 |
| 2013 Roques Encantades |
L'autor, Frédéric Gros és professor de Filosofia a la Universitat París-XII i de Pensament polític a l'Institut d'Estudis Polítics de París.
I des d'aquí podeu accedir a un interessant article on fa referència al llibre que ara comentaré.
Tenir vergonya, avergonyir-se, enrajolar-se... Ara mateix em semblen adjectius molt d'una altra època, o potser, fora més exacte dir que són d'una època d'adolescència, on es produeixen aquelles empentetes, aquelles riallades aparentment sense solta ni volta, aquelles galtes vermelles fins a l'arrel dels cabells...
També podem referir-nos, aquest cop amb més contundència, a "sentir vergonya aliena", "no conèixer la vergonya"... Segur que us sonen.
Generalitzant molt, què és la vergonya, segons l'autor?:
La vergonya és l’estat afectiu
elemental més gran del nostre temps, el significant de les noves lluites. Ja no
es crida contra la injustícia, l’arbitrarietat, la desigualtat. Es brama contra
la vergonya.
(...)
Instintivament, no confiaria
en algú que afirmés que no ha experimentat mai la vergonya.
De vegades, el fet que a algú l'avergonyeixin, com posem per cas, algunes ètnies o determinat tipus de persones, que confonent-ho amb una qüestió de (mal entès) "honor", pot conduir a perilloses venjances:
Els mecanismes de restauració
varien. El més conegut, tot suposant que l’ofensa provingui d’un altre clan
(...) és la venjança.
(...)
La família burgesa projecta
tres figures importants de la vergonya, totes sexuals: la dona adúltera, el
fill homosexual i l’infant masturbador. És ella, més que el cristianisme, la
que ha saturat la sexualitat de la vergonya.
(...)
La vergonya digital us
sobreviu, morir-ne ja no és ni una metàfora. Hi ha infants, dones que se
suïciden, víctimes del ciberassetjament. (...) Les nostres vergonyes allotjades
al núvol són inassolibles, inextingibles.
(...)
Qualsevol cosa per provocar un
menyspreu que ens aclapara, i la teva pròpia família es converteix en un pou de
vergonya.
Tenir vergonya pot considerar-se una qüestió molt íntima? Jo tinc alguns dubtes, però l'argument que ho afirma sembla sòlid:
Res més íntim, al cap i a la
fi, que la vergonya, però es tracta d’una intimitat solcada, buidada,
enterbolida per la presència dels altres. (...) De vegades, tenim ganes de
superar-jo: més distància entre jo mateix i jo mateix que entre jo mateix i els
altres.
(...)
El cos, decididament, fa
passar vergonya a l’ànima.
Per poc que seguim les notícies d'actualitat, justament aquests dies, ha aparegut una lamentable noticia que ha obert tots els noticiaris i a ocupat força pàgines als diaris menys sensacionalistes. Segurament haureu suposat a què em refereixo. El problema de les violacions, en què la víctima és qui pateix de forma més dura la vergonya:
Les experiències de vergonya
“patida” són traumàtiques perquè deixen empremta.
(...)
Però en el cas de les
agressions sexuals (violacions, incest, abusos) ressorgeix, tanmateix, un nucli
de vergonya singular, irreductible.
(...)
A primers dels anys setanta,
eren poques les dones que gosaven denunciar després d’haver patit una violació.
(...)
Les publicacions més recents
sobre violacions o incests provoquen la mateixa constatació: el nombre
d’agressions sexuals i d’incests no disminueix.
Malgrat que és una realitat que sovint s'ha utilitzat per referir-se a "la joventut d'avui en dia", el cert és que no es tracta només d'un fet actual. Recordo uns consells explícits de la mare referents a aquest tema, en el sentit que era millor no enfrontar-me per evitar possibles agressions majors. Veurem que el fet d'aquesta suposada passivitat, també s'ha utilitzat com un agreujant vers la víctima.
Notareu que en aquest punt on també es recull el tema de l'incest, he recollit més a bastament les reflexions i exemples de l'autor:
La seva passivitat és un
parany.
(...)
Consentiment “a posteriori”
que es dedueix de l’acte un cop acomplert.
(...)
Aquest triple consentiment,
socialment i cultural construït, alimenta la vergonya de la víctima.
(...)
Perquè ningú no “consent”
sobreviure. Sota amenaça no “preferim” mai la vida a la mort.(...) El
pensament polític també acaba per articular aquesta hipòtesi monstruosa d’un
consentiment per sobreviure.
(...)
Però hi ha altres pors que
s’agiten. Primer, que no et creguin. Com que no entén què li passa, encara sap
menys com dir-ho sense paraules.
(...)
Estar sota influència
significa estar privat d’autonomia.(...) El que pateix l’incest ja no té veu i
el seu silenci és el producte de l’ocupació de la seva parla.
(...)
La seva intimitat és a partir
d’aleshores “ocupada” per l’altre en el sentit en què parlem de territoris
ocupats. (...) El silenci de l’incest és un silenci vergonyós.
(...)
El sistema que ens fa
“acceptar” la violència és “gairebé més” intolerable que la violència en ella
mateixa.
I, com no podia ser d'altra manera tractant-se d'un escrit filosòfic, ens enfrontem a la vergonya filosòfica que, haig de confessar que m'ha suposat més d'una re-lectura per tractar de copsar-ne el sentit:
La funció inicial de la
filosofia és avergonyir. Però no es tracta mai d’humiliar la ignorància (el
pecat de la vergonya escolar, humiliant, pueril, perillosa), la qual gairebé representa
una benedicció. (....) A través d’una inversió provocadora, la filosofia sosté
que podem estar orgullosos de la ignorància, però avergonyits dels
coneixements.
(...)
Hi ha una cosa més perillosa,
més nociva que la ignorància: creure saber. (...) La banalitat del mal, és
aquest creure conèixer que gaudeix imposant-se als altres, la pretensió imbècil
de saber-ne moltíssim més i de trobar-hi raons de menyspreu, la temptació
d’encimbellar-se sobre els seus diplomes per humiliar als altres.
(...)
La filosofia no té cap altre
funció, cap altra utilitat pública que avergonyir els terroristes de la
veritat.
En general, el patiment, la vergonya, el dolor dels supervivents difícilment poden fugir de la vergonya, potser perquè els que hem tingut la fortuna de no patir-ho tampoc no sabem com gestionar-ho:
Sobreviure a l’extrem: a
l’assetjament, a la violació, a la tortura, a l’incest, als camps de la mort.
Tornar-ne i portar la vergonya com a estigma.
(...)
Els supervivents molesten,
inquieten, potser perquè pertorben la digestió de les persones sanes. Però
l’autèntica vergonya són ells qui l’experimenten.
(...)
A Auschwitz, sobreviure és un
esforç constant que obliga a un egoisme sòrdid i salvador. Tot el que prové del
respecte.
(...)
Que alguna cosa hagi succeït
abans no vol dir necessàriament que hagi desaparegut.
Com podeu suposar, n'hi ha més, molt més. Una lectura un tant complexa que no deixa indiferent:
Si la vergonya pot ser revolucionària,
és perquè participa de la ira contra el món, contra un mateix, però també
perquè treballa en la imaginació. Cal imaginació per avergonyir-se.
La Vergonya
Un sentiment
revolucionari
Frederic Gros
Traducció d’Andreu
Gomila
206 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada