Carta a D....

Ja sé que no és el més habitual, però de tant en tant penso que seria bo aturar-se i mirar enrere. No per força per rectificar res, perquè el que ha passat ja no té massa res per canviar, sinó pel simple i senzill exercici de fer-nos conscients del pas de temps.

En el relat d'avui, el protagonista, ja a una edat avançada, es decideix a fer aquest exercici i el resultat el tenim aquí en forma d'una carta d'amor incondicional.

Hernani. Museu Chillida

I la missiva comença així:

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable.

(...)

Aquest llibre havia de mostrar que el meu compromís amb tu va ser el tomb decisiu que em va permetre de voler viure.

(...)

Encara em queden molts qüestions per entendre i per aclarir. (...) T’escric per comprendre el què he viscut, el que hem viscut junts.

Un començament encantador, però no es queda aquí, segueix i segueix...:

Vaig topar amb tu un mes més tard, al carrer, fascinat amb el teu caminar de ballarina. (...) Era el 23 d’octubre de 1947.

(...)

Durant les setmanes següents, ens vam tornar a veure quasi tots els vespres. (...) El que em fascinava de tu és que em feies accedir a un altre món. 

(...)

Vam haver de separar-nos a finals d’any. Havia estat lluny de la meva família des dels setze anys; havia de tornar a veure’ls a quasi els vint-i-cinc, perquè la guerra s’havia acabat.

I arribem a un moment crític no ja de la seva relació, que sembla indestructible, sinó quan sorgeixen greus problemes econòmics:

En poc temps, vas aconseguir guanyar més diners que jo. 

(...)

Quan, a la primavera de 1950, els Ciutadans del Món em van enviar a l’atur; tu simplement vas dir: “Ja ens sabrem espavilar sense ells”. (...) Eres la roca damunt de la qual  la nostra relació podia construir-se.

(...)

Estava en situació de fracàs. La teva confiança em consolava, però no em tranquil·litzava.

(...)

Aquest període de tràfecs es va acabar a la primavera de 1951.

Una història certa, real i fabulosa de parella:

La base sobre la qual es construïa la nostra parella ha anat canviant al llarg dels anys.

(...)

Pretenc parlar de tu com de la sola dona que he estimat veritablement i de la nostra unió com a la decisió més important de les nostres dues vides.

Fins que... l'inesperat, la malaltia que colpeja:

Havia volgut creure que ho compartíem tot, però estaves sola amb el teu patiment.

(...)

No podies esperar res de la medicina. Et negaves a acostumar-te a prendre analgèsics i dependre’n. 

(...)

Havies vist “l’altre costat”; havies tornat del país d’on no es torna.

(...)

Aconsegueixes amagar el teu patiment. Els nostres amics et troben “en plena forma”. No has parat d’encoratjar-me a escriure.

I ens retrobem al començament, que ara ja és inevitablement el final: 

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

(...)

No vull assistir a la teva cremació; no vull rebre una urna amb les teves cendres. (...) Espio la teva respiració, la meva mà t’acaricia. Tots dos voldríem no haver de sobreviure a la mort de l’altre.

21 de març – 6 de juny.  2006

Carta a D.

Història d’un amor

André Gprz

Traducció de Mia Tarradas

109 pàgines