 |
| És vespre... |
Coneixem al protagonista?:
Un matí fred el coronel arriba i aquest dia
comença a ploure. (...) Sembla un fantasma.
¿Ja hi havia estat, aquí? Havia servit l’antic
règim lleialment, havia conegut honors efímers en llocs com aquest, quan tots
els bustos estaven intactes en totes les fornícules de tots els palaus del
país.
(...)
L’ordenança el guia fins a la seva habitació. (...)
No sap què dir davant aquest coronel massa silenciós.
Es tracta d'un alt càrrec de l'exèrcit, bregat en moltes batalles, amb un passat que encara desconeixem.
Espera descansar, però... No pot dormir:
De vegades dormir no és fàcil.
(...)
El coronel ja no recorda el moment exacte en què
va deixar de dormir. Després de quin mort, de quin interrogatori, de quina
batalla, de quin cos que ja no ho era.
Molt expert en interrogar i aniquilar "l'enemic": Però què vol dir ser "enemic", qui és "l'enemic"?
...un escut de roba de
no res
vet aquí de què depèn ser enemic...
Tot sembla indicar que no ha tingut una vida militar plàcida, però ha anat resistint diferents canvis polítics, tot mantenint la seva capacitat repressora sempre en primera línia.
No desperta ni un bri de llàstima, de compassió, ni tan sols de commiseració. I és que algú que dedica tot el seu esforç a torturar no es mereix altra cosa que rebre en pròpia carn i esperit tot el dolor que ha infringit:
Durant molt de temps va ser un militar com els
altres, tan sols potser més eficaç, més ràpid a l’hora de reaccionar, més
astut. (...) El coronel està ben considerat pels poderosos.
(...)
Va sobreviure al canvi de règim, a les purgues,
als judicis, perquè no es podia prescindir del seu talent, i potser també
perquè mai havia estat un cortesà. (...) (Qui pot destituir una ombra?)
Però, és clar, sabem també que en aquest estament, com en molts altres de fet, hi ha diferents categories, i és així que coneixem l'ordenança:
L’ordenança és un noi jove a qui li repeteixen sovint que té tota la vida al davant i ell, al contrari, té la impressió d’haver viscut massa, ja.
(...)
Sense haver-ho de dir se sap de sobra que ningú explicarà a fora el que passa dins del cercle de llum, perquè, evidentment, tothom està tacat.
(...)
Amb el temps, ja no només pensa en els uniformes i els colors, amplia el camp de pensaments.
Potser no ho acabarem d'esbrinar, però sembla que és crític amb els mètodes que empra el seu superior, tot i que la disciplina l'obliga a mantenir-se callat, doncs en el moment que mostri una actitud de dubte o rebuig, ràpidament aixecarà els recels dels seus superiors:
L’ordenança es manté silenciós al seu darrere, al
fons de tot de l’habitació. (...)Un soldat que dubta és un mal soldat. Un soldat que desaprova -encara que sigui en
silenci- és un perill per a tots.
(...)
El dubte és un virus perillós que s’escampa entre
els homes i posa en perill la victòria.
(...)
No obstant, l’ordenança no es planteja, en cap moment,
de demanar un canvi de destinació.
(...)
Els bojos que s’hi arrisquen no duren gaire temps
i l’ordenança és, en el fons, un covard que s’estima la vida.
Però el coronel que, d'alguna manera sembla que s'ha sentit qüestionat, reacciona de la única manera que coneix: Amb més violència:
Aleshores, aquell matí, el coronel talla,
trosseja, secciona encara més rabiosament que de costum. (...) Dins del
soterrani al voltant del cercle de llum l’excitació la febre, ha caigut, és com
una fissura dins la mecànica ben ordenada de la Secció especial.
(...)
Al general no li agrada gaire sortir del seu
despatx que considera confortable i apropiat a un home del seu rang i
corpulència.
(...)
D’ençà que el subaltern diligent ha deixat de fer
informes, el general, tot s’ha de dir, ha perdut totalment l’interès per la
cosa.
Però el cap li segueix enviant missatges que interpreta com que està en el camí adequat i lentament, aconsegueix tranquil·litzar-se mentre ignora la seva responsabilitat:
I quan deixa enrere els últims barris dels afores
de la Ciutat, quan el turó ha desaparegut darrere seu, quasi ha aconseguit convèncer-se
que fa bé i que val més una bonica quimera que no pas la veritat.
(...)
Així doncs, amb aquesta atmosfera grisa i com
liquada, el coronel ha passat el dia sense fer res. (...) Aleshores, per primer
cop des de fa molt de temps, el coronel plega abans aquest vespre.
(...)
I per primer cop des de fa anys, després de
centenar de nits, després de llunes i llunes, el coronel s’estira damunt el
somier de ferro, damunt del matalàs escarransit, i, per fi, tanca els ulls.
Tinc la impressió
que ja no hauré d’esperar gaire temps
que aviat una nit per fi dormiré
per fi
és un alleugeriment
anys sense dormir imagineu-vos-ho
i no obstant de vegades tinc por que em refuseu
això també
que fins i tot un cop mort no sàpiga que és dormir
ni oblidar
¿els morts poden dormir?....
El coronel no dorm
Emilienne Malfatto
Traducció de Mia Tarradas
123 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada