Las defensas

Tenia aquest títol de Gabi Martínez en la meva llarga llista de llibres pendents de llegir quan en un dels programes de Milennium amb el tema de Periodisme i Escriptors, em va sorprendre molt gratament el seu autor, que era desconegut per mi.

En aquella ocasió es va referir al seu llibre, tot comentant l'estil que, com a narrador/protagonista va escollir, tot i que l'autèntic protagonista, és un neuròleg que un Sant Jordi durant una d'aquelles esgotadores jornades de signatures de llibres, li va oferir la possibilitat d'explicar la seva història ja que ell no es veia qualificat per escriu-re-la:

Ésta es la historia de un neurólogo que, en enero de 2006 enfermó por causas desconocidas y fue internado en el psiquiátrico.

D'aquesta manera, l'autor ens situa en l'origen d'aquesta història basada en uns fets i un protagonista verídics al que coneixerem amb el nom fictici de Camilo Escobedo.

En Camilo, un conegut neuròleg, molt apreciat pels seus pacients, amb una feina ben remunerada tot i que molt exigent, comença a tenir una conducta de les que acordem a nomenar com a inadequades: s'irrita amb massa facilitat, fa comentaris improcedents i, fins i tot experimenta algun episodi violent, fins el punt de fer aconsellable el seu internament:

Yo no trabajo. Yo me zambullo. Penetro. Exploro. Me fundo con el descomunal universo del cerebro que sólo destapa sus mejores maravillas a los que nos hemos asomado ambiciosamente a él.

(...)

Los médicos enfermos proyectamos mala imagen sobre el gremio y, además, yo soy neurólogo. 

(...)

Cuando intento recomponer lo sucedido, las escenas figuran sin orden. (…) ¿Quién me ha encerrado? ¿Por qué?

(...)

Trabajar con la enfermedad mental me ha unido de algún modo íntimo a ella, quizá perverso. Aunque hasta ahora la enfermedad siempre la padecieron otros, su impredecibilidad y su aniquilador poder me han mantenido expectante ante cualquier indicio de deriva neuronal, y por eso añado un sentimiento de vergüenza a mi caída.

(...)

El contenido de los delirios llama mucho la atención, la virulencia e incluso la creatividad de los insultos, la gesticulación desorbitada, la furia…

Fins aquí els fets, que en un principi ens fan pensar que tot ha estat a causa d'una situació d'estrès ocasionada pel mobbing que pateix a la feina. Així anirem coneixent el seu dia a dia laboral i privat,  tot i descobrint les seves vel·leïtats amb les dones i la seva addicció a la beguda i als tranquil·litzants:

Prácticamente nadie a mi alrededor supo nunca que bebía, mis copas las apuraba de noche antes de meterme en la cama y jamás, jamás, fui ebrio a trabajar. 
(...)
Conocía los riesgos de la automedicación y que el alcohol producía un síndrome cerebral orgánico. Sabía que estaba pulverizando mi sistema inmune a conciencia. 

De fet la història segueix gairebé fil per randa tot el llarg procés del desenvolupament de la malaltia i les recaigudes, mentre fa palès l'ambient dels centres psiquiàtrics, fins a la seva recuperació.

Yo era una anomalía, y si en otras circunstancias el equipo de psiquiatría me hubiera considerado una oportunidad para estudiar la evolución de un estado atípico, mi condición de neurólogo me convertía en una pseudoamenaza, porque de algún modo multiplicaba la presión sobre ellos.
(...)
En una semana he hablado con cinco médicos que se supone que analizan mi caso.
(...)
“Trastorno bipolar”, reza el alta que han firmado cinco médicos. (…) Cinco médicos para meterme en el cajón de sastre del bipolar. (…) ¿Quién los va a desmentir? ¿Yo?

Serà un temps més tard que descobrirà que el veritable motiu de la seva "bogeria" és un procés conegut com encefalitis autoinmune tal com ell havia sospitat des d'un bon principi. Però per mi el més atractiu del relat, a banda de les peripècies i el patiment del protagonista, és el paral·lelisme que va establint entre la seva evolució personal i professional i la situació social i política de España en general i de Catalunya en particular.

Ara, el "doctor Escobedo" sembla recuperat, ha tornat a la feina, als pacients, a la investigació que li és tan preuada, sempre amb cautela i també amb esperança:

Tras el brote, volver a trabajo fue una conquista impresionante. (...) Necesito que me carbure el cerebro, exigirle que rinda como antes, estimularlo.