Començaré amb tota una declaració de principis i és que: M'AGRADA SER DONA.
M'hauria encantat ser una dona d'aigua, però és evident que sóc massa terrenal i no m'ha estat permès entrar a formar part d'aquesta selecta nissaga de dones màgiques.
No és que el fet de ser dona m'agradi per coqueteria ja que no sóc massa presumida, ni pel possible o probable interès de ser allò que se'n diu "Una dona florero", car malgrat haver nascut en una època en què a les dones ens estava assignat un paper secundari, sempre he estat molt rebel i independent.
He nascut i viscut la major part dels meus anys de joventut en l'ambient asfixiant, gris i tenebrós de la Barcelona dels cinquanta i una bona part dels seixanta. Moltes de les meves amigues d'aleshores renegaven del fet de ser dona i envejaven els avantatges, evidents d'altra banda, de què gaudien els nois de la nostra mateixa edat, però jo sempre em mantenia ferma en defensar la feminitat, que no feminisme, al·ludint que els nois s'havien d'afaitar cada dia i això havia de ser molt molest; és clar que quan va arribar el temps de presumir també m'havia d'afaitar les cames.
Deixant de banda el fet del rasurat que no deixava de ser una bajanada, també hi havia l'aspecte, més seriós, que als nois, a més d'haver de fer la mili, cosa que em semblava i em segueix semblant una pèrdua de temps, sempre se'ls atribuïa el paper de defensor de les febles damisel·les, cosa que a mi em feia molta gràcia ja que ho considerava absurd, i també, en teoria, havien de ser els forts, els qui prenien la iniciativa i les decisions. Poc sabien que ambdues coses érem nosaltres qui les manegàvem i érem tan llestes i picardioses que els fèiem creure que només ells eren els protagonistes.
De ben segur que la mare va jugar un paper molt important en la forja del meu caràcter, atès que ella era indomable, decidida i emprenedora, malgrat que el pare era força masclista i intolerant.
Han passat els anys, força anys, i la vida, com a tothom m'ha conduit a prendre un munt de decisions, per descomptat no totes encertades, però tot i això segueixo mantenint-me ferma en la meva declaració inicial d'aquest escrit i és que...
He nascut i viscut la major part dels meus anys de joventut en l'ambient asfixiant, gris i tenebrós de la Barcelona dels cinquanta i una bona part dels seixanta. Moltes de les meves amigues d'aleshores renegaven del fet de ser dona i envejaven els avantatges, evidents d'altra banda, de què gaudien els nois de la nostra mateixa edat, però jo sempre em mantenia ferma en defensar la feminitat, que no feminisme, al·ludint que els nois s'havien d'afaitar cada dia i això havia de ser molt molest; és clar que quan va arribar el temps de presumir també m'havia d'afaitar les cames.
Deixant de banda el fet del rasurat que no deixava de ser una bajanada, també hi havia l'aspecte, més seriós, que als nois, a més d'haver de fer la mili, cosa que em semblava i em segueix semblant una pèrdua de temps, sempre se'ls atribuïa el paper de defensor de les febles damisel·les, cosa que a mi em feia molta gràcia ja que ho considerava absurd, i també, en teoria, havien de ser els forts, els qui prenien la iniciativa i les decisions. Poc sabien que ambdues coses érem nosaltres qui les manegàvem i érem tan llestes i picardioses que els fèiem creure que només ells eren els protagonistes.
De ben segur que la mare va jugar un paper molt important en la forja del meu caràcter, atès que ella era indomable, decidida i emprenedora, malgrat que el pare era força masclista i intolerant.
Han passat els anys, força anys, i la vida, com a tothom m'ha conduit a prendre un munt de decisions, per descomptat no totes encertades, però tot i això segueixo mantenint-me ferma en la meva declaració inicial d'aquest escrit i és que...
M'AGRADA SER DONA.
Totalment d´acord amb tot.( valgam la redundància )
ResponEliminaMoltes gràcies pel teu comentari.
Elimina