La zona

En Sergei Dovlatov va viure la cruesa i duresa dels camps de concentració russos, i ho va fer, no com a reclús, sinó com a vigilant.

A "La Zona", el llibre que ara m'ocupa, recull les seves experiències, des del seu particular punt de vista:

He decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp.

(...)

En Soljenitsin (Premi Nobel de Literatura al 1970) descriu els camps polítics. Jo, els penals. En Soljenitsin era un reclús. Jo, un vigilant. Per Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo, en canvi, penso que l’infern som nosaltres mateixos.

(...)

Quan em vaig fer guarda, estava disposat a veure el reclús com a víctima. I a veure’m a mi com a torturador i assassí. (...) Una setmana més tard, havia deixat córrer aquestes fantasies.

(...)

No escric retrats fisiològics. Tampoc no escric sobre la presó i els reclusos. Volia escriure sobre la vida i les persones. I no vull convidar els meus lectors a una cambra dels horrors. 

Segons es recull a la mateixa edició, en Sergei va deixar passar molt temps abans de decidir-se a escriure i ho va fer a partir d'una sèrie de microfilms que en el seu moment va gravar i va aconseguir treure de manera clandestina del camp, i dels quals només una part aconsegueix recuperar:

El seu cicle, tal com ara arriba al lector, patirà un llar procés de maduració i creixement que durarà quasi vint anys.

No defensa en cap moment l'existència dels camps, però el que sí fa sovint és parlar de la introspecció que cadascú fa de la situació. 

No sempre m'ha resultat fàcil seguir el seu discurs, però tampoc no puc opinar ni, sortosament, posar-me en el seu lloc. Hi ha situacions que segur que ens transformen:

L’important és com ens sentim en veure-ho. Perquè cadascú és allò que sent que és.

(...)

Passaven coses esgarrifoses al meu voltant. Els homes es tornaven animals.

(...)

La meva vida conscient ha estat el camí vers el cim de la banalitat.

(...)

Al camp vaig entendre-hi moltes coses. Vaig comprendre uns quantes veritats, valuoses en la meva banalitat. 

(...)

En circumstàncies crítiques, les persones canvien. Canvien per bé i per mal. (...) Encara més, la consciència humana no ha canviat.

I sí, en definitiva:

Perquè la llibertat és igual de benvolent amb el que és bo i amb el que és dolent.