialment quan va de bracet amb la malaltia. Esperant amb por el diagnòstic,
el temps esdevé un termini peremptori.
(...)
L’anonimat de les sales
d’espera també, és, naturalment, una mesura de protecció: tots aquells malalts
ensardinats que s’aguanten junts reclamen un contrapès neutral.
(...)
La malaltia també és sovint el
forat per on entra un estat d’espera que ens apropa una concepció de la vida
com a massa de temps espessa.
Queda un tant lluny aquell neguit d'esperar "la" carta, les notícies, la bona nova, el comiat potser...:
D’ençà que existeix el correu
postal, esperar una carta és l’expressió d’un desig que no es pot calmar. (...)
I és que una carta sempre
conté també un bocí de presència física, el rastre de qui escriu.
(...)
La modernitat, si més no
entesa com a història de la mobilitat, es pot descriure com un procés
d’abreujament del temps d’espera.
Un altre tipus d'espera: Neguitejant-nos dins un tren aturat enmig del no res, o en qualsevol estació esperant que el cartell informatiu s'actualitzi:
En realitat, fa tot just
dos-cents anys que existeixen els horaris.
(...)
Els viatges són pauses en el
temps. (...) qui no es deixa encomanar les possibilitats d’un viatge es roba l’aventura
de la marrada que durant la infància s’amagava rere cada cantonada.
M'ha semblat curiós:
El cristianisme ha reservat
per a l’espera un lloc fix en el calendari. Les quatre setmanes abans de Nadal
estan dedicades a l’adveniment de Jesucrist.
(...)
Esperar fins que una cosa
maduri ha esdevingut un anacronisme en molts d’àmbits de la vida i, en la
majoria de casos, ens resulta incòmode.
I una espera intensa, inevitable vital: La vida i la mort:
En l’interval de temps que
anomenem “vida”, sempre hem de fer ambdues coses: afanyar-nos i dubtar per
igual.
(...)
La celebració de la lentitud en
el món ràpid ha trobat el seu apologeta més solemne en Peter Handke, que s’autoanomena
“l’esperant de bon grat”.
"La paradoxa del nostre temps. L'abundància d'un temps escàs"
És només un petit exemple del què podeu trobar si entreu a l'enllaç de la sempre
interessant entrevista d'en Xavier Graset amb Andrea Köhler l'autora:
El Temps Regalat
Un assaig sobre
l’espera
Andrea Köhler
Traducció de Joan
Ferrarons i Llagostera
135 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada