dimarts, 2 de juny de 2015

Les coses invisibles




Primera obra de'n Ramon Tolosa, en què  a partir del anàlisi de la fotografia d’un accident de trànsit, ens va desgranant la vida de tots els protagonistes, anònims fins aleshores, que hi apareixen.

Amb un inici al meu entendre molt original i un final enllaçant, gairebé repetint, el primer a la mateixa alçada.

Val a dir que confio que segueixi publicant.

En cada capítol ens narra un fragment de la vida de cada un dels protagonistes que hi apareixen a la fotografia i encara una mica més enllà, però abans, el primer, on ja ens fa ben evident quin serà el final de la història. 
Tot sembla indicar que hi ha algú que al mateix temps que observa la fotografia dels fets, ens va desvetllant tots els detalls, fins i tot els que d'antuvi poden semblar més insignificants. Amb el desenllaç quedarà aclarit.

FINAL
Primer poseu-hi els sorolls de fons. No puc evitar sentir-los cada vegada que veig el diari obert per la mateixa plana, o quan algun record em transporta a aquell instant. 

I comencem a conèixer les diferents circumstàncies que han dut aquest grup de persones a trobar-se a la mateixa hora en la mateixa cantonada:

SILENCI
En Manel era un home gros de mides i magre de paraules.

Però aquest, conductor d'un camió directament implicat en l'accident, en trobar-se amb alguna situació estressant pateix d'uns violents i incontrolats atacs d'ira que sempre tenen el mateix preludi:

I una glopada de sang. I el cervell empetitit. I els ulls inflamats dins de les òrbites. I el pit oprimit reclamant oxigen.

DUES ROSES: Ara coneixem en Lluis, el conductor de l’autocar que tot i intentar-ho, no pot frenar a temps i fa que el cotxe que li ha sortit al pas s'encasti contra uns contenidors acabant amb la vida dels dos amics.

AMICS: Malgrat les aparences, no es tracta de dos autèntics amics, entre ells existeix una relació conflictiva de dominació. Sens cap tipus de dubte són els autèntics responsables del desgraciat accident.

BOMBOLLES:
Un avi malalt que precisa l'atenció continuada a causa de la seva pèrdua de memòria i desorientació i amb un secret que només uns moments abans que s'esdevingui la tragèdia, mig revelarà a la seva filla Júlia. No serà pas ell un dels implicats en l'accident, però un cúmul de casualitats farà que l'assistenta ho sigui.

La malaltia del seu pare havia sotragat el passat –el passat de tots-, i el passat feia ferum de passat. (...). 
I com cada darrer dijous de cada mes de feia molt de temps, la Júlia va desitjar no anar-hi més. 
(...)
Temps que passa sense que passi res, temps perdut, més cotxes. Vermell. 

UN METRE MÉS ENLLÀ

I de sobte una frenada esgarrifosa que em va fer emmudir. I una altra, pràcticament a la vegada. I encara una altra. I per sobre de totes tres, un clàxon greu i potent... (...) Vaig arronsar les espatlles per protegir-me de no sabia què, i vaig tancar els ulls. Vaig fer l’intent de girar-me, però no va passar d’un gest imperceptible. 

Tot plegat per un sol metre de diferència. Una vida esgarriada.

TEMPS 

I tornem-hi: Poseu els sorolls de fons. No puc evitar...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada