Gairebé podríem afirmar respecte el llibre que avui ens ocupa, que parlem d'un viatge tumultuós i no desitjat de l'Annis, la protagonista del relat que és venuda com a esclava.
 |
| La Vall d'en Bas Juliol, 2025 |
Però li deixo la paraula a l'Annis, ella ens situarà i ens comentarà de pròpia veu la seva història, que, ja sabem que és la de moltes noies com ella:
La primera arma que vaig tenir a les mans va ser
la mà de la mare. (...) Lluny de l’amo, que és tan blanc com fosca és la mare.
Lluny d’aquest home que diu que som seves, lluny d’aquest home que empeny la
mare cap a la negror de la intimitat ombrívola de la cuina, on ella passa la
major part del dia treballant per alimentar-los, a ell i a les seves dues
filles panxudes i blanques com la llet.
(...)
D’ençà d’aquella nit he crescut. Ara soc més alta que
ella. (...) La mare em llança l’arma i agafa el seu bastó de la infància,
dentat com un llampec.
(...)
La casa de l’amo és enorme i tot grinyola per
dins. La mare s’inclina davant el forn. Jo vaig a buscar llenya i a treure
aigua del pou, i quan ho pujo tot al pis de dalt, espio a les habitacions de
les filles de l’amo. Són mitges germanes meves.
I aquest és el punt fonamental:
La mare m’ha explicat com la va violar l’amo.
I potser casualitat o conseqüència:
L’amo l’ha
triada per vendre-la
Ara s'ha queda sola, indefensa fins a cert punt, perquè les ensenyances de la mare les té molt presents:
No puc dormir després que l’amo hagi venut la
mare. (...) Enllesteixo la feina tan aviat que no em quedo mai sola en una
habitació amb l’home que ha venut la mare.
Però també ella serà venuda:
L’Home de Geòrgia que ens fa marxar en direcció
sud cap a Nova Orleans, de la manera més barata, la manera d’abans, terrible i
horrible: encadena els homes, lliga les dones amb cordes, i a les criatures les
fa caminar al darrere fins on poden, sense preocupar-se de si cauen mortes al
marge de la carretera.
(...)
Fa cinc dies que caminem. Dormir no ens alleuja
gens.
En aquest desolador viatge, una espurna de llum, una companya que arriba a ser una amiga, la Safi. Ella l'ajudarà en el seu anhel de fugir, mentre, nafrada com a conseqüència dels camins i la manca d'alimentació i descans, segueix endavant:
Fins ara, tothom es pensa que jo no sé res.
(...)
La pell del voltant de les meves ferides és aspra,
botida i tan corretjosa com la pell dels elefants de Mama Aza. Si més no, la
Safi s’estalviarà tot això.
Un esperit, somiat, confús, li facilita un consol precari, però consol al cap i a la fi:
-He vingut a deslliurar-te -diu ella.
Aquest esperit és més alt que la mare, més fosc;
allà on plana, la boira dels cabells cau formant cordes al seu voltant.
(...)
L’esperit ha desaparegut, ha arribat la tempesta.
(...) Acoto el cap davant del diluvi, del dolor que em rebota per dins, de la
sorpresa d’aquest esperit portador de tempestes que té la cara i el cos de Mama
Aza, i no dormo.
I el viatge segueix, i les duríssimes condicions es van acumulant:
Continuem caminant i entrem a Nova Orleans, i cada
pas és una petita caiguda.
(...)
Dormim afamades, embolicades amb parracs.
I com si de bestiar es tractés, arriben els possibles compradors que les examinen:
Ja estem despertes quan un altre home blanc ve a
l’edifici baix, obre la porta i ens fa anar al pati, on ens fa posar en fila
davant del venedor.
(...)
Els homes que al cap d’una setmana s’aturen i
pregunten em semblen tots iguals.
(...)
Se’ns van enduent fins que només en
quedem un grapat.
I un cop l'han triada, caldrà seguir fins la seva destinació, gairebé arrossegant-se:
Segueixo el carro on va la dona prima. No estic
sola, som quatre que caminem arrossegant els peus darrere la senyora i el seu
criat, un home de pell fosca i coll prim com un branquilló que té un braç
esguerrat i es diu Emil.
(...)
El dia s’esmuny en una taca borrosa de treball per
a aquest animal despòtic que és la casa. La mansió blanca se’ns menja la feina
a glops, una hora rere l’altra.
(...)
No puc parar de plorar. Tinc la cara esquerdada
pel plor.
(...)
-Vine -diu l’Aza.
“Vine”, diu la terra.
“Vine”, diu el riu.
(...)
La por se m’arremolina a l’esquena i em baixa a
les cames.
(...)
La tempesta sembla que no s’hagi d’acabar mai,
fins que s’acaba.
 |
| La Vall d'en Bas Juliol 2025 |
Ha fugit, ho ha aconseguit, si més no de moment. Descansar?
Serà difícil, però malgrat tot:
Vull decidir jo. (...) Com més avanço més reculen el mal de cap
i el dolor de les extremitats.
(...)
La calma que he sentit el primer dia no es repeteix l’endemà.
La por, present i espinosa, m’encercla a la nit. Dormo a batzegades.
El pànic minva quan el matí s’estén pel pantà.
Aquest món sense llum
Jesmyn Ward
Traducció de Josefina Caball
298 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada