La pira al port

 

Segons el pròleg, a l'autor, Boris Pahor: A Pahor el van detenir el 21 de gener del 1944 i fins al 28 de febrer va estar tancat a la presó del carrer Coroneo de Triestre; després el van deportar als camps nazis. (...) Els que no tenim experiència amb detencions i tortures probablement no podem apreciar l’impacte d’aquesta escena en l’autor. 

Val a dir que en Boris encara és viu, té 108 anys i es considera el darrer gran supervivent dels camps de concentració nazis.

Aquesta publicació consta d'una sèrie d'històries vistes des dels ulls d'un nen, per la qual cosa encara es fa més evident la duresa dels relats i de les situacions viscudes i de la dificultat afegida, un cop alliberat del Camp de Concentració, d'incorporar-se, en el millor dels casos, a la vida quotidiana amb les seves "normes" i interessos:

Jo era un d’aquells que havien tornat d’un indret on els cossos dels morts acabaven en un forn. Havia tornat d’un indret on ens afaitaven el cap, d’un indret on havia suportat la gelor de la pluja i la neu alemanyes sobre la pell desprotegida. Jo havia tornat d’allà. I no tinc clar, encara, com ho vaig aconseguir. Però ara sóc aquí. I em diuen que m’haig de tapar el caparró amb un barret. 

En el relat que dona nom al volum, trobem a dos infants que assisteixen a les converses dels adults, sense arribar a copsar la magnitud de la tragèdia que els estava assolant.

Salvant les immenses distàncies, m'ha dut a recordar la meva infantesa, en plena postguerra, quan els adults parlaven en veu baixa, gairebé entre murmuris, d'interrogatoris, de tortures, de por, de delacions i de tant en tant, per algun comentari, podia esbrinar que era de la policia a qui es referien:

L’Evka i el Branko eren petits, no comprenien de què parlava la gent. Veien que s’havia incendiat el Narodni Dom. Els va semblar que no estava bé que els feixistes hi haguessin calat foc. Però no sabien per què també hi havia els soldats, a la plaça d’Oberdank, que ho observaven tot amb els braços plegats. (...) I per què als bombers no se’ls deixava apagar el foc? Per què els soldats miraven impassibles els homes de negre que donaven empentes als bombers just en el moment que aquests havien desplegat la lona per interceptar la persona que s’havia precipitat des de la finestra? 

I què dir de la llengua de l'escola? Un tema dissortadament d'actualitat en el moment que escric aquesta ressenya.

Jo, com tota la meva generació, vaig fer l'aprenentatge escolar (i bona part del familiar, per la por) en castellà, tot i que a l'escola de manera solapada, fèiem alguna lectura en català, amagada sota unes tapes d'història en castellà. Mai no ho entenia, però tampoc no preguntava.

En el meu cas, no havia conegut l'ensenyament en català, però sí que vaig arribar a conèixer algunes persones que gairebé no sabien parlar ni entenien el castellà quan va acabar la guerra, i van patir el mateix que ens comenta l'autor en el relat següent:

Quina mena de capità seria si va plorar com una nena quan van prohibir l’escola eslovena i la seva mestra va haver d’anar a donar classes al sud d’Itàlia. Ell l’estimava com si fos la seva mare, però per això no calia plorar. 

(...)

Sí, l’italià va portar a casa seva la violència i les baralles.(...) La nova escola havia introduït a les seves vides la rudesa i la violència, va pensar la dona. Valdria més buscar un lloc on el nen pogués fer d’aprenent.

(...)

Abans anava a l’escola per aprendre. I ara hi anava com si cada dia hagués de fer una mena de penitència. 

(...)

Si no estàs disposat a oblidar la teva llengua materna, t’espera l’oli de ricí o bé la casa incendiada. I si no saps parlar la llengua dels altres, et sometent a l’escarni. 

I abans de tancar aquesta ressenya, em permeto recomanar ferventment aquest programa amb la traductora i en Xavier Antich que es va realitzar al Més 324.

La pira al port

Boris Pahor

Traducció i pròleg de Simona Skrabec

285 pàgines