 |
| La natura s'obre pas |
Ja ho he comentat altres cops que no sóc en absolut afeccionada a la ciència ficció, però a vegades, algun títol, alguna autora, em criden l'atenció des dels prestatges de les Biblioteques.
I no me'n puc resistir.
Aquest ha estat un dels cassos.
Què significa "Efendi". Veie-m'ho:Efendi: del turc Efendí “senyor”aquest, del grec bizantí (...)i aquest, del grec (...)“persona amb autoritat”, “ autor”
Som-hi doncs.
L'objectiu del protagonista, Efendi, és la de mantenir l'ordre i l'harmonia entre els habitants d'un món fictici. Altruisme? Més aviat, evitar que facin massa nosa, mentre potenciar que siguin productius perquè la corporació s'ha de sostenir amb l'esforç dels treballadors:
Efendi em deia “sire” a mi a
tothom. El programa d’acompanyament usava per defecte aquella fórmula de
respecte que tant s’aplicava a individus XX com XY. (...) A cada individu se li
assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un
terminal, ja des dels primers estadis de creixement.
Com s'aconseguia aquest control?:
Les píndoles lexicocromàtiques
que es dispensaven a tota hora a través dels dispensadors individuals definien
el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat
Constant.
Naturalment el control estricte es podia percebre en els habitacles:
La façana sencera de l’edifici
era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca.
(...)
No recordo que aquella jornada
fes res d’extraordinari. Vaig acabar la feina, i després del pack i el
relaxament reglamentaris, Efendi va regular la temperatura i la llum de
l’apartament per tal de propiciar el meu son.
Si he parlat dels habitacles, cal fer un pas més i estendre aquesta peculiar i eficient (pels seus interessos), forma de construcció a la Ciutat sencera:
La Ciutat Blanca no té límits
coneguts. No cal sortir-ne. Tot el que desitgem és al nostre abast. No cal
malgastar recursos i energia per anar més enllà dels límits. (...) Fa molt de
temps que els gossos van ser expulsats de la ciutat.
No hi ha oposició, no hi ha preguntes. Sembla que ningú no es planteja res més que viure "empastillat" i treballar, amb alguns breus intervals destinats a una mena mecanitzada de plaer:
No ens fèiem preguntes sobre
aquell ordre de coses: pensar era perdre temps. El temps i l’espai s’havien
d’optimitzar.
(...)
A la Ciutat Blanca el cel és
sempre pàl·lid i opac, uniforme; no deixa passar el més-enllà. (...) Vivim en
un gran hivernacle. És per això que, de tant en tant, ens regalen episodis de
llum: per motivar-nos.
(...)
No plou mai.
De tant en tant i sempre que els particulars "Efendis" ho dictaminen, cal passar rigorosos controls mèdics:
-Deixi’s cuidar, s’ho mereix,
és un dels nostres millors treballadors -va dir l’home, conciliador-. Recordi:
confiança.
(...)
Em vaig estirar al llit.
Se’m van tancar els ulls.
Amb molt de compte de no mostrar-se ineficients, els "ciutadans" s'esforcen a seguir les indicacions de l'Efendi respectiu qui (o que) és l'encarregat de controlar qualsevol distorsió que pugui afectar el seu rendiment:
Em vaig despertar amb un crit
terrorífic, i Efendi va encendre els llums de l’apartament. Encara era de nit.
(...)
Aquell va ser l’últim instant
de les meves vigílies asèptiques, clares i ordenades. El que va venir després
és un misteri que va enlluernar-me amb la seva foscor.
Qui no s'ha exclamat mai de patir massa fred o massa calor, o massa dies de pluja, o tot el contrari greus èpoques de sequera... Dons a la Ciutat Blanca, cap d'aquests supòsits no s'hi podia donar:
A la Ciutat Blanca mai no
patíem ni fred ni calor. La temperatura ambient es graduava amb lleugers
oscil·lacions per contribuir a l’autoregulació natural de l’organisme.
(...)
S’havia acabat la jornada.
Però tot i el control exhaustiu, sembla que hi ha una escletxa que encara no han estat capaços de controlar els implacables guardians. Els somnis:
Crido de dia i no trobo
resposta. Crido de nit i no trobo repòs.
(...)
Des del llindar de la porta de
la cabanya, en Ca bordava cap al camí polsegós pel qual jo havia arribat feia
una quantitat de temps indeterminada. El temps era una serp que se m’escolava
entre les mans, que avançava i reculava al seu antull, sense que la pogués
anticipar o atrapar-la.
(...)
Vaig obrir els ulls a la
cabanya. Suava fred, però em sentia envalentit.
Somiava, en efecte. No sabem, no sap, no se sabrà mai si era feliç, però se sentia lliure. I ara? està ingressat:
La veu d’Efendi em va fer
obrir els ulls com un despertador familiar; però no em trobava a l’apartament. El
meu cos estava envoltat per una membrana esfèrica transparent que semblava respirar
pel seu compte.
(...)
Efendi havia vingut a
trobar-me des del terminal, a l’altra banda de la membrana de protecció de l’EAS
on jo restava malalt i captiu.
(...)
El batec del nostre cor era ara un gran tambor que ens
ressonava fora del pit, i s’expandia més enllà de la ciutat, del mar i les
muntanyes, més enllà de l’oceà, dels continents i de l’atmosfera, de la galàxia,
fins que vam deixar de percebre res.
.jpg)
El 08/11/2021, al "Matí de Catalunya Ràdio", varen entrevistar l'autora.
Efendi
Elisabet Riera
147 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada