L'Anticrist

Lourdes setembre 2020

Potser paga la pena fer una petita introducció i recollir el què també trobem a la Introducció, i és que l'autor, tal com el seu pare, va estar diagnosticat d'esquizofrènia, en el seu cas complicada amb una alcoholèmia que va ser la causa definitiva de la seva mort el 27 de maig de 1939 en ple "delirium tremens" amb només quaranta quatre anys.

En el que es refereix estrictament a "L'Anticrist"  segons el Nou Testament, és aquell que s'oposaria a Crist, de la mateixa manera que el Dimoni s'oposa a Déu. 

Ho podem interpretar com el gran seductor que amaga l'essència del mal, el portador de totes les desgràcies, l'impulsor de la guerra: Però l’Anticrist és molt pitjor que un rei violent, perquè aquest rei el podem veure, escoltar, sentir i patir. En canvi, l’Anticrist té el poder de convertir el que és pròsper en un ermot, tot fent-nos creure alhora que precisament l’erm és pròsper. 

Hollywood ocupa un lloc prominent en les cabòries de Roth: Certament els humans “moderns” es diferencien dels antics sobretot pel fet que ja han establert a la terra l’Hades, el regne de l’ombra. L’Hades de l’home modern és Hollywood.

(...)

¿Quina d’entre totes les forces que decideixen sobre la nostra existència disposa de prou astúcia i poder per pagar les noies que es banyen i robar als homes que van cap a la mort? (Aquí es refereix a una pel·lícula on es recrea la trobada de Moisés i unes noies que s’estan banyant despullades, i que ell entén que han cobrat per interpretar aquest paper, mentre que a continuació fan un reportatge dels soldats que marxen a la guerra, els quals no han cobrat pas, mentre suposadament caminen cap a la mort) 

Però, més endavant, en referir-se a una estada al "País de les ombres" que qualifica com a "gran i extens, però car. Per tant, les persones no hi construeixen una casa al costat de l’altra, sinó una casa al damunt de l’altra, ja que allà l’aire encara no costa res", segueix amb la seva obsessió: 

Hollywood: És l’origen de totes les ombres del món, l’Hades que ven les seves ombres a canvi de diners, les ombres dels morts i dels vius, a totes les pantalles del món. (...) Les noies i els nois que viuen arreu del món i veuen aquestes ombres n’imiten la manera de caminar, el rostre, la figura i la postura. (...)

Els adoradors creuen que els actors encara són amos de sí mateixos i de les seves ombres.

(...)

Els pobres també s’hi venen l’ombra. Només és que no s’anomenen pobres, sinó figurants o extres. 

En referir-se a la guerra ho fa amb un exemple que m'ha resultat curiós:

I d’aquella hora ençà, ( Quan va viure en temps de guerra que de les campanes en feien canons i un cop acabada tornaven a fer campanes dels canons) cada cop que sento tocar les campanes em fa l’efecte que tot de canons es gronxen sobre les teulades i els campanars de les esglésies, i que no els branden honestos sagristans o noiets alegres, sinó aquell de qui estem parlant. 

I en el seu vagarejar pel món cercant, no oblidem, els orígens de l'Anticrist, arriba al que ell anomena "L'indret de la pau":

Havien agafat dues escombres, l’una per tal de netejar la terra, l’altra per tal de netejar el cel. I fins i tot donaven noms a les escombres. L’una s’anomenava Revolució. I l’altra es deia Intel·ligència Humana.

(...)

Així doncs, van ensenyar a la gent a formular preguntes, però només aquelles preguntes per a les quals prèviament ja es disposava d’una resposta. 

I l'ésser humà? Només té accés a una "vida" engabiats que sembla haver acceptat de manera voluntària:

Les persones van viure primer en coves, després en cabanes, llavors en cases, i ara viuen en gàbies, en gàbies fetes de vidre i acer.

(...)

Dins una cova, una cabana, una casa feta de pedra i maons, l’ésser humà es troba protegit. En canvi, dins una gàbia és presoner. (...) Però si l’ésser humà es basteix una gàbia de manera voluntària, deu ser perquè ja porta a dintre la sensació que en realitat és un presoner. 

Hi ha un moment en què s’embranca en una mena de panegíric o reflexions vers el que són, com son, com parlen i/o pensen els jueus, al meu entendre totalment innecessari i feixuc.

I concloc amb una llarga citació que m'ha semblat  molt punyent:

L’ésser humà tem l’ésser humà sense que hi hagi cap motiu, sinó que el temor de l’ésser humà cap al seu igual no és pas la conseqüència de les seves enemistats i les seves guerres, sinó que n’és la causa. Els animals temen l’home. El temen fins i tot més que no pas les feres, que són els seus enemics ancestrals.

Per tant, en ser temut per tots els éssers de la creació, l’ésser humà podria ser-ne realment l’amo.

Però com que l’ésser humà també tem els seus iguals, deixa de ser l’amo indiscutible de la creació. 

Per tant, en resum: 

Si l’ésser humà no temés els seus iguals, ni tan sols li caldria tenir por del Temptador, del diable, de l’Anticrist. 

 

L’Anticrist

Joseph Roth

Traducció de Pilar Estelrich i Arce

190 pàgines