EL RISC MÉS GRAN de Laura Pinyol: Una historia colpidora amb un final aspre i rude que no deixa indiferent, de dones valentes escrita per una dona, tot i que és per ser llegida i compresa també pels homes.
Malgrat que he dit que és una novel·la de dones, té una protagonista principal: la Júlia, jove mare de dos fills, de bona posició social, amb un marit absent i un pare culte, afable i col·laborador:
Malgrat que he dit que és una novel·la de dones, té una protagonista principal: la Júlia, jove mare de dos fills, de bona posició social, amb un marit absent i un pare culte, afable i col·laborador:
Des que s’havia casat amb l’Esteve (...) havien vingut els
nens, tan de seguida i tan a contrapeu, les amigues hi eren poc i
trucaven menys. (...) quin mal vici les dones que s’obliden del sexe
quan tenen fills, una actitud anticonceptiva implacable, abolir el sexe de la
vida quotidiana.
(...)
Terminis, cronòmetres de compte enrere i rellotges biològics i totes aquestes paraules posades unes rere les altres li feien venir al cap l’Esteve i la seva pressa per tenir els fills de seguida i tan aviat i aquella recança de passar de llarg sense deixar una herència, uns fills que s’enorgullissin de ser part del llinatge del seu pare.
En Sotu, el Soteras, (el pare) era una veu autoritzada, una crítica mordaç, un opinador influent que, a través de la tira gràfica, encapçalava la secció d’opinió, al costat de l’editorial, del seu diari.
La Tona, l'amiga de sempre de la Júlia: La Tona i la Júlia eren amigues des de ben petites, i vivien al mateix carrer. Anaven juntes a l’escola i havien fet milers de vegades els carrers del centre, amunt i avall, d’anada i de tornada, de l’escola a casa, de casa a l’escola serà l'altra protagonista. També casada, mare de dues filles bessones, però amb un marit que la maltracta:
La Tona, que sempre li havia semblat tan infantil, tan conformada, tan contenta de viure una vida que es plegués com un llençol. (...) Acabava de fer un pas de gegant per sortir d’aquella espiral de terror i venjances que no tenien origen ni destí.
(...)
Saps quantes dones truquen cada setmana al telèfon que em van donar per si em calia res ? Saps quantes dones han matat aquest any? (...) Cada vegada que n’expliquen un cas a la tele, penso que jo seré la pròxima.
La història comença amb una Júlia cansada de la seva vida anodina i relativament còmoda, però sense passió, amb un marit més preocupat per refermar la seva privilegiada posició social, decideix allunyar-se de tot i iniciar una aventura vital amb els seus fills en un poble amb l'escola en risc de desaparèixer per falta d'alumnes:
(...)
Terminis, cronòmetres de compte enrere i rellotges biològics i totes aquestes paraules posades unes rere les altres li feien venir al cap l’Esteve i la seva pressa per tenir els fills de seguida i tan aviat i aquella recança de passar de llarg sense deixar una herència, uns fills que s’enorgullissin de ser part del llinatge del seu pare.
En Sotu, el Soteras, (el pare) era una veu autoritzada, una crítica mordaç, un opinador influent que, a través de la tira gràfica, encapçalava la secció d’opinió, al costat de l’editorial, del seu diari.
La Tona, l'amiga de sempre de la Júlia: La Tona i la Júlia eren amigues des de ben petites, i vivien al mateix carrer. Anaven juntes a l’escola i havien fet milers de vegades els carrers del centre, amunt i avall, d’anada i de tornada, de l’escola a casa, de casa a l’escola serà l'altra protagonista. També casada, mare de dues filles bessones, però amb un marit que la maltracta:
La Tona, que sempre li havia semblat tan infantil, tan conformada, tan contenta de viure una vida que es plegués com un llençol. (...) Acabava de fer un pas de gegant per sortir d’aquella espiral de terror i venjances que no tenien origen ni destí.
(...)
Saps quantes dones truquen cada setmana al telèfon que em van donar per si em calia res ? Saps quantes dones han matat aquest any? (...) Cada vegada que n’expliquen un cas a la tele, penso que jo seré la pròxima.
La història comença amb una Júlia cansada de la seva vida anodina i relativament còmoda, però sense passió, amb un marit més preocupat per refermar la seva privilegiada posició social, decideix allunyar-se de tot i iniciar una aventura vital amb els seus fills en un poble amb l'escola en risc de desaparèixer per falta d'alumnes:
Però sempre hi ha un dia que, no saps com, i la vida
decideix que ja n’hi ha prou de ser una criatura i t’has d’espavilar, que tot
està per fer. Aquest clic, per a la Júlia, havia estat aquell hivern que la
mare se’n va anar. Una tristesa que havia fet extensiva a la Tona, tot i que
per a ella era inimaginable pensar que els seus pares, que eren una parella
clàssica, antiga, feta per ser sempre més.... poguessin separar-se. Si
s’estimaven molt, o poc, o gens, això tant era.
(...)
Casa és casa quan ja no et sobresalta l’olor pròpia dels llençols, de les tovalloles, la calidesa del sofà, la primera llum del dia quan entra per la finestra; quan els nens deixen de preguntar quan tornarem "a casa".
La placidesa de l'entorn es veu capgirada per la violenta agressió que pateix la Tona a mans del seu marit; la Júlia reaccionarà donant tot el suport a la seva amiga i les circumstàncies abocaran a un final que, com ja he dit, serà dur i abrupte i que m'estimo més no desvetllar, però que us animo a descobrir, perquè:
(...)
Casa és casa quan ja no et sobresalta l’olor pròpia dels llençols, de les tovalloles, la calidesa del sofà, la primera llum del dia quan entra per la finestra; quan els nens deixen de preguntar quan tornarem "a casa".
La placidesa de l'entorn es veu capgirada per la violenta agressió que pateix la Tona a mans del seu marit; la Júlia reaccionarà donant tot el suport a la seva amiga i les circumstàncies abocaran a un final que, com ja he dit, serà dur i abrupte i que m'estimo més no desvetllar, però que us animo a descobrir, perquè:
Llegir és una manera de viure, i una manera de morir-se
menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada