La quietud

Ens trobem amb un diàleg entre dues dones: La Celeste, una cuidadora o potser quelcom una mica més, i la Margalida, amb vuitanta anys, tossuda, i sovint cansada (l'edat no perdona).

L'argenteria 2025

I aquí estem, on per mitjà de converses i remembrances donarà peu a uns diàlegs, gairebé monòlegs que ens duran a dates llunyanes i a llocs gairebé inversemblants. Veieu:

Diu la Margalida:

De vegades em sembla que he passat la major part d’aquests vuitanta anys llargs asseguda aquí, al pati, en aquesta butaca de vímet amb coixins, notant la tebior del sol al cos i rememorant coses antigues, però no és veritat.

(...)

No ho sé, Celeste, però un dia t’adones que ja ets mig morta, que hi està de més, aquí, que fas nosa, que ja no vals per a res, i tu, que tens la pell morena i les dents molt blanques, t’equivoques quan em dius:

“No piense usted en estas coses”  

(...)

Quan ja hem sopat, m’ajudes a ficar-me al llit i gairebé sempre te’n vas, però abans vens dues vegades a preguntar-me si necessito res i a comprovar si estic realment bé.

I gairebé com qui no vol la cosa, ens anem introduint en la memòria, en la història:

El pare podia ser exagerat, podia dir mentides, fer massa ximpleries quan volia agradar a algú, però jo sabia que estava pendent del que em passava, que patia, que a la seva manera era sincer i valent, i que ens estimava a mi i a la iaia.

(...)

Tu, Celeste, de vegades també m’expliques històries del teu país que són difícils de creure.

(...)

I ara també tinc presents les converses que tenim tu i jo, Celeste, quan em parles dels teus pares, especialment del teu pare, que havia treballat tota la vida a les oficines d’una família de terratinents.

(...)

Això és el que sento de vegades de la finestra estant: que únicament sóc una observadora, que ja he mort una mica i només una part de mi mateixa sobreviu. 

I de tant en tant, topem amb alguna de les gairebé hilarants respostes de la Celeste:

“No, señora , hay muchas coses de las que usted habla que no las entiendo, pero yo la escucho y al final me digo que las acabaré entendiendo. “

I de mica en mica, ens anem fent conscients de la duresa de la vida de la Celeste al seu lloc de procedència:

M’explicaves coses escruixidores d’aquell moment al teu poble.

(...)

Que difícil que és tot plegat, quant patiment inútil i quanta vida perduda.

(...)

De vegades et quedes així, Celeste, en silenci, com trista i encantada. Jo no et dic res, només t’observo. Ets tan jove... (...) Malgrat tot, ens entenem bé, ets bona noia, no tens la vida fàcil, m’agrada sentir-te feinejar a casa.

Mentre que alhora ens endinsem en el més profund sentiment de la Margalida:

Em vaig adonar que la conversa amb el Miquel era diferent, que mai ningú m’havia parlat d’aquella manera.

(...)

Jo estava fascinada, però també era incrèdula. (...) De fet, jo en tenia prou sent amiga del Miquel i escoltant-lo quan explicava que res no es limita a l’entorn immediat on vivim.

(...)

La vida, que mentre ets jove sembla infinita, després esdevé un batec accelerat de dubtes i equivocacions, un esforç que no entenem, i activa les vergonyes, vergonyes per no res, per foteses i nimietats.

I de vegades, potser massa sovint, les circumstàncies alienes semblen congriar-se per fer-nos mal. Guerra, revolta, crims, dolor...:

Recordo que, de sobte, els tocs de corneta aturaven els militars i que, en un silenci que era dens com el del teatre, un suboficial cridava les ordres pertinents.

(...)

Les comunicacions telefòniques també es van fer més difícils.

(...)

Tot era horrorós, i l’única idea clara era que havia esclatat un conflicte que es congriava des de feia anys.

(...) 

Sense adonar-me’n, lentament, però en un període més aviat curt de temps, també vaig acabar notant la desorientació i el desencís que afectava tothom. (...) I també notava que m’havia fet gran.

I ja sabem que molts d'aquests fets o semblants no són exclusius d'unes determinats zones. Escoltant el relat, la Celeste també s'hi sent identificada:

“Por hechos como los que me cuenta estoy yo aquí, y como yo otras muchas persones, y de esto a veces ustedes no se dan cuenta”

(...)

“Pero usted a mi no me escucha tanto como dice. Siempre està preocupada por sus coses.” 

(...)

“En mi país todo se resuelve en la calle, por la noche, con cuatro tiros, o en la cama violando a alguna mujer,”

I aquell amor, perdura, o potser només el record, però sigui com sigui és amor: 

Doncs sí, Celeste, de nit em torna tot, i no ho puc evitar.

(,,,)

A més, Celeste, tu em tornes un Déu antic i venjatiu que és lluny del Déu humà dels evangelis. 

(...)

El Miquel em va canviar la vida, me la va destarotar, però l’he estimat immensament, l’he admirat, l’he sentit proper i estrany alhora, i sé com m’ha ajudat a veure el món d’una manera nova. Em va destarotar la vida, però hi ha donat sentit. 

Fins aquí només un petit tastet, al relat n'hi ha més, molt més. I és que:

 Quan t’adones que no coneixes una persona, 

quan tot just entreveus la seva ànima i descobreixes 

les raons més sinceres del seu comportament, 

quan constates que en la seva manera de ser no hi ha ni un bri d’egoisme, 

que és sincer, que tu l’havies interpretat malament... 
(...) 

Aleshores no goses ni mirar què hi ha en el seu interior, 

i no goses perquè et fa por, perquè el seu món no l’entens 

i únicament et meravella i et paralitza. 

  I si en voleu més, fent clic aquí podreu accedir a una interessant entrevista amb l'autor.

 

La quietud

Jordi Coca

510 pàgines