El castillo blanco

Aquest és el primer llibre que llegeixo del Premi Nobel de Literatura al 2006 Orhan Pamuk. No m'ha decebut, si bé he constatat que el seu estil literari s'apartava una mica del que estic acostumada a llegir.

Escrita al 1986 i ambientada en la Turquia del segle XVII, ens narra una història força imaginativa i extraordinària de dos homes que pràcticament són iguals físicament tot i que un és un captiu i l'altre el Mestre astròleg de la cort.

Sens dubte el fet d'aquesta extraordinària semblança esdevindrà l'eix central de la narració i tindrà molt a veure en el desenllaç

Segons l'autor: Un buen relato debe tener un comienzo infantil como un cuento, un desarrollo terrorífico como una pesadilla y un final amargo como una historia de amor que terminara en separación . Si acceptem aquestes paraules, val a dir que "El castillo blanco" és sense cap mena de dubte un bon relat doncs conté tots els ingredients enumerats.

La història comença amb la captura del jove científic italià que narra ell mateix: Íbamos de Venecia a Nápoles y los barcos turcos nos cortaron el paso. Éramos en total tres naves. Amb posterioritat serà venut com a esclau i viurà un munt d'estranyes i confoses aventures al servei del Maestro, que el mantindran allunyat de la seva terra:

La prisión era un lugar horrible y en sus sombrías y mínimas celdas se pudrían cientos de cautivos. 

(...)

Una mañana me llamaron de la mansión del bajá. (…) Poco después se abrió la otra puerta del cuarto y entró un hombre unos cinco o seis años mayor que yo. Al mirarle a la cara me quedé estupefacto, ¡y de repente tuve miedo! (Este hombre es el MAESTRO i se parece extraordinariamente a nuestro protagonista)

Coneixerà al bajà i també sultà, aleshores només un nen curiós

El sultán era un niño agradable, bajo de estatura para su edad y con las mejillas sonrosadas. Toqueteaba los instrumentos como si fueran sus juguetes. 
(...)

Probablemente al bajá no le gustaba que el Maestro intimara con el sultán sin que lo hiciera baja su supervisión. (...) yo intuía que el bajá sentía más interés por mí que por el Maestro.

I després d'un seguit d'aventures entre les que no manca una dura epidèmia de pesta i la confecció d'un estrafolari canó que resulta un autèntic desastre, un dels dos fugirà, mentre que l'altre esdevindrà un astròleg admirat a la Cort, però segurament mai no sabrem quin dels dos.

I jo ho deixo aquí, però potser l'escriptor encara segueix fabulant, perquè com diu l'autor...

Hay novelas cuyos protagonistas continúan con sus aventuras en la imaginación del escritor fuera del libro una vez impreso. (…) El libro cambia continuamente el la mente del escritor gracias a las nuevas ideas, imágenes y preguntas que le bullen en la cabeza, a ciertas oportunidades perdidas, a las reacciones de los lectores y de buenos amigos, a los recuerdos y a determinados proyectos.