La història, que en alguna referència es contempla com autobiogràfica, se situa cap als finals dels noranta o principis del 2000 en què el primer que ens diu el protagonista és:
De la infantesa, no en tinc cap bon record.
I continua i va més enllà i ens comencem a fer conscients del seu patiment:
La violència,
tanmateix, no m’era desconeguda, al contrari. (...) Jo tenia deu anys. Era nou
a l’institut. Quan van aparèixer al passadís no els coneixia.
(...)
Vaig somriure i la paraula “marieta”, que em
ressonava, que m’explotava dins del cap, em bategava dins meu al mateix ritme
que el cor.
També en l'àmbit més íntim, a vegades, ignoro si de forma habitual o potser amb el pas dels anys s'ha anat moderant, el rebuig familiar, fonamentalment patern, s'aguditza:
El dia que el pare del meu pare es va morir trenta-cinc
anys després, érem a la sala, davant de la televisió, en família.
(...)
Un pare reforçava la seva identitat masculina per
mitjà dels fills, als quals havia de transmetre els seus valors virils, i el
meu pare pensava fer-ho, pensava convertir-me en un tio dur, hi anava el seu
orgull d’home.
I el temps va passant, i el rebuig de l'entorn sembla créixer, o si més no, és així com ho viu el nostre protagonista:
De seguida vaig fer miques les esperances i els
somnis del pare.
(...)
A l’institut tot va canviar. Em vaig trobar
envoltat de gent que no coneixia. (...) Des del principi d’anar a l’institut,
cada dia vaig errar pel pati per mirar d’acostar-me als altres alumnes. Ningú
tenia ganes de parlar amb mi: l’estigma era contagiós; ser amic del “marieta”
hauria estat mal vist.
I, malgrat que sembla que les mares ens adonem de tot només amb una mirada, en aquest cas, no s'acompleix. O potser no ho vol veure?:
Hi ha la mare. Ella no veia el que em passava a
l’institut.
(...)
La mare fumava molt al matí. Jo era asmàtic i de
vegades m’agafaven atacs terribles que em feien estar més a prop de la mort que
de la vida.
(...)
La seva vida l’avorria i parlava per omplir el
buit d’una existència que no era sinó una successió de moments d’avorriment i
de feines pesades.
Com viu la seva identitat sexual? O potser fora més adequat parlar de com li ho fan viure el seu entorn?:
Les paraules “amanerat, efeminat” ressonaven
constantment al voltant meu en boca dels adults: no només a l’institut, no tan
sols dites pels dos nens. (...) Em repetia que tenien raó. Esperava canviar.
Però el cos no m’obeïa i els insults continuaven.
(...)
Jo pertanyia al món dels nens que miren la
televisió al matí quan es desperten, que juguen a futbol tot el dia en carrers
poc concorreguts. (...) Al món dels nens que es passen hores als carrers, al
vespre i a la nit, vagant
(...)
Mai no vaig aconseguir integrar-me completament
als cercles de nens. A moltes festes evitaven curosament la meva presència.
(...)
El meu oncle havia fumat massa, havia begut
massa, el seu deplorable estil de vida li havia provocat un accident
vascular-cerebral. Estava paralitzat.
(...)
Dues setmanes més tard vaig aprendre l’existència
i el sentit de la paraula “hemiplegia” el meu oncle tenia paralitzada tota la
meitat esquerra del cos.
I amb força delicadesa, ens parla de la seva primera trobada sexual convencent-se de que era el que no era. Amb un noi, és clar. Complicat? Potser fora més adient, qualificar-ho com a confús:
Tot va començar una d’aquelles tardes que passàvem
al cobert on els veïns guardaven la llenya.
(...)
El meu cosí va proposar amb cara fingidament
divertida que ens masturbéssim tots junts davant de la pel·lícula.
(...)
Mentre el meu cosí prenia possessió del meu cos,
en Bruno feia el mateix amb en Fabien, a pocs centímetres de nosaltres. (...)
Va ser l’inici d’una llarga sèrie de tardes en què ens trobàvem per reproduir
les escenes de la pel·lícula i escenes d’altres pel·lícules que no vam trigar a
veure.
(...)
Un dia tot es va acabar. (...) Va arribar la mare.
(...) Ni ella ni jo vam poder fer res durant uns quants segons. (...) No
apartava els ulls dels meus, amb una mirada que ja no sé què expressava. Potser
fàstic o alarma, ja no ho sé.
Ens parla de la reacció dels pares, de la seva vergonya, del rebuig, dels silencis, de la seva confusió:
Durant unes quantes setmanes no vaig tornar a
sentir a parlar de la història del cobert. (...) De manera que quan va tornar a
irrompre a la meva vida no m’havia abandonat.
(...)
El crim no és fer, sinó ser. I, sobretot,
“semblar”.
(...)
Havia de fugir.
Però, d’entrada, no es pensa espontàniament en la
fugida perquè s’ignora que hi ha més enllà.
De manera gairebé desesperada tracta de forçar la preferència per les noies. Amb ràbia, amb dolor, amb incomprensió gairebé furiosa:
Cada dia era una laceració; no es canvia tan
fàcilment. Jo no era el dur que volia ser. Però havia entès que la mentida era
l’única possibilitat que tenia per fer aparèixer una nova veritat.
(...)
La conversió en un noi passava necessàriament per
les noies.
(...)
La Laura a l’institut tenia mala reputació.
(...)
Un dia, mentre amb la Laura ens petonejàvem al
porxo, vaig sentir una escalfor suau al baix ventre. (...) No havia trempat mai
per una noia. El meu projecte donava resultat.
(...)
Finalment estava curat.
Bé, no m'allargaré més relatant les anades i vingudes, els dubtes i les angoixes del nostre protagonista que es concreten en revistes pornogràfiques, petons forçats amb un parell de noies i poca cosa més que no sigui dolor i frustració.
I és aleshores que pren una decisió:
Havia fracassat amb la Sabrina, en la lluita entre
la meva voluntat d’arribar a ser un dur i la voluntat del cos que m’empenyia
cap als homes.
(...)
La fugida era l’única possibilitat que se m’oferia,
l’única que em quedava. 1
(...)
Havia de fugir.
Ja feia l’últim curs de secundària i havia arribat
l’hora de decidir cap a on volia tirar.
Poques setmanes després,
Me’n vaig.
Adeu a l’Eddy Bellegueule
Édouard Louis
Traducció d’Anna Casassas
172 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada