Terres mortes

Terres ben vives a
l'estimada tardor

Una història que comença d'una manera greu, i és que a en Joan, un dels fills de la família que protagonitza el relat, l'han trobat mort. Ha estat per un tret i se sospita raonablement, en què es tracta d'un assassinat. 

Qui ha estat l'assassí? Aquest serà el fil conductor de tot el relat, i les explicacions seran a càrrec dels diferents membres de la família, un grup homogeni en les seves dissorts, la brutícia, els abusos de tota mena... En definitiva, el fil conductor de tot plegat no és més que la misèria.

Comencem amb les reflexions d'un nen. Encara no en sabem el nom:

Recordo que feia un dia molt bonic i només jo m’havia aturat a mirar els núvols.

(...)

L’escudella feia quatre dies que era a l’olla. Com més temps reposava la teca menys dura se’t feia la vida al camp.

(...)

Mentre esperava que l’escudella bullís em vaig dedicar a arrencar amb les ungles els trossos de menjar secs i incrustats que havia als plats i un cop nets els vaig anar posant sobre la taula, en desordre, però ben comptats.

 

I la Maria, què en sabem d'ella? I molt important: què en sap de tot plegat? Què amaga d'ella?:

Aquella nit, sota la llum de les espelmes i la foscor de les caputxes tothom semblava tenir la mateixa cara. Em va costar molt de reconèixer en Joan. 

(...)

Però no li vaig explicar res d’allò que va passar entre jo i el capellà. No en diré el nom, perquè ell mai em va deixar que el pronunciés. Pare, Maria, digues-me pare. (...) Però quan se’m va començar a inflar la panxa, la mare em va fer seure en una cadira i em va començar a pegar fins que jo li vaig dir qui m’havia ficat aquella criatura a dintre.

En Tomàs és germà d'en Joan. Ara l'han trobat mort i cal anar a avisar les autoritats:

El pare avançava molt lentament. I jo li anava fotent crits perquè caminés més ràpid. (...) Em va atabalar i em va obligar a cridar-li més i aleshores es va posar a plorar.

(...)

I jo ja sabia que era el meu germà, que es tractava del meu germà. Però com que era mort, ja no calia preocupar-se’n. No ens hi havíem d’amoïnar. Estava fet, sí, tot estava fet. No valia la pena plorar. No, no tenia cap sentit plorar-lo.

Però el pare, que fa més nosa que servei, també aporta les seves reflexions mentre fa camí:

Només un dels fills ens va sortir esguerrat. L’últim. Com que va sortir d’aquella manera, vam decidir no posar-li cap nom. Tenia només una mà i un monyó a l’altra banda i semblava burro.

(...)

Soc d’aquelles persones que no volen donar més voltes als assumptes quan han pres una decisió. I encara menys quan és una decisió encertada.

Parla el capellà que hi té molt a veure en tota aquesta història. Veieu:

No m’ho esperava gens, quan aquell va venir baladrejant fins a la rectoria i, tot estrebant-me la sotana, em va dir que el seguís corrents, que a un fill dels Capdevila li havien segat la vida.

(...)

Aquell home rodanxó i afaitat que un bon dia havia arribat al poble ja casat i amb criada pròpia i havia posat una botiga amb massa colors i coses per a un poble massa ratat encara no coneixia com les gastaven els pobres. (...) Però ell era de bona família i a casa sempre li havien ensenyat que una bona paraula eixuta fa més servei que quatre crits mal dats.

(...)

Allò era un petit corral, encara brut i ple de plomes que hi quedarien per sempre més. 

(...)

Mai va acabar de fugir del tot. (...) Així era ell, un jove massa bo que confiava massa en els altres.

(...)

Cadascú ha d’aprendre a viure amb els seus secrets o morir per ells, perquè no s’obliden mai.

(...)

No és que jo hagués acceptat entrar al seminari per amor a Déu ni que temps més tard aquest amor m’hagués corprès més del que havia corprès els meus companys, sinó que era el que m’havia tocat. 

(...)

I entremig , la meva filla, nascuda per no ser reconeguda mai com a meva ni volguda per la seva mare. I el nen: l’estaquirot esquifit i migrat i morè del germà petit, sobre qui cauria l’herència irreductible quan tots els altres l’haguessin dinyat i que no sabria què fer-ne.

La mare d'en Joan també hi té molt a dir, o a reflexionar en silenci, perquè a les dones d'aquesta història els està negat qualsevol intervenció que no els segui requerida.

Ella recorda el què va ser el seu marit, el pare del difunt:

Era una mala bèstia, una mala bèstia de la qual depeníem no només econòmicament, sinó també d’esperit, perquè a ella l’havia matada en el moment de casar-s’hi i a mi m’havia engendrat abans que ella hagués tingut temps d’adonar-se que estava morta.

(...)

Aviat vaig entendre que un casament era un tracte, que en Jaume volia les terres que el meu cognom podia donar-li i els fills que el meu ventre li podia oferir.

(...)

A banda de beure aiguardent, anar de putes i pegar a la dona, li agradava tallar figuretes de fusta. 

I l'Esteve, un fill nascut a raó d'una relació forçada amb el capellà. Pateix d'una deficiència possiblement agreujada per la deixadesa:

La mare havia mort i el capellà no em volia. Només podia anar a buscar el nen, perquè havia sigut l’única persona que m’havia demanat perdó després d’apallissar-me.

(...)

La primera pallissa la hi havia clavat un pare que, per a castigar-la, com que ella no havia volgut deixar-lo entrar dins del seu cos perquè no portava calés, li havia romput el nas estampant-li la cara amb ferotgia contra la fusta del llit.

(...)

Però a mi em semblava que ella depenia de tothom. De tothom que vingués amb calés a la butxaca.

En Pere, un germà d'en Joan sap més del que explica. Si més no, aparentment és un dels primers a acudir quan el desperten els crits.

Ara, col·labora en l'enterrament precari:

No sé qui de tots nosaltres va ser el primer a sentir els crits, però de sobte em vaig veure fora del llit, descalç, corrent amb tots els altres i dirigint-me cap a aquelles esgarrifances que en cap moment vaig pensar que fossin del meu germà fins que algú va dir, Joan?, i vaig ensopegar amb el seu cos malferit i vaig caure al seu costat i li vaig veure el rostre.

(...)

Quan va arribar al forat, en Tomàs va obrir les cames, una a cada cantó de la fosa, i va seguir avançant fins que els peus d’en Joan van tocar fondo i aleshores, com si es tractés d’un titella , va començar a sacsejar-lo per les extremitats de dalt fins que va aconseguir doblegar-li les potes.

(...)

No tenia cap sentit enterrar-lo dins d’un galliner, com tampoc en tenia haver-li trencat els ossos per entaforar-l’hi.

(...)

I amb la primera llum del dia no només podia veure clarament les cares de tots els qui no deixaven de contemplar-nos sense moure un dit per ajudar-nos, sinó també que ara l’Eulàlia ja duia la cara desencaixada del tot.

I no podia faltar la "veu" d'en Joan. Però no ens desvetllarà gran cosa:

Primer va venir el tret i després la mort. O primer el tret i després el patiment que em va portar a la mort. Els primers dies hi havia confusió. No només perquè semblava que ni els vius sabien qui m’havia assassinat, sinó perquè jo llavors tampoc ho recordava. (...) No és una bajanada pensar que en Tomàs ja havia decidit fotre’m un tret per l’esquena com si jo fos un maleït animal el dia que l’havia trobat en aquell revolt de la riera forçant la mare. La nostra mare.

(...)

Tenia ganes de matar el meu germà, d’ofegar-lo. Però jo no era així. (...) Sí, el seu hereu, el seu propi fill, agafant la mare com si fos una cosa i pegant-li a les natges fins que quasi enrogien del color de la sang. 

Si voleu conèixer l'autora i escoltar els seus comentaris 

que igual us ajuden a desvetllar alguna part del misteri, podeu clicar aquí

  

 

Terres mortes

Núria Bendicho Giró

178 pàgines