I va arribar de sobte, inesperadament. (...) El
final del bombardeig va arribar de sobte, sí, inesperadament, i una espessa
atmosfera de silenci va imposar-se al seu voltant.
(...)
El primer dels tancs es va posar en marxa.
(...)
No va ser fins al cap d’una bona estona que, enmig
del soroll de les bales, va fer esment dels crits esgarrifosos dels ferits,
aquells xiscles horribles que venien de totes bandes.
Presentar els fets de manera abrupta i anticipada
no és, segurament, la fórmula més entenedora per començar un relat com aquest. (...)
aquest episodi bèl·lic, protagonitzat per Jaume Codina, és el primer capítol de
les seves “Memòries”. (...) Aquelles eren unes vivències sobre les quals,
durant molts anys, en Miquel havia guardat un absolut silenci.
(....)
La seva mort va ser un xoc per a mi. (...) No em
resulta senzill parlar de les “Memòries” de Miquel Solans.
Pràcticament aquest és l'inici del meticulós relat d'una batalla. Pot ser qualsevol batalla de qualsevol maleïda guerra, on després d'un bombardeig i/o els enfrontaments, només s'escolten els sorolls de parets que s'enfonsen i els esgarrifosos crits dels ferits. Els morts callen, per sempre, però amb la seva mort potser, només potser, ens poden dir moltes coses si sabem escoltar.
Però l'autor ha fet una pausa en el relat de la guerra per parlar-nos del protagonista:
Es podria dir que, en aquella època, el nostre
protagonista havia començat a desenvolupar, per primera vegada, un sentiment de
veritable germanor cap a un company d’escola, una actitud de companyonia i
estima real i autèntica.
(...)
En poc temps, el nostre protagonista
desenvoluparia un gran afecte per Jaume Codina.
(...)
La nova relació amb Jaume
Codina aviat es veuria amenaçada no per les seves pròpies desavinences, sinó a
causa de certs condicionants, diguem-ne de tipus extern.
(...)
“Hi havia una innocència sincera en les bromes i
en les converses, en les mirades i en el gest”
(...) “Després de la guerra tot això havia de desaparèixer”.
Un retrobament després d'una llarga absència:
Feia molt de temps que en Miquel no estava a soles
amb el seu amic, i, a mesura que parlava, sentia retrobar aquella comoditat
d’antany, aquella especial confiança i atracció; retrobava la seva escolta i la
seva singular intel·ligència.
I de sobte... La guerra:
No disposem de gaire informes sobre els mesos que
en Solans va passar a Barcelona.
(...)
“A banda de la roba que dúiem, només portàvem una
petita maleta.”
(...)
“La noticia que hauríem d’entrar en combat ens va
caure com un gerro d’aigua freda. (...) L’única pregunta que quedava per
respondre era on i quan hauríem de lluitar.”
I la mobilització:
La instrucció del Sargento Cuadrado era una
pantomima, una total i absoluta pèrdua de temps.
(...)
Tot i que s’esforçava a no pensar en res, un cop i
un altre l’assaltaven les mateixes preguntes obsessives: el matarien? (...) Què
hi havia rere aquella lloma? El... el matarien?
(...)
D’improvís, un esclat terrible va interrompre els
seus pensaments.
(...)
La batalla havia començat.
Aviat sabrem que un cop comença "la batalla" res ja no tornarà a ser igual, no es deturarà potser en setmanes, o mesos, o qui sap si anys...:
Vaig saltar a l’altra banda de la lloma i, just en
aquell instant, vaig sentir un xiulet afuadíssim que em passava per damunt del
cap. (...) Les bombes no paraven d’esclatar l’una darrere l’altra, caient per
totes bandes.
(...)
D’ençà de la primera batalla, d’ençà del seu
“bateig de foc”, s’havien produït alguns canvis importants.
(...)
L’estat llastimós en què va quedar la companyia va
obligar a efectuar, com és lògic, una important reorganització.
(...)
D’entrada, els rumors eren ambigus i poc concrets.
Es parlava de l’avanç dels feixistes, de la situació a l’Ebre, del setge sobre
València.
(...)
Llavors es va saber que l’operació a l’Ebre havia
estat un fracàs. (...) Les perspectives de futur eren incertes i una sensació
d’amenaça planava damunt dels seus caps.
(...)
En qüestió d’una setmana, el poble s’havia
convertit en un autèntic desconcert. (...) Havien decidit tirar la tovallola i
emprendre la retirada. Allò era l’inici del final.
I per si encara restava alguna petita esperança, arriba la certesa de la derrota, arriba el desconcert, arriba el desesper de no saber què fer, cap on marxar... i gairebé la certesa que la repressió, sinó la mort serà inevitable:
Una multitud de soldats i de civils avançaven
desesperats, més morts que vius, amb l’única idea d’escapar. Allò era una
autèntica desbandada.
(...)
Arreu del territori, les presons estaven desbordades.
(...)
Les purgues, en aquesta mena de centres de
reclusió, eren persistents i d’una gran duresa.
(...)
Em sentia cansat. Profundament cansat.
(...)
Després, van anar passant els dies, lents, molt
lents, sense que pogués desempallegar-me d’aquella desagradable sensació de
sacsejada.
Perquè mai no hi ha hagut un sol Miquel Solans. N’hi ha hagut molts.
N’hi ha hagut centenars, milers, una incomptable infinitud. Tots els imaginables.
(...)
Però potser tampoc no és ben bé això. Potser Miquel Solans
-allò que amb la limitació de les paraules, anomenem Miquel Solans-
mai no va arribar a existir, en realitat.
“Poc importa la cultura o l’educació, la civilització o els costums, la tècnica o la ciència. Seguim sent només uns animals, unes bèsties salvatges, uns llops de l’estepa. L’horror viu a dins nostre, amagat, com una força atàvica, a punt per esclatar en qualsevol moment”
La guerra que vas perdre
Joan Calsina
331 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada