diumenge, 21 de juny de 2015

ÀNIMA


Confesso que m'ha costat força escriure aquesta entrada i no pas perquè la lectura m'hagi decebut o desagradat, ans al contrari m'ha semblat intensa, dura i colpidora, però el cas és que encara no sé per on començar.

Segurament la part més novedosa del relat ja ha estat comentat en diversos mitjans: Els animals prenen la paraula i ens fan avinent que l'anomenada bestialitat és més pròpia de l'espècie humana que d'ells.

Però sens dubte l'autèntic tema, el "protagonista" no és altre que la Massacre de Sabra i Xatila que va tenir lloc l'any 1982.

El relat tan meticulós i aparentment rigorós que en fa l'autor Wajdi Mouawad, em va fer creure que potser ell n'era un dels pocs supervivents, però consultant la seva biografia que podreu trobar seguint l'enllaç, és evident que les dades no coincideixen .

En una emotiva entrevista que va concedir el febrer del 2014 al diari ARA i que em permeto recomanar-vos, fa, entre d'altres, unes afirmacions que al meu entendre venen a ser un resum del per què de tota la seva creació literària: 

La seva obra mostra la violència extrema. Per què és tan explícit?
Això remet al silenci en què he crescut. Quan era adolescent i feia preguntes als meus pares, ningú em volia respondre o les respostes eren acusacions: “És per culpa dels altres”. Nosaltres sempre érem innocents. Nosaltres, les persones de la nostra comunitat, érem les víctimes, i tots els altres eren els dolents. En vaig desconfiar. I quan, de mica en mica, vaig començar a entendre coses, em va fer una ràbia terrible i vaig voler mostrar-ho tot, precisament perquè m’havien amagat una veritat que feia equívoca la meva relació amb el món. Crec que a la meva història li cal visió. Ara bé, no crec que es tracti d’un exorcisme, si més no, no pas conscientment.

I centrat-me en l'obra, només un petit recull que a mode de referència us pot ajudar a engrescar-vos en la seva lectura.

En la veu d'un dels soldats que van participar activament en la matança:

Sabra i Shatila havia de ser una obra mestra. Volíem aniquilar tots els palestins perquè eren la causa de la desgràcia del nostre poble i del nostre país, perquè odien els cristians. (...) Matàvem lentament, per fer patir. Miràvem a veure qui podia matar més lentament. Els palestins eren com instruments de música a les nostres mans i cadascun de nosaltres intentava treure’n una nota de dolor que encara no haguéssim sentit mai. El jueus ens donaven el material. Ens feien llum. Era com una pel·lícula a càmera lenta. 

I la pregunta del que en va ser una víctima innocent: 

N’hi va haver que s’hi van oposar? N’hi va haver que pensessin en la paraula de Crist que duien tatuat al pit? N’hi va haver que van mirar d’interposar-se davant dels seus germans d’armes, dels seus amics? 

En acabar la lectura no he pogut evitar pensar que es diu que l'ànima pesa vint-i-un grams, que és el pes que perdem en el moment de la nostra mort. Els assassins arriben a perdre la consciència d'aquest suposat pes de la seva ànima, i el mateix protagonista, que quan era encara un infant va ser enterrat en vida durant llargues hores, al costat dels cossos mutilats de la seva família i també dels cavalls de la propietat, pot arribar a copsar aquest pes  i la seva pèrdua en esbrinar i assumir la veritat dels seus orígens:

Crido perquè no pots ni imaginar-te tot el que crida dins meu, tots els que criden a través meu, i si els sentissis, si sentissis la suma de silencis plens de sang, d’humans i d’animals plegats, t’evaporaries, t’assecaries. 
(...)
Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s'obstina a silenciar-lo.  

UK silent on Sabra Shatila massacre


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada