dijous, 11 de juny de 2015

La cultura de la mort

No descobriré res si dic que en general a tothom ( o a molts) ens costa pensar en la mort i encara molt més parlar-ne, si més no en la cultura occidental aquest és un tema que podem considerar tabú tot i tenir-ne la certesa de què a tots ens ha d'arribar.

Al capdavall, la mort continua essent un enigma per a la humanitat del segle XXI. (...) En les societats occidentalitzades, l’obsessió per amagar-la, esquivar el dol i dissimular els seus efectes ha desembocat en una situació paradoxal caracteritzada pel fet que els difunts no troben el seu lloc i poden acabar constituint una obsessió per als seus supervivents. 
(...)
La no-acceptació de la finitud i la basarda d’allò que pot o no haver-hi després de la mort són, més que no pas el fet mateix del traspàs, les dues coses que més profundament ens angoixen, sumades naturalment a la por al sofriment i a la devastació d’una llarga lluita contra l’inevitable, que sovint segueix a la decadència de la vellesa. 

En aquest llibre, Ernest Benach  i Miquel Pueyo, fan un recorregut per la cultura de la mort des de l'Edat Mitjana fins als temps actuals i és així que aporten una molt interessant reflexió vers tot el que suposa el rastre digital del nostre possible pas per les diferents xarxes socials.

Seria interessant que dediquéssim almenys uns minuts a pensar en tot allò que passarà amb la nostra identitat digital, després de la nostra mort. (...) No prendre cap decisió és legítim, sens dubte, sempre que estiguem disposats a acceptar que això pot causar decepcions o sorpreses als nostres supervivents. 

Una cosa que sí em preocupa és deixar massa feina després del meu traspàs, ja prou que hi ha amb el disgust, que suposo, per a sobre haver d'efectuar tràmits i més tràmits. Sortosament ara hi ha diverses possibilitats que permeten alleugerir un tant tot aquest tràfec, com pot ser deixar establert amb un testament vital, per exemple, la voluntat de ser incinerat, fer donació d'òrgans o de deixar el cos a la ciència. Si bé em sembla convenient facilitar tots aquests tràmits als familiars així com els relacionats amb els escassos bens de què disposem, amb un testament, no em plantejo pas la necessitat d'ocupar-me o preocupar-me pel meu rastre digital. Tal com deia en la última escena el protagonista de "Allò que el vent s'endugué": "Francament, tant se me'n dona"

Quan era petita, i suposo que la majoria d'adults uns mica grans, recordem aquells rebuts que es pagaven mensualment a qualsevol companyia d'assegurances, a casa meva era "Ocaso", que col·loquialment anomenàvem "els morts". Crec recordar que s'havia de donar avís de la defunció i segons la quota que s'abonava ells s'encarregaven dels recordatoris, en els que havies de triar el text, i del nínxol i la caixa, moment el qual entrava una mena de mercadeig perquè sempre resultava que estaves pagant per una caixa molt senzilla i et presentaven un catàleg de caixes més sumptuoses. En moments de commoció, molts eren els qui cedien a pagar diferències sucoses per ampliar els serveis: Que si més cotxes, corones més ostentoses, potser misses, fins i tot per una ubicació o una alçada més convenient del nínxol...

Quan algú mor, la seva identitat desapareix i hi ha un seguit de formalismes que cal complir. Des d’aquest punt de vista, el negoci de les funeràries sempre ha estat un dels més solvents. 

Jo, ho reconec, sóc molt crítica amb aquestes i d'altres sumptuositats, i quan visito algun cementiri, cosa que trobo interessant, a banda d'admirar el valor arquitectònic i artístic d'algunes sepultures, reflexiono vers la vanitat i banalitat d'alguns humans que volen demostrar la seva superioritat econòmica i/o social fins i tot després de la mort.

A poc a poc –i sobretot entre els segles XV i XVIII- els poderosos i també alguns burgesos rics van recaure en una eloqüència epigràfica, monumental i escultòrica que va convertir les esglésies i catedrals en museus on els jacents o orants esperaven la resurrecció, sovint en capelles reservades als morts i vius d’una mateixa família. 

I reprenent el fil del que es refereix al rastre virtual, tema del qual francament jo no hi havia pensat abans, torno a repetir que a hores d'ara, prenc l'opció de desentendre'm, ja que... Al capdavall, cada ésser humà no és més que una ameba en un planeta en evolució al qual encara li queden 6.000 milions d’anys de corda. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada