La meravella del bosc infinit.

Coincideixo plenament amb algunes ressenyes que he llegit i que qualifiquen la novel·la com intensament emotivament fantàstica i dramàtica.

Planoles
Juliol 2022

El protagonista: Un nen de deu anys que es troba atrapat en una relació familiar amb un pare violent i una mare que és víctima d'aquesta violència. La família la completa un germà més gran al que el pare té subjugat sota el seu domini. 

Però el fonamental el trobem en l'univers d'aquest infant que es refugia i gaudeix del bosc que li ofereix les seves meravelles encantades de manera quasi exclusiva:

El coneixem enmig d'una breu i fascinant nevada:

Neva. Quatre volves encantades, soles enmig de l’espessor del cel gris.

(...)

Les volves em cauen sobre el cap i només noto un petit moviment dels cabells i després un pessic de fredor sobre la pell. Fins que els cabells són ben molls i les mans em queden balbes.

I ben aviat, el bosc: La infinita meravella del bosc:

De vegades, em sembla com si les coses patissin, com si tot hagués d’esclatar sota el sol roent de l’estiu o sota el glaç de l’hivern. (...) Sí, les coses pateixen perquè no troben el seu lloc.

(...)

I vosaltres, fulles, també sabeu que l’avi Salvi em va dir que vigilés les estelles? I el pare només remuga, no t’enredis amb coses que no t’importen, com va fer l’avi Salvi. Sents, Martí?

(...)

Sí, l’avi Salvi parlava amb les persones i parlava amb els arbres i els ocells.

(...)

L’avi era de terra i l’aigua dels anys el va anar desfent de mica en mica.

I el pare s'entesta a convertir l'infant en caçador. Pretén fer-lo sentir terrenal mentre ell cada cop més es confon amb l'infinit:

Porto penjada a l’espatlla l’escopeta de balins. Perquè comencis a aprendre’n, m’ha dit.

(...)

La primera vegada que vaig disparar va ser a les parades de la festa del poble. (...) Només vaig a cacera perquè vull que el pare estigui content, però no m’agrada esgarrinxar-me amb les romegueres ni punxar-me amb el rostoll. 

(...)

El segueixo, el canó de la seva escopeta reposa sobre l’armilla i el cap de la guatlla morta, que penja al costat de la cama, es balanceja a cada pas. 

Però tota història té un inici, sovint llunyà. En aquest cas, a partir de la veu de l'infant, coneixerem el per què els pares varen haver de fugir del poble i cercar l'anonimat d'una petita ciutat. I ho descobrirem escoltant com el nostre protagonista li ho relata al seu amic, el bosc infinit:

Ai, Martí, hi ha coses que val més que no sàpigues! Perquè la teva mare... 

(...)

Ai, Martí, maleït siga el dia que el meu home va anar a caçar el senglar amb el teu pare i amb en Berto de l’estanc!

(...)

El crit neix de molt endins. Surt projectat a l’aire i s’escampa sobre l’herba muda.

(...)

Matar és un pecat mortal, diu mossèn Ignasi, però tu, pare, no ho saps perquè no vas a missa.

(...)

Camps enllà, he sentit un udol. (...) Una gota em baixava per les galtes i el coll. M’hi he passat el dit. L’he llepat. Gust de sang.

(...)

De mica en mica anem escampant, en aquest niu de ciment, tot el que hem portat del mas.

(...)

No m’agrada aquest pis tan petit ni tenir davant dels nassos les parets d’un edifici.

(...)

Insistia i insistia que no digués re i que fugíssim. Però jo no podia pas abandonar el cadàver d’en Miquel enmig del bosc i he anat fins el poble per avisar els guàrdies. 

I qui no ha pensat en els mateixos auguris? I qui no s'ha sentit atret pel silenci i la foscor plena de murmuris del bosc? I qui no ha desitjat seguir somiant en un món distint i meravellós en la seva infinitud?:

És ben fosc. Ja no hi ha ombres al món, només un resquill de la llum de la lluna que penja de les branques de la figuera del pati. (...) El pare m’agafa el braç molt fort, m’arrossega sota la pluja, obre la porta del graner i em llança en un racó. 

(...)

Tot dorm: els joncs, els senissos, els ànecs i les fotges. (...) L’única que no dorm és la lluna plena, que s’alça esparpillada enmig del cel. 

(...)

Si em quedo quiet molta estona, ben dret, amb els ulls fixos a la paret de l’edifici de davant, puc sentir la mare com canta. (...) Però ara no canta mai, la mare, ni tampoc renta ni estén la roba. 

(...)

Necessito llençar totes les ombres que m’envolten i que no em deixen viure. Les he de llençar al foc, Martí. Ho entens? No sé què pensar. Acluco els ulls. 

I entre les meravelles del bosc, també hi ha temps per pensar en la mort com gairebé una alliberació en algun moment:

Però amb la mà morta en Jaume ja no em volia com abans.

(...)

Només em vull amagar en algun lloc on no m’empaiti el caçador. (...) I mira, morir-se deu ser com quedar-se a sota el llit.

(...)

O sigui que quan et mors, tot és silenci i has d’estar molt quiet. No has de moure ni un múscul, ni somriure ni tan sols obrir els ulls. 

Tossal de Sant Quiri
2025

I després ja no hi ha res més. No sento res ni veig a ningú, perquè tot és ben blanc, com la neu de l’hivern que només he vist una vegada i com les cases lluents del meu carrer. 

 

Un bosc infinit

Rosa Font Massot

165 pàgines