Kairós

Vindràs al meu enterrament?

(...)

Sí, diu ella, és clar que vindré al teu enterrament.

Això és el primer amb que topem. Un pròleg prometedor.

I seguim amb el relat, que d'alguna manera l'autora en l'ofereix tancat en dues capses que contenen tots els records o quelcom que ens ajudarà a confegir la història.

Obrim la primera capsa:

I llavors, ella el va veure.

I ell la va veure.

(...)

I ja està. Tot va passar com havia de passar.

Aquell 11 de juliol de 1986. 

(...)

Mentre ell va a buscar el vi a la cuina, ella fa unes quantes passes per l’habitació i mira al voltant. 

(...)

Només puc ser el teu amant esporàdic, perquè soc un home casat.

En Hans rememora el seu passat un tant convuls:

Deu anys enrere, Hans va tenir una relació d’una intensitat semblant.

(...)

Fa una setmana ella no existia, si més no en el món en que ell vivia.

I què en pensa la Katharina?:

A partir d’ara, ella es troba, per dir-ho d’alguna manera, en la il·legalitat. A partir d’ara, en canvi, també és l’elegida, pensa. (...) Per primera vegada de la seva vida, és estimada per un home adult.

I tots dos...:

Dirigint-se cap a la “chaise-longue” ampla, caminen de la mà a través del passadís fosc, i s’aturen un moment en passar davant del gran mirall.

(...)

Ella pensa que ara està entrant en la seva intimitat, però també està entrant en la de la seva dona. Es fonen ara tots tres els uns en els altres? 

(...)

Durant l’esmorzar, Hans diu: El tren on venen Ingrid i Ludwig arriba a la una. (...) Observa Hans, que ja es posa dret i frega una de les dues copes de vi d’ahir (...) i ho desa tot.

Com hem vist, aquesta història d'amor? de desig? de domini?... Ja ve "marcada" d'antuvi. Un dels dos està casat. Potser aquest fet canviarà alguna cosa?:

Em pregunto com seria si visqués amb Katharina.

(...)

Fins ara, pensa Katharina, no el coneixia del tot. ¿Ell s’ha lliurat a ella, o ella a ell? O potser, si l’amor és sincer, tots dos es lliuren per ser un?-

(...)

Cada dia Katharina s’adona que Hans i ella fa temps que han deixat de ser dos éssers separats, que són completament un de sol.

(...)

A l’octubre, Katharina va plorar per primer cop perquè ell està casat.

Les trobades "clandestines" es repeteixen:

Hans volia parlar amb Ingrid aquest vespre. I ell no sospita que ella, Katharina, l’espera aquí. Ha de ser una sorpresa. Se n’alegrarà?

(...)

La setmana vinent tornarà a ser el marit d’Ingrid. 

(...)

Començament i final. Tot un any amb Hans ha passat. L’11 de juliol es van trobar de nou sota el pont del metro per celebrar l’aniversari. 

Un final?:

Hans diu: T’he de treure del meu cap.

Katharina no ho entén.

Hans diu: S’ha acabat.

I ja està posant un peu a l’estrep.

(...)

Un dia després està asseguda amb Hans al restaurant de Berlin, com sempre. O com abans? 

Fins aquí un resum del què es troba a la primera capsa.

Ens hem quedat en la incertesa del trencament. Serà efectiu?:

Fa un any i mig Hans va conèixer una dona innocent, ara es llença als seus braços una dona culpable. (...)

Ara torna a ser com abans, com al principi de tot. (...) A Hans ja no li agrada ni portar una agenda. ha trencat amb els seus records i no hi ha futur a la vista.

Sembla que en Hans ha decidit formalment aclarir els termes del seu matrimoni. No us el cregueu pas, vol seguir jugant a dues bandes:

Finalment, Hans i Ingrid accepten parlar una nit de diumenge de final d’abril. 

(...)

Tenen una setmana, i és el primer viatge que fan plegats. Durant una setmana, Hans mostrarà a Katharina el seu Moscou, la seva esperança feta pedra. 

(...)

A la nit, quan Ingrid ja està adormida, Hans escriu a Katharina, que està estirada al llit d’una casa rural a tres quilòmetres i mig en línia recta. 

(...)

Per què segueixo amb tu, en realitat?

(...)

Què ha passat, en els darrers sis mesos? 

I la història, que transcorre gairebé paral·lela a la caiguda de mur, està arribat al seu final. Acabarà caient i com el mur, serà una caiguda alliberadora: 

Com si haguessin esgotat totes les forces, Hans i Katharina es queden asseguts el gener del 1990, i també el febrer, en silenci i sense dir res al pis de Katharina.

(...)

Mai més, pensa ella, serem capaços de tractar-nos amb naturalitat. I tanmateix, viure junts no seria tan difícil, es despertarien d’hora junts. 

(...)

Katharina torna a Berlin amb un bloc ple de dibuixos.

(...)

Ningú no ha de tocar-la mai més. Ningú en absolut. Ningú més. (...) A principis de desembre del 91, Hans és acomiadat, com els altre tretze mil empleats de la televisió i la ràdio d’un Estat que ja no existeix.

I tanmateix, mentre ella se sent alleujada per la reconciliació, 

i ell se sent alleujat per la reconciliació, 

mentre ella riu, i mentre ell riu, i mentre ell la besa, 

durant tot això, en un espai que està més enllà de la carn de tots dos, 

una capa de temps se separa imperceptiblement de les altres. 

 

Kairós

Jenny Erpenbeck

Traducció de Lourdes Bigorra Cervelló

381 pàgines