dilluns, 23 de setembre del 2024

Efendi

La natura s'obre pas

Ja ho he comentat altres cops que no sóc en absolut afeccionada a la ciència ficció, però a vegades, algun títol, alguna autora, em criden l'atenció des dels prestatges de les Biblioteques.
I no me'n puc resistir.
Aquest ha estat un dels cassos.
 
Què significa "Efendi". Veie-m'ho:
Efendi: del turc Efendí “senyor”
               aquest, del grec bizantí (...)
               i aquest, del grec (...)
               “persona amb autoritat”, “ autor”


Som-hi doncs.
L'objectiu del protagonista, Efendi, és la de mantenir l'ordre i l'harmonia entre els habitants d'un món fictici. Altruisme? Més aviat, evitar que facin massa nosa, mentre potenciar que siguin productius perquè la corporació s'ha de sostenir amb l'esforç dels treballadors:
Efendi em deia “sire” a mi a tothom. El programa d’acompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant s’aplicava a individus XX com XY. (...) A cada individu se li assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement.

Com s'aconseguia aquest control?:
Les píndoles lexicocromàtiques que es dispensaven a tota hora a través dels dispensadors individuals definien el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat Constant.

Naturalment el control estricte es podia percebre en els habitacles:
La façana sencera de l’edifici era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca.
(...)
No recordo que aquella jornada fes res d’extraordinari. Vaig acabar la feina, i després del pack i el relaxament reglamentaris, Efendi va regular la temperatura i la llum de l’apartament per tal de propiciar el meu son.

Si he parlat dels habitacles, cal fer un pas més i estendre aquesta peculiar i eficient (pels seus interessos), forma de construcció a la Ciutat sencera:
La Ciutat Blanca no té límits coneguts. No cal sortir-ne. Tot el que desitgem és al nostre abast. No cal malgastar recursos i energia per anar més enllà dels límits. (...) Fa molt de temps que els gossos van ser expulsats de la ciutat.

No hi ha oposició, no hi ha preguntes. Sembla que ningú no es planteja res més que viure "empastillat" i treballar, amb alguns breus intervals destinats a una mena mecanitzada de plaer:
No ens fèiem preguntes sobre aquell ordre de coses: pensar era perdre temps. El temps i l’espai s’havien d’optimitzar.
(...)
A la Ciutat Blanca el cel és sempre pàl·lid i opac, uniforme; no deixa passar el més-enllà. (...) Vivim en un gran hivernacle. És per això que, de tant en tant, ens regalen episodis de llum: per motivar-nos.
(...)
No plou mai. 

De tant en tant i sempre que els particulars "Efendis" ho dictaminen, cal passar rigorosos controls mèdics:
-Deixi’s cuidar, s’ho mereix, és un dels nostres millors treballadors -va dir l’home, conciliador-. Recordi: confiança.
(...)
Em vaig estirar al llit.
Se’m van tancar els ulls.

Amb molt de compte de no mostrar-se ineficients, els "ciutadans" s'esforcen a seguir les indicacions de l'Efendi respectiu qui (o que) és l'encarregat de controlar qualsevol distorsió que pugui afectar el seu rendiment:
Em vaig despertar amb un crit terrorífic, i Efendi va encendre els llums de l’apartament. Encara era de nit.
(...)
Aquell va ser l’últim instant de les meves vigílies asèptiques, clares i ordenades. El que va venir després és un misteri que va enlluernar-me amb la seva foscor. 

Qui no s'ha exclamat mai de patir massa fred o massa calor, o massa dies de pluja, o tot el contrari greus èpoques de sequera... Dons a la Ciutat Blanca, cap d'aquests supòsits no s'hi podia donar:
A la Ciutat Blanca mai no patíem ni fred ni calor. La temperatura ambient es graduava amb lleugers oscil·lacions per contribuir a l’autoregulació natural de l’organisme.
(...)
S’havia acabat la jornada.

Però tot i el control exhaustiu, sembla que hi ha una escletxa que encara no han estat capaços de controlar els implacables guardians. Els somnis:
Crido de dia i no trobo resposta. Crido de nit i no trobo repòs.
(...)
Des del llindar de la porta de la cabanya, en Ca bordava cap al camí polsegós pel qual jo havia arribat feia una quantitat de temps indeterminada. El temps era una serp que se m’escolava entre les mans, que avançava i reculava al seu antull, sense que la pogués anticipar o atrapar-la.
(...)
Vaig obrir els ulls a la cabanya. Suava fred, però em sentia envalentit. 

Somiava, en efecte. No sabem, no sap, no se sabrà mai si era feliç, però se sentia lliure. I ara? està ingressat:
La veu d’Efendi em va fer obrir els ulls com un despertador familiar; però no em trobava a l’apartament. El meu cos estava envoltat per una membrana esfèrica transparent que semblava respirar pel seu compte.
(...)
Efendi havia vingut a trobar-me des del terminal, a l’altra banda de la membrana de protecció de l’EAS on jo restava malalt i captiu.
(...)
El batec  del nostre cor era ara un gran tambor que ens ressonava fora del pit, i s’expandia més enllà de la ciutat, del mar i les muntanyes, més enllà de l’oceà, dels continents i de l’atmosfera, de la galàxia, fins que vam deixar de percebre res. 



L’últim que vaig veure va ser un cos lligat de mans i peus sobre una llitera: no es podia dir que fos un cos d’home ni de dona, ni jove ni vell, fins i tot era difícil decidir si es tractava d’una persona o d’un animal aberrant. 

El 08/11/2021, al "Matí de Catalunya Ràdio", varen entrevistar l'autora. 

  

Efendi
Elisabet Riera
147 pàgines

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada