Roc Casagran diu...

És vespre.
Bon moment per llegir o sentir...
els versos d'en Roc

Ara que dorms:

Ara que dorms

i que no em sents el cor dels pensaments

i que l’espai és un refugi quiet

i que el món té per cada cosa un lloc

i és de debò; 

ara t’escric

i em sé capaç d’arrencar-me les pells,

deixar el mot nu, fugir lluny del paper,

quedar-me buit de tot el que cal dir

i assumir el risc

de dir l’amor

com l’arbre ferm que no vam plantar mai,

que ens trobà ell, que el vam palpar amb les mans

dels no-creients que dubten en foscors

sense lliçons,

i ja hi vam ser,

fórem l’arrel clavant l’urpa a l’infern,

el tronc segur d’aguantar sempre el pes

del pas del temps, les branques que en secret

abracen més,

ho abracen tot.

Sobtadament ens vàrem convertir

en fulla, tu, en fulla, jo, i enmig

de llamps i trons, d’udols de vents i pors,

fórem l’amor:

I ara que dorms

ens penso així, ben enlairats amunt

d’un cel de nit que no sap de futur.

I tant li fa, si compartim llençols

i això ens és goig. 

I després?:

Colgats de tants esbarzers

com punyals de totes mides,

digue’m qui vindrà després

a llepar-nos les ferides. 

Capgirarem el món:

Fan com si no, p’rò ha ho fan tot

perquè l’esclau mati l’esclau.

L’objectiu és que sigui el coix

qui dugui el coix cap al barranc;

que les lliçons les doni el mut

al germà mut sense ni un crit;

que qui no té lloc al futur

escanyi aquell del demà trist;

que l’infantó orfe de rals

robi els calés al més pobret;

que, entre barrots, la llibertat

la prengui el pres a l’altre pres;

que la muller porti la por

de parlar clar a la muller. 

Cuidem-nos:

Les brases que no cuides

són la cendra fredíssima

que un matí trist d’hivern

t’esgarrifarà l’ànima

i t’assecarà el pa.

Desitjar-te:

Desitjar-te amb no matisos,

sense màscara ni ring,

com el foc els dies grisos,

com trucar-te que ara vinc.

Com vostè digui, senyor:

Morts, ens voldrien morts, o si més no

flàccids, agenollats i penedits,

que demanéssim deu mil cops perdó

per voler ser, que esborréssim escrits

de llibertat, cremats en el racó

dels trastos vells, allà amb tots els oblits,

que féssim muda la nostra cançó

de la revolta d’haver estat units,

que la bandera perdés el color

i que la despengéssim compungits,

capcots, tristois, que ens guanyés la foscor

de ser els vençuts, de nou, éssers podrits

que diuen com vostè digui, senyor.

Consciència:

Després d’enredar llençols

i de pells en escampall,

ve el moment de quedar sols

al judici del mirall. 

 I fins aquí. Això només ha estat un tastet.

Llegiu, llegiu...

  

Direm nosaltres

Roc Casagran

Pròleg de Feliu Formosa

120 pàgines